Diu el diccionari que quelcom és inhòspit quan és “sense comoditat, poc acollidor, que fa de mal estar-hi”. Ni la salivera que suposa l’inici del Sis Nacions per a tota la parròquia del món de l’ovalada no pot amagar que, en efecte, estem davant una edició poc còmoda i poc acollidora de la competició. Que es faci i en les dates que toca (no així la versió femenina, que com a mínim i després d’una emmascarada inicial amb anunci de suspensió, ara ha estat anunciada amb dates canviades) no deixa de ser entre curiós i afortunat. Amb els tres estats involucrats amb tres crisis per la Covid i amb les lligues entre afectades i alterades pels virus és evident que l’interès econòmic ha fet surar l’excepció del Sis Nacions de la norma imperant de les suspensions.
Però s’és excepció fins a un punt i òbviament els partits seguiran sent a porta tancada. Com el tancament de l’anterior edició, a la tardor, o la versió improvisada en forma de copa de tardor de les setmanes següents. Si tot l’esport queda desnaturalitzat sense públic, el rugbi esdevé especialment inhòspit sense escalf, companyia, i gernació cromàtica. Pels romàntics, és un Sis Nacions, sí. Però a la vegada no és un Sis Nacions. Contradiccions d’aquest tràngol de la Covid, en tot cas.
Els sis equips de les Sis Nacions es tancaran durant mes i mig (fins el superdissabte del 20 de març tenim cinc jornades en set caps de setmana) en les seves bombolles, com mirant de contenir la respiració mentre les aficions es reclouran a casa, tenint bars i tavernes tancades. En tot cas es tracta de que es juga i de qui juga i és per això, i per cultivar el noble hàbit rugbístic de fer tertúlia de tot, que mirarem de donar un argument a favor i un altre en contra per cada equip del Sis Nacions.
https://youtu.be/YyFaAK28Ntw
La vigent campiona és la gran favorita, amb el bloc del darrer cicle mundial en plenitud, amb un discurs rugbístic plenament consolidat i una idea claríssima. I un bruixot per entrenador: Eddie Jones.
- A favor: Pràcticament tots els factors semblen somriure al XV de la Rosa. Des del calendari (va a Dublín sense públic i rep els dos equips amb qui sovint salten més guspires) a la plantilla, passant per l’estat de cocció del projecte o el bagatge competitu de l’equip. Apostar per ells és fer-ho per l’equip més equilibrat entre les dues meitats, més letal pel que fa als tres quarts, més constant a la frontissa i més rocós a la davantera.
- En contra: Trobar-li pegues als anglesos no és fàcil. L’una pot ser a nivell de ritme competitiu el fet que les alteracions de la lliga anglesa i que bona part de les estrelles segueixi als Saracens (castigat a segona) i que per tant no hagi jugat pot notar-se. L’altra, el seu rugbi de monòleg. Juguen a una sola cosa i a vegades li costa replicar iniciatives permanents o transitòries, en un partit, del rival.
La sorpresa de l’any passat no ho serà ja aquest any. El bloc que entrena Fabian Galthié és jove, té tics irredempts i manté com horitzó de tota la seva aposta el “seu” Mundial de 2023. Per tant aquest és el Sis Nacions de meitat de cicle.
- A favor: França va rondar la victòria sense que ningú hi comptés als dos torneos europeus jugatpassat (tant al trumfo, al Sis Nacions com a la fullaraca tardorenca) i ho va fer girant com un mitjó tot el que havia estat els darrers anys el rugbi de l’hexàgon i, per tant, fent creure tothom que molts anys després pot arribar a saltar el suro del xampany.
- En contra: Precisament la joventut i el poc recorregut del grup capitanejat pel basc Ollivon és un demèrit evident. Enguany ja no seran una sorpresa i se’ls exigirà més. Tothom sabrà punts dèbils i el paquet de les tres línies de davant, si la resta d’equips plantegen antídot al discurs irreverent de Dupont, pot patir i no pas poc.
Segurament l’equip amb més partidaris a casa nostra afronta un torneig en el que necessitaria recuperar bones sensacions per no entrar en una dinàmica negativa que arrodoneixi a la baixa, cap a l’ocàs, els darrers anys de bona part dels seus millors jugadors.
- A favor: Irlanda sap perfectament què li convé i si el partit es disputa en la seva pauta és un equip de gran fugacitat i estridència en moments puntuals. Pot ser especialment punyent en inspiracions concretes i, a més, compta amb dos blocs prou equilibrats i una espina dorsal reputada. I CJ Stander, un dels jugadors més incisius del torneig.
- En contra: Equip anti cíclic incapaç de quadrar dels seus millors moments amb els Mundials, aquest Sis Nacions pot ser el darrer de franquícia, de marge, pel projecte de l’entrenador Andy Farrell que, de moment, s’ha mogut poc del pilot automàtic. Si falla, se li exigirà algun element propi. I a Sexton li queden poques vides, per més gat escaldat que ell vulgui ser.
Abonat a la seva història recent, Escòcia és un equip que fins i tot sembla que s’agradi en la bipolaritat de ser capaç del millor i del pitjor. Un equip a mig fer que comença disputant la 150 Calcutta a Londres i que és capaç de tot contra tothom.
- A favor: els aficionats del Card són perfectament conscients de la naturalesa de l’equip. A banda d’Anglaterra potser és la plantilla que està més feta. Té una davantera impactant capaç de fixar qualsevol rival i si troben el plus inspiratiu, aquell fer irascible dels escocesos, és quan precisament els seus tres quarts poden filtrar-se a totes les escletxes i solcs haguts i per haver.
- En contra: L’equip de Gregor Towsand a vegades sembla un d’aquells plats que encara que es cuinin essent fidels a una recepta, un cop el tastes hi ha quelcom que falla i no saps quin és l’ingredient discordant. No se la recorda sense algun dels seus referents entre dissonant o directament malsonant. Li costa entonar tots els solistes. Són propensos a errors letals. Que li preguntin al capità Hogg.
Si no existís en gaèlic, aquella dita catalana que diu que “sap més el dimoni per vell que per dimoni” semblaria pensada i vernissada expressament per l’equip gal·lès. Veterania i elements compactes, compten amb un 2020 pèssim de punt de partida. Empitjorar-lo és impossible.
- A favor: Recitar els noms de la selecció del Drac és potser un dels exercicis memorístics més fàcils pels bons aficionats. Es poden fer grans, però segueixen sent capaços de fer-ho tot i fer-ho bé els Gareth Davies, Wyn Jones, Tipuric, North, Williams, Halfpenny o Faletau. Si hi ha allò dels vells roquers, aquests van carregats de guitarres elèctriques.
- En contra: de l’any passat van quedar tocats Pivac i el projecte, per poc marge de millora, per un concepte estantís allunyat de qualsevol innovació. Si de bones a primeres, en aquesta primera jornada, no guanya a casa a Irlanda la pressió es redoblarà i el calendari se’ls endimoniarà. I un 2021 igual que el 2020 pot ser fatal i tenir gust de punt final.
La segona selecció continental ja està acostumada, des del canvi de segle, a l’estigma del dubte per la seva participació, a l’escàs botí de victòries i a una certa condescendència. I tot i això l’equip s’està rejovenint, mudant la pell sense Parisse i segueix sent amenaçador.
- A favor: Que pràcticament ningú no compti amb el seu protagonisme i que en ben poques travesses hi apareguin victòries de l’equip italià els pot resultar positiu. Tenen un bloc jove, apunten maneres dinàmiques i alegres i si algú els hi deixa marge per marcar territori en algun compàs, els de Franco Smith ens poden divertir.
- En contra: En totes les seves línies, Itàlia és singularment inferior a les seves rivals i a més ha estat un equip en què el recompte de ‘caps’ il·lustra major tendresa en la plantilla. Les prestacions recents de Benneton i Zebre no han estat massa prometedores i, a més, se’ls acostuma a fer llargs els 80 minuts.
