Hi ha un dia de febrer en què comença el més ancestral, antic i místic dels tornejos esportius per seleccions. Aquest cop l’estrena arriba just al primer de febrer. Arriba el moment esperat, l’epifania dels aficionats s’acompleix i comença el Sis Nacions. La cervesa ja és en fred i els llocs d’honor de les tavernes de referència ja tenen reserva.
Tres protagonistes catalans per al torneig. Guilhem Guirado és el capità d’una França on també hi ha Jacques Brunel de seleccionador i dos exusapistes més al camp. A Irlanda està seleccionat Jordi Murphy i l’àrbitre Mathieu Raynal serà assistent d’un partit en aquesta primera jornada i àrbitre principal de l’Itàlia-Gal·les del dissabte 9.
El Sis Nacions del 2019, com el de quatre anys, es conjuga en present però també amb inferència futura. A la tardor, al Japó, hi ha Mundial i per més que en cada partit, un cop traspassat el moment majestuós dels himnes, el que estigui en disputa sigui el triomf i el suculent botí de bonus que des de l’any passat ha mutat el sistema de punts del torneig, és inevitable fer relacions futures. I més en una Europa que entre nocions i resultats es vol creure que en els quatre anys passats des d’Anglaterra 2015 ha retallat la distància abismal que l’Hemisferi Sud va imposar-li de peatge.
Ara està en joc el Sis Nacions, la glòria d’un possible Gran Slam i l’honor i l’estadística intrínsecs fins i tot als partits que semblin menys rellevants. Després ja vindrà el Mundial. Però un bon torneig ara pot ser una plataforma perfecta.
Irlanda, vestida d’All Blacks
Apostes, coneixement i aficions coincideixen en atorgar la totalitat del favoritisme a la imponent Irlanda, una selecció que l’any passat va convertir-se en la número 1 del món, sometent fins i tot els All Blacks nova-zelandesos.
Per plantilla, per moment dels clubs i per estat de gràcia, els de verd són més que favorits a mirar d’enllaçar un segon Gran Slam que seria del tot històric. Tenen un calendari propici tot i que el primer rival de rebre serà, a Dublín, la segona favorita en discòrdia. Veurem si els de l’Illa Maragda saben reblar el clau de la molta afició que s’il·lusiona amb ells com uns All Blacks europeus mentre engoleix litres de la cervesa negra que patrocina la competició.
D’Anglaterra cal dir que, amb ells, la coincidència amb any de Mundial sí que pot ser estimulant. Tot i que hagi perdut una mica de bri respecte l’inici de la seva governança, el quinze de la Rosa segueix mantenint tot l’encanteri d’Eddie Jones, l’entrenador salvador que en un any els va fer oblidar el fracàs del seu propi Mundial i va convertir un grup amorf en un un equip que, a batzegades, té un ferocitat única a aquest continent. Res pot posar més calent a un aficionat anglès que una victòria inicial a l’Aviva Stadium de Dublín. Aquest dissabte a la tarda no facin plans, perquè d’entrada ja tenim el que pot ser el millor partit del Sis Nacions.
Puja, es manté i baixa
La resta de contendents de la competició no voldran jugar un altre Sis Nacions. Són experts en ressorgir i reclamar quota quan se’ls dona per descomptats els gal·lesos, un equip seriós que mai concedeix res als rivals. Warren Gatland és el més semblant a un bruixot i les noves generacions i les restes de la generació d’or dels darrers anys semblen trenar bé. Si algú falla, ells queixalaran.
Es mantenen a la borsa d’aspirants, un grup on s’ha guanyat tendència puixant una Escòcia que ha de fer una passa endavant per ser aspirant a tot. L’equip és consistent però li ha faltat un plus de reforç físic i continuïtat de resultats. L’any passat ja van emborratxar-se d’èxit al derrotar a Anglaterra. Després del caprici, per aquest any toca la passa endavant que, sempre, és més fàcil de fer si tens un tanca com Stuart Hogg.
Com si fos un astre contínuament minvant, la selecció francesa és la cosa més imprevisible. L’ex-heroi usapista Jacques Brunel afronta el seu segon Sis Nacions amb un bloc inconstant que, fins ara, no ha demostrat haver canviat respecte l’erràtica singladura del XV del Gall dels darrers anys. No hi ha temps ni paciència. Però a vegades, a la desesperada, és quan França pot ser feridora. Aquí podem dir que s’ho juguen tot al primer cartutx, el partit inaugural a casa divendres amb Gal·les. El català Guilhem Guirador segueix sent el capità i líder de la melé.
Tanca Itàlia, que sorprendria amb qualsevol resultat que no fos la cullera de fusta, tot i que mai està tot dit. L’equip ha perdut constància i, sobretot, és a punt de dir adéu al gran mascaró de proa i referència històrica, Sergio Parisse, que viurà la seva darrera gran competició com a professional. La nova generació ha pres el relleu i, com a bon jovent, són bàsicament irredempts. No és pas poc. Que ningú s’hi confiï.
