Akii-Bua: xampany, volta d’honor i dictadura La història de l'atleta ugandès que va meravellar a Munic 1972

Entre les victòries més inesperades de la història olímpica cal incloure sempre la medalla d’or dels 400 metres tanques masculins de 1972.

La història de John Akii-Bua és rocambolesca i amb tantes singularitats que és perfectament comprensible que la BBC en fes una pel·lícula ja fa més d’una dècada amb el títol “An african tragedy“. L’ugandès va ser el primer home que va baixar dels 48 segons als 400 metres tanques i també el primer en fer una volta d’honor a l’estadi olímpic per celebrar el seu èxit, generant un precedent que és un ritual ineludible en l’atletisme del segle XXI.

Nascut a finals de 1949 (extraoficialment, alguns fonts indiquen que havia nascut uns quants anys abans) en una família langi en una zona rural d’Uganda, Akii-Bua tenia més de 40 germans i estava avesat a cuidar els animals de granja i ramaderia i alhora a protegir-se de la presència de lleons, serps i micos que dificultaven la seva tasca i la dels seus germans, fills d’un mateix pare i de vuit dones diferents. Després de la mort del seu progenitor, en plena adolescència i poc després d’haver abandonat l’escola, va marxar a Kampala per buscar noves oportunitats i va acabar sent reclutat per la jove policia d’un país que feia pocs anys que havia declarat la seva independència i que buscava joves forts per assumir tasques de seguretat.

Com a oficial de policia Akii-Bua va destacar per la seva velocitat i la seva capacitat de salt. Tenia com a principal referent atlètic a Lawrence Ogwang, el primer atleta olímpic d’Uganda que va participar a Melbourne 1956 en triple salt, i ràpidament va rebre lliçons d’entrenament per part d’un superior que era un bon especialista en tanques i que havia arribat a ser olímpic a Tòquio 1964. Les sessions d’entrenament amb Ochana estaven marcades per la col·locació d’una barra sobre les tanques que obligava al jove ugandès a baixar el cap i encongir el cos per superar l’obstacle.

Akii-Bua va captar l’atenció del nou entrenador d’atletisme del país, que el va reclutar a l’equip nacional. El tècnic era el britànic Malcolm Arnold, un jove ambiciós amb una gran formació al darrere però sense experiència internacional. Arnold va ser el responsable de l’equip d’atletisme d’Uganda als Jocs de Mèxic de 1968 i als de Munic de 1972 i molts anys després es convertiria en un dels homes claus en la trajectòria de Colin Jackson, un dels millors especialistes dels 110 metres tanques de tots els temps. Precisament els 110 metres tanques eren l’especialitat d’Akii-Bua com a atleta fins que Arnold va recomanar-li que fes el salt als 400 metres tanques per aprofitar millor la seva resistència.

John Akii-Bua, un talent històric de l’atletisme africà

A escala internacional

Els resultats del jove ugandès van millorar notòriament i en la seva primera competició internacional va aconseguir una meritòria quarta posició als Jocs de la Commonwealth. Aquell dia d’estiu a Edimburg, però, Akii-Bua no va poder rendir al màxim nivell a causa d’uns problemes a l’esquena a la recta final de la cursa que el van deixar fora del podi. Malgrat la lesió, les sensacions i el resultat el van convèncer definitivament que els 400 tanques s’ajustaven perfectament a les seves habilitats esportives.

El 1971 va millorar la seva millor marca personal fins als 49 segons, establint un nou rècord d’Àfrica, i va seguir millorant en totes les disciplines fins al punt d’aconseguir gairebé 7.000 punts en un decatló que continua sent una marca rècord al país pràcticament 50 anys més tard. Havia treballat molt dur, seguint unes rutines d’entrenaments que incloïen la repetició de sèries de 600 metres amb un minut de pausa entre elles i amb un pes afegit al cos. També va practicar molt de cros i pujades en muntanya sota la pluja per agafar força a les cames amb el pas sobre el fang. Una brutalitat que el seu cos sabria pair per millorar. Es va plantar als Jocs de Munic amb llicència per somiar.

El 31 d’agost de 1972 John Akii-Bua va debutar als Jocs Olímpics imposant-se amb comoditat a la seva sèrie dels 400 tanques. Va ser un dia en què l’atletisme africà es va endur una gran decepció amb l’eliminació per la via ràpida de Bill Koskei, un corredor que havia defensat els colors d’Uganda abans de fer el salt amb Kènia. Koskei era clar candidat a medalla juntament amb el nord-americà Ralph Mann, el britànic David Hemery i el mateix Akii-Bua, que havia acabat el 1971 al tercer lloc del rànquing mundial. El dia següent l’ugandès ja va mostrar les seves credencials en imposar-se a les semifinals amb el millor temps de tots els participants (49.25) i va acabar per davant dels dos grans favorits a l’or, Mann i Hemery. Aquest últim era el vigent campió olímpic i imposava un cert respecte al corredor africà. Encara que moltes cròniques de l’època van considerar una sorpresa l’actuació de l’ugandès a Alemanya, el cert és que ell tenia l’or entre cella i cella i els seus resultats previs convidaven a creure en aquella possibilitat.

Aquella nit, amb el bitllet assegurat ja per a la final de l’endemà, Akii-Bua estava nerviós. No podia deixar de pensar en els rivals i en com afrontaria la cursa decisiva, de manera que l’insomni es va anar allargant. El seu entrenador, preocupat davant la constatació que l’ugandès era incapaç d’adormir-se, va optar per una via expeditiva i poc ortodoxa i va fer-li beure una ampolla de xampany per agafar el son. El dia següent John Akii-Bua no només va dominar la final olímpica a plaer, sinó que va endur-se un premi doble amb el rècord mundial dels 400 tanques: 47.82 segons. Ho havia aconseguit des del carril número 1, competint un cop més en desavantatge en una època en què el millor temps de la sèrie anterior encara no atorgava el dret a disposar del “millor” carril per a la següent ronda. Akii-Bua era el primer home de la història en baixar dels 48 segons, una autèntica proesa.

Eufòric per l’èxit, en aquell moment John Akii-Bua també va fer història de la manera més imprevista. Va córrer i córrer fins a donar una volta sencera a l’estadi agraint el suport del públic i celebrant el triomf, el primer or olímpic de la història del seu país. Durant 40 anys aquest atleta va ser l’únic campió del seu país en uns Jocs fins la sensacional marató duta a terme per Stephen Kiprotich a Londres 2012, però va ser la seva decisió eufòrica de seguir corrent la que va fer fortuna. Aquella volta extra a l’estadi, primer saludant i saltant algunes tanques, i després fent onejar la bandera del seu país, és considerada com la primera volta d’honor viscuda en uns Jocs Olímpics i l’inici d’una tradició que es manté viva avui en dia entre els millors atletes del món.

Un dels factors que més van sorprendre de l’èxit de l’ugandès era la seva manera d’afrontar les tanques. El criteri majoritari de l’època era atacar la tanca sempre amb la mateixa cama, normalment amb intervals que variaven de les 13 a les 15 passes entre cadascun dels obstacles. Akii-Bua aquí també era poc ortodox. Assegurava que preferia fer 14 passes entre les tanques però que de vegades arribava a l’obstacle amb una passa menys i que això no l’atabalava. Era un mètode anàrquic com pocs, però que en aquells Jocs Olímpics va donar un resultat extraordinari, fent una aproximació a cada tanca absolutament dispersa i podríem dir que força millorable des d’un punt de vista tècnic. Ja el 1972 premsa com “The Spokesman Review” s’havia fixat en aquesta manera de fer singular, amb una resposta convincent de l’africà: “Intentaré fer 13 passes entre els obstacles, però si no ho aconsegueixo els continuaré saltant quan me’ls trobi al davant”.

Ha nascut una estrella

L’extraordinària victòria a Munic el va convertir ràpidament en una estrella al seu país. Feia un any que Uganda estava governada amb mà de ferro per Idi Amin, que havia accedit al poder després d’un cop d’estat. Amin ha passat a la història com un dictador militar especialment sanguinari i com a responsable de múltiples violacions de drets humans i de massacres ètniques amb centenars de milers d’assassinats. Interpretat amb premi Oscar inclòs per Forest Whitaker a The Last King of Scotland, Idi Amin també va protagonitzar casos de corrupció i nepotisme durant els vuit anys que exercir de president. Com era previsible, el dictador no va desaprofitar l’or d’Akii-Bua, a qui va rebre amb tots els honors després dels Jocs.

L’atleta va ser ascendit immediatament en el rang de la policia, va rebre una casa per a la seva família i fins i tot va donar nom a una de les carreteres principals de Kampala, la capital del país. Aquest vincle amb el dictador va acabar sent un autèntic llast durant la seva vida, especialment tenint en compte que el que de cara a la galeria era pura glorificació, de portes endins anava acompanyat d’un control ferri de la vida de l’atleta. El govern d’Idi Amin va vigilar els seus moviments i va prohibir-li viatjar a competicions internacionals acompanyat de la seva família pel temor que s’escapés i abandonés Uganda. Més endavant també restringiria les seves estades d’entrenament a Alemanya, obligant-lo a estar durant diversos períodes de temps a casa seva sense opcions reals de progressar en el seu entrenament.

En qualsevol cas, l’or de Munic 1972 no va distreure l’ambició esportiva d’Akii-Bua. El 1973 va guanyar el campionat africà davant Koskei amb molta comoditat a Nigèria i va aconseguir la millor marca mundial de l’any amb victòria inclosa en un míting davant el prometedor nord-americà Jim Bolding. Desaparegut en combat el 1974, l’ugandès va tornar a córrer ràpid l’any següent i es va erigir en un gran favorit a l’or per als Jocs de Montreal de 1976 en una cita a Alemanya dos mesos abans on va aconseguir el doblet als 400 tanques i als 400 llisos amb la seva millor marca personal de sempre. Un avís per a navegants. Als EUA un jove Edward Moses va sorprendre els favorits amb una gran marca i l’anunciat duel entre ell i el vigent defensor del títol olímpic era un bon al·licient per als aficionats a l’atletisme. Malauradament, John Akii-Bua i Moses mai es van arribar a enfrontar en una pista d’atletisme. Aquell estiu de 1976 Uganda va anunciar el boicot als Jocs i Akii-Bua es va quedar sense opcions. Cal recordar que aquell era un boicot generalitzat dels països africans davant la presència de Nova Zelanda, que havia enviat els All Blacks a fer una gira per Sud-àfrica malgrat l’apartheid.

El 1977 Akii-Bua pràcticament no va competir i el 1978 va tornar a l’escena internacional amb marques dignes però sense grans victòries. Amb els Jocs de Moscou de 1980 a l’horitzó, el canvi de poder a Uganda va ser el gran protagonista de 1979. Akii-Bua era de família Langi i durant anys la gent de la seva ètnia havia patit la repressió per part del dictador. Conscient que vivia en una situació de privilegi, Akii-Bua va perllongar la seva carrera esportiva durant els anys 70 amb les limitacions que tenia imposades, però va decidir treure la seva família del país tan bon punt es va confirmar la insurrecció contra Idi Amin.

Akii-Bua, llegenda de l'atletisme ugandès

Akii-Bua, llegenda de l’atletisme ugandès

L’atleta temia represàlies per part de la gent de la seva ètnia contra la seva dona i els seus fills atesa la seva relació pública amb el dictador, de manera que va conduir el cotxe amb els seus tres fills i la seva dona embarassada fins al punt fronterer entre Uganda i Kènia, juntament amb un nebot. Amb persecució policial inclosa, la fugida va estar tenyida de tragèdia amb el naixement prematur del seu quart fill, que va morir un dia després. Mentre la seva dona Joyce i els seus fills restaven en un lloc relativament segur, Akii-Bua va ser detingut a Kènia com tants altres refugiats ugandesos i va estar internat tres setmanes en un campament abans de ser alliberat. L’atleta va decidir tornar a Kampala per recollir la les seves pertinences i marxar a Alemanya, prop de Nuremberg, on de fet ja era previst que s’hi desplacés poc temps després per preparar els Jocs de 1980. A la RFA uns dies abans ja s’hi havien desplaçat la seva dona i els fills, gràcies a l’acord que l’atleta tenia amb Puma, l’empresa que el patrocinava.

A Kampala Akii-Bua es va trobar una casa saquejada i destrossada, havent-ho perdut tot, inclosa la medalla d’or olímpica, i amb la mort confirmada de sis dels seus germans. El conflicte viscut aquells mesos va ser tan bèstia que fins i tot membres de la seva família que s’havien exiliat durant la dictadura van repudiar Akii-Bua pel seu lligam amb el dictador. Tot plegat, malgrat que ja el 1978, en unes declaracions fetes en un país estranger, havia declarat que considerava Uganda com una presó per a ell i que estava convençut que si el dictador no l’havia empresonat era perquè era una persona popular.

L’any 1980 Akii-Bua va tornar a participar en uns Jocs Olímpics marcats pels boicots i les absències dels grans favorits, com Edwin Moses. Amb 30 anys i després d’un cicle olímpic absolutament inestable, l’ugandès tenia com a principal objectiu arribar a la final. A les sèries va quedar quart i va entrar a les semifinals a la repesca. La ronda prèvia a les finals va constatar que Akii-Bua ja no era el d’abans i va acabar la cursa amb un temps molt discret (51.1) en la setena posició. La seva participació als relleus de 4×400 tampoc va ajudar Uganda a avançar ronda i el seu final olímpic va estar marcat per la decepció i un cert anonimat.

El 1983, amb un nou govern democràtic al seu país, Akii-Bua va tornar a Uganda i s’hi va establir fins la seva mort, el 1997, amb només 47 anys, després de ser ingressat per problemes abdominals. En aquell moment ja era vidu, tenia 11 fills i tornava a treballar a la policia després d’exercir durant la dècada dels 80 com a entrenador d’atletisme. Va rebre funerals d’estat malgrat haver viscut lluny de la fama i de la riquesa econòmica durant el darrer tram de la seva vida. Una trajectòria marcada per l’or olímpic, el gran èxit i alhora la gran tragèdia de la seva vida.