Durant els anys 60 i 70, la selecció femenina de voleibol japonesa era una constant en la majoria de competicions, guanyant campionats mundials i medalles olímpiques de forma habitual, i fins i tot vencent sovint a les suposades favorites de la Unió Soviètica. És per això que el voleibol és un esport molt popular entre els japonesos, i per tant, no és estrany que hi hagi un número considerable de còmics que han tractat aquest esport. I malgrat que aquí no s’ha editat mai, n’hi ha un que a casa nostra coneixem força bé.
El títol original d’aquesta manga és Attacker You!, i ara és probable que us hagi aparegut a sobre el cap un gran signe d’interrogació, perquè no teniu ni idea de què us estic parlant. La seva versió animada va arribar aquí com a Dos Fuera de Serie, i això ja potser us sona una mica més. Però si us dic que aquí tothom li deia “Juana y Sergio”, a alguns us saltarà a la memòria la cançoneta enganxosa que obria cada episodi.
La protagonista indiscutible d’aquest manga (i anime) és la You Hazuki (o Juana), una noia de 13 anys que viu amb el seu pare, un fotògraf que es passa el dia amunt i avall, i que acaba entrant en un institut nou a Tokyo. Arrel de la rivalitat que sorgeix amb Nami Hayase (o Peggy), la Juana s’acaba apuntant a l’equip de voleibol, per a poder estar més a prop de Sho Takiki (o Sergio), el capità de l’equip masculí. A partir d’aquí, anirà coneixent altres personatges que giren entorn l’equip de voleibol, des de cruels entrenadors, fins a una noia massa baixeta per jugar-hi, però amb tota la il·lusió del món. Al contrari que aquesta amiga, la Juana compta amb una complexió física poc habitual per a la seva edat, una alçada que li permet destacar en el voleibol, esport que acabarà convertint en la seva passió, a la que dedicarà tot el seu temps i esforç per aconseguir participar en les olimpíades de Seul 1988.
I ja que mencionem els entrenadors, val la pena destacar el tractament que es fa dels diferents mètodes que utilitzen els treus que vam poder veure en l’anime. Per una banda tenim a Daimon, l’entrenador que principalment aposta per la duresa, per no dir directament la violència física (motiu pel qual moltes escenes d’aquest entrenador es van suprimir en la versió televisiva que vam poder veure aquí). Després apareix un segon entrenador obsessionat amb l’estadística i els números, que enregistra els partits en video, i treu conclusions utilitzant ordinadors. Finalment, tenim un altre entrenador que enfoca el seu mètode en la creació d’un equip on regni el bon rotllo, i on les jugadores es puguin sentir que formen part d’un equip. Quin dels tres creieu que dóna més bons resultats al final?
Ja que hem parlat del tema de la censura, també val la pena comentar la qüestió de l’adaptació de l’anime per al públic espanyol (o europeu), i és que amb noms com Juana i Sergio, no és d’estranyar que alguns descobriu ara que aquesta anime era d’origen japonès. Però com hem vist amb Campeones (Captain Tsubasa), els canvis de nom eren quelcom molt habitual en les sèries d’animació japoneses que ens van arribar a principis i mitjans dels noranta. En la majoria de casos, aquests canvis ja arribaven des de França o Itàlia, que és d’on s’acostumaven a comprar els anime televisius (i es fa difícil saber si la censura de les escenes de violència i sexe venien ja d’allà o no). Però si bé a l’Oliver i a en Benji els van posar cognoms també anglesos, en el cas Dos Fuera de Serie és ben curiós que es diguessin Juana Hazuki i Sergio Takiki. Normalment això es feia per facilitar que els espectadors s’aprenguessin més fàcilment els noms (no els cognoms), però que potser hi ha algú que no recordi el nom de Son Goku?
Però les adaptacions de cara al públic europeu no s’acabaven aquí. Hi havia una altra sèrie de voleibol que es deia La Panda de Julia (Attack nº1, en la versió japonesa), que no tenia absolutament res a veure amb Dos Fuera de Serie. Però llestos com eren aleshores els programadors, a l’hora de fer el doblatge de Dos Fuera de Serie, van arribar a inventar-se parts del guió, i van afegir que la Juana era la cosina de la Mimi, un personatge de la Panda de Julia. El mateix que van fer amb l’anime de Supergol, que ens van colar com a la continuació de Campeones, i que tampoc tenia cap relació amb el manga o l’anime de Yoichi Takahashi.
Tot i que l’anime va comptar amb 58 episodis, el manga original de Jun Makimura i Shizuo Koizumi només consta de dos volums, cosa que fa pensar que la seva versió animada va ser força més exitosa que el producte original. En un principi, aquest manga s’ha classficat dins la categoria demogràfica del shôjo, és a dir, el manga dirigit a les nenes. Això encaixa força amb la qüestió romàntica que sorgeix entre la Juana i el Sergio, i que de forma prou hortera ens recorda la cançó: “Juana y Sergio, son ahora los enamorados, Sergio y Juana, dos deportistas y un amor…” Però el cert és que tant al manga com a l’anime, la relació amorosa entre els dos esportistes es troba més aviat en un segon pla, i el tema principal segueix essent el voleibol. De fet, el famós Sergio apareix molt de tant en tant, i si no m’equivoco, la sèrie d’anime era igual de popular entre els nens com les nenes a la seva època. Això sí, n’hi ha que asseguren que gràcies a aquesta sèrie, el voleibol femení va guanyar força en popularitat durant una època (així va ser a la meva escola), demostrant una vegada més que el món del còmic (i sobretot el de l’animació), poden exercir una gran i positiva influència en les ganes de fer esport.
Autor: Oriol Estrada Rangil @capitanurias
