Reinhold Messner va ser la primera persona a completar els catorze vuit mils sense oxigen artificial fa 32 anys i Krzysztof Wielicki es manté actiu com a pioner de les ascensions hivernals als grans cims de l’Himàlaia amb un nou intent fallit a l’inexpugnable K2 fa pocs mesos. Tots dos han aconseguit grans fites per a l’esport de muntanya, però també han viscut de prop la mort de companys, expedicions fallides i la transformació d’un espai quasi verge en un pol d’atracció per a expedicions d’arreu del planeta.
L’èpica forma part del paisatge humà de l’Himàlia des de fa dècades. Les expedicions pioneres per descobrir cims que semblen impossibles, l’obertura de rutes i la superació de tota mena d’obstacles naturals han convertit l’Himàlaia en el territori més mític de l’alpinisme mundial. També la tragèdia, que fa pocs dies ha tornat a ser protagonista amb la mort de nou alpinistes experimentats al mont Gurja.
Les esllavissades, les allaus, les esquerdes al gel o els temporals de fred, de vent i de neu, però, ja no són l’única preocupació dels alpinistes que decideixen dur a terme una expedició al Nepal, al Tibet o al Pakistan. Els darrers anys l’alta muntanya s’ha popularitzat i el nombre d’expedicions ha crescut de forma considerable. No només a l’Everest, sinó també en altres cims de més de vuit mil metres que en el pic de la temporada acumulen centenars de persones als camps base disposades a fer un cim per tots els mitjans possibles.
Al Manaslu (8.163 metres), per exemple, hi ha hagut més de 200 ascensions i 18 expedicions comercials l’inici d’aquesta tardor. El català Sergi Mingote va decidir avançar-se amb un petit grup d’alpinistes per evitar l’excés de trànsit cap al cim després d’explicar que l’ambient viscut al camp base va ser el detonant de la retirada dels seus dos companys d’expedició (Jordi Bosch i Patxi Goñi). L’alpinista de Parets del Vallès va denunciar el comportament dels turistes d’altura: «Persones sense cap mena d’experiència que no només posen en perill la seva vida, sinó també la dels xerpes i les nostres. És un problema greu».
A l’Everest, el perfil de les expedicions ha canviat molt des que va començar el segle xxi. Ho detallen les dades d’un dels estudiosos més reconeguts de l’alpinisme a l’Himàlaia, Alan Arnette. Amb un rècord oficiós de més de 800 cims a l’Everest la darrera primavera (que deixa molt enrere els 667 del 2013), Arnette es fixa en el paper dels xerpes que fan de guies de muntanya. Afirma que la proporció ha passat d’un xerpa per cada cinc membres d’una expedició comercial a dos xerpes per persona. Els operadors comercials garanteixen més seguretat als seus clients i això també és visible al cim, on ja hi ha més xerpes que la suma de clients i d’altres alpinistes. Diversos muntanyistes experts diuen que als camps base de més de 8.000 metres han vist persones que ni tan sols sabien posar-se uns grampons tots sols.
El creixement de les expedicions comercials és un enorme negoci per al Nepal i per a les companyies encarregades de preparar les expedicions. El permís governamental per intentar pujar l’Everest ha costat aquest any 8.900 euros per persona (580 euros per als alpinistes locals), cosa que representa un ingrés de prop de quatre milions i mig d’euros per a les arques públiques. En el cas de les expedicions comercials, cada client paga habitualment entre 30.000 i 45.000 euros, amb viatges que en alguns casos inclouen extres (des de viatges amb helicòpter fins a comoditats insòlites en un camp base) que poden apujar el pressupost per sobre dels 100.000 euros. L’accés a l’Everest, per a la majoria de les persones estrangeres que hi posen els peus, també és una qüestió de classe.
El cost elevat dels permisos, una mesura que molts alpinistes defensen com a necessària atesa la pobresa del país, també obre la porta al frau. L’agència més important del Nepal, Seven Summit Treks, ha hagut de fer front a una multa de 40.000 euros per haver donat dos permisos falsos a dos dels seus clients. Aquesta setmana la policia ha detingut els tres treballadors que considera responsables de l’estafa, que només és la punta de l’iceberg del que passa amb algunes companyies del Nepal.
Un informe recent del govern constata l’existència d’una xarxa organitzada que implica hospitals privats, companyies d’helicòpters, guies i agències de muntanya per intentar esprémer com més diners millor a les asseguradores dels turistes que volen tastar l’alta muntanya. Les accions van des de la contaminació alimentària per provocar una petita infecció i un trasllat amb helicòpter, fins a l’allargament d’estades a l’hospital sense justificació mèdica real.
Mentre la fascinació pels grans cims es manté intacta, la gestió de l’impacte humà i econòmic del turisme d’altura és un repte creixent per als països de l’Himàlaia. No tot és èpica i tragèdia als cims més alts del planeta.
