La de l’Estudiantes de Madrid és una història improbable. No tant el punt negre que suposa aquest impàs de juny, en què esportivament el primer equip del club ha baixat de la màxima categoria del bàsquet espanyol, sinó tota la resta. El club viu des de fa tres setmanes en un estat letàrgic, un malson anunciat. Hi ha nits que només estirar-te al llit saps que no anirà bé la cosa. Hi ha malalts que tanquen els ulls creient que no els tornaran a obrir. En el cas extrem del pessimisme –que sempre és un prisma que cal considerar, per extrem que sigui– el club viu així des d’aquell paupèrrim darrer quart en què va malbaratar la darrera bombona d’oxigen esportiu de la que disposava. Hauria pogut ser l’epíleg i va ser l’epitafi. Tota la seva singladura enguany a l’ACB va anar agafant, amb les setmanes, un to decadent i terminal. Absoltes guanyades a pols. I premi pel Manresa.
L’Estudiantes a la LEB i que no se’n parli més podríem dir. Però els aficionats al bàsquet ja són immunes a l’escàndol dels requisits econòmics que converteixen la mercadotècnia esportiva en un jerarca superior a la competició. Ascensos guanyats que no poden ser i descensos merescuts que es compensen per qüestió de zeros i avals. No busquin rastre d’ètica ni de sentit comú en l’equació. Aquestes peces es van perdre fa moltes bugades. I el més esperpèntic de tot és que l’Estudiantes podria jugar l’any que ve a dalt. Però poc canviaria del panorama del club això. Les vides de propina són les més fàcils de perdre és una lliçó d’spaghetti western que, aquí, encaixa perfectament.
La història improbable
Una frase recordada del President màrtir xilè Salvador Allende deia allò de “vamos de tumbo en tumbo, pero avanzando, avanzando”. Més que la literalitat de tomb, en la traducció aplicada al cas del club madrileny podríem parlar de sotrac. De sotrac en sotrac, però avançant. Perquè realment el que és encomiable d’un club de bàsquet que fins el 2016 ha competit amb l’elit del bàsquet estatal partint d’una història lligada a un institut i un cert essencialisme romàntic associat és aquesta pervivència fora de tota lògica. I el que l’ha condemnat –precisament– ha estat el voler jugar al joc dels altres.
L’Estu es va fundar el 1947 entre un grup d’eestudiants de l’Institut públic Ramiro de Maeztu de Madrid i va comptar amb el suport cabdal del seu primer president, el cap d’estudis Antonio Magariños. Un grup d’estudiants que juguen a basquet però que ho fan ben aviat a la màxima divisió estatal, de la que són fundadors tant en el format clàssic com en la moderna ACB. El bàsquet canvia amb els lustres i les dècades però l’ADN d’aquest equip obrerista de Madrid no. Se segueix abastant del planter del mateix Institut, que converteix l’equip en el seu símbol de la mateixa manera que s’amplia el camp base emocional al pavelló que durà el nom del primer President.
El bàsquet canviant dels anys 70 i sobretot 80 i 90 sempre tenen l’Estudiantes com un membre petit però noble de la primera plana espanyola. I és la que passa per les categories inferiors del club la millor font de jugadors, la millor fàbrica d’esportistes. La simbiosi entre formació i millora, natural de l’institut, aplicada a una estructura esportiva que competeix amb clubs amb forma de multinacional. Aquesta és l’equació que cada cop costa més de resoldre, però que es manté amb la pressió creixent de l’afició de l’Estudiantes, amb la coneguda Demencia –primer grup organitzat d’animació– al darrera.
Tripijocs financers
És a cavall dels noranta i els dos mil que l’Estu viu la seva darrera època d’or, amb la final de Lliga jugada contra el Barça de màxim registre. És però llavors que l’estructura de club desdibuixa les seves arrels populars i, necessitada pels requisits econòmics, perpetra un “pelotazo” amb els drets televisius de la mateixa manera que s’endinsa com tot el país en un laberint irresoluble de crèdits i tripijocs financers. L’adjectiu d’històric passa del propi club al seu deute, cada cop més gras i irresoluble.
La crisi actual del club amb un ADN més marcat del bàsquet estatal espetega amb el descens precisament quan el patrocinador principal és la multinacional més important del país. És l’estació final d’un via crucis iniciat quan davant les ganyotes de la seva afició, el club va migrar a empresa i els balanços tramposos van substituir els valors. Quan la història improbable que avançava va deixar els sotracs per intentar enlairar-se sense benzina al dipòsit.
Hi ha aficionats a l’Estudiantes que ja pregonen la possible desaparició del club com a tal i una hipotètica refundació. Altres s’encomanen a l’equip femení. Molts segueixen pendents de les potents divisions inferiors, que sí que mantenen el cordó umbilical amb la història col·legial de l’entitat. El cert és, però, que l’equip més singular del bàsquet espanyol i potser també europeu té avui més consistència gasos que no pas sòlida. I això no té res de bones notícies per aquest esport.
Imatges: www.clubestudiantes.com
