Mirem enrere, a un diumenge de 1971 quan Bill Bowerman, un entrenador americà d’atletisme, es va fixar en la planxa amb la que la seva dona cuinava els gofres que tant li agradaven. Se li va ocórrer aleshores que una sabata amb aquesta sola seria molt més còmoda i lleugera que les habituals de claus de l’època.
Bill va escampar cautxú líquid en els 15 centímetres de la planxa i va fabricar una sola amb forma de reixeta, ultralleugera, que esmorteïa els cops, tenia molta tracció, i estalviava als atletes l’esforç equivalent a aixecar uns 35 kg en una cursa d’un quilòmetre. I amb ella va arribar la revolució de les sabatilles, fins al punt que, poc després, Bill va fundar una empresa de calçat esportiu a la qual va batejar com la deessa grega de la victòria, capaç de córrer i de volar a gran velocitat: Niké.
La impressió 3D, una realitat a l’esport d’elit
La innovació tecnològica en el món de l’esport no ha cessat des de llavors, i els jocs de Rio ens van mostrar novetats realment increïbles en multitud d’àrees. Pel que fa a materials i equipament, la utilització de la impressió 3D ha estat el més destacat. La marca Under Armour, per exemple, va realitzar escanejats 3D del cos dels atletes americans per fabricar roba el més lleugera possible, que s’adaptés perfectament a la seva anatomia i reduís, així, resistències i friccions.
També la marca de banyadors Speedo va fer escanejats 3D dels caps dels nedadors per fabricar barrets que encaixessin exactament amb les dimensions dels seus caps i aconseguir amb això una forma més hidrodinàmica. Nike, per la seva banda, va trobar un altre ús de les impressions 3D en crear unes cintes de silicona amb petites protuberàncies que s’enganxen a la roba o a la pell dels atletes. Després de testar l’invent en un túnel de vent, van comprovar que aquestes petites protuberàncies podien moure el vent al voltant del cos dels atletes i disminuir la seva resistència.
Dades per continuar millorant
D’altra banda, els wearables són des de fa anys una ajuda fonamental per a l’entrenament d’atletes i nedadors, que els utilitzen per mesurar el seu rendiment, la seva despesa energètica i altres paràmetres similars. Però ara també s’utilitzen en esports en què la precisió és el més important.
Els saltadors de trampolí utilitzen dispositius submergibles per a mesurar amb total exactitud l’altura dels seus salts, l’angle i la velocitat de les seves acrobàcies i la verticalitat amb la qual entren a l’aigua. De manera similar, també s’ha creat un dispositiu especialment pensat per als boxejadors, que s’allotja en els seus guants i permet conèixer la velocitat, precisió i potència del cop. O les ulleres intel·ligents, una mena de Google Glass especials per a ciclistes, que mostren la velocitat del pedaleig, la distància recorreguda, les calories consumides o la freqüència cardíaca. La informació es mostra en la lent a escala de la retina, tenint en compte les dades biomètriques de l’ull, perquè no impedeixi als ciclistes veure la carretera o la pista i els resulti senzill consultar aquestes dades en qualsevol moment.
Avantatges sota sospita
La diferència entre fa 40 anys, en els temps de Bill Bowerman, i ara, és que llavors la investigació se centrava principalment en l’equipament esportiu, però era difícil avaluar la seva incidència real en els resultats dels atletes. Avui en dia el desenvolupament de la informàtica sí que permet mesurar l’impacte de les noves tecnologies en l’esport i es pot comprovar que els resultats milloren substancialment fins al punt que estan obligant a canviar les regles d’algunes disciplines. La Federació Internacional de Ciclisme (UCI) ha fixat el pes mínim que ha de tenir una bicicleta per controlar l’ocupació de materials i dissenys i en el passat Tour de França es van usar per primera vegada càmeres tèrmiques per trobar motors elèctrics ocults, com el que es va trobar dins d’una d’elles en l’últim mundial de ciclocròs celebrat a Bèlgica.
O, per exemple, la Federació de Natació (FINA) va haver de fixar les característiques dels banyadors quan Speedo, en els jocs olímpics de Pequín el 2008, va equipar als nedadors amb el seu vestit de bany de cos sencer LRZ, inspirat en la pell dels taurons i fabricat amb materials de la NASA, el que va permetre batre 23 rècords del món en aquests jocs. Des de gener de 2010 estan prohibits els banyadors que cobreixin tot el cos del nedador i han d’estar fabricats amb algun material “tèxtil”.
Dopatge tecnològic
La pregunta que sorgeix és si el fet de poder accedir a la millor tecnologia representa un avantatge injust per als atletes dels països rics enfront dels quals provenen d’altres menys desenvolupats. L’essència de l’esport és que els rivals puguin competir sota les mateixes regles i condicions, de manera que si la tecnologia més cara serveix per marcar diferències importants, aniria contra l’essència mateixa de la competició. Però, d’altra banda, és humà tractar de millorar i assolir fites impensables uns quants anys enrere, per a això la tecnologia és una ajuda fonamental.
De fet, l’Agència Mundial Antidopatge (AMA) ja parla de “dopatge tecnològic” per referir-se al ús de la tecnologia “en contra de l’esperit de l’esport“. L’AMA el reconeix com “una amenaça” encara que la decisió de prohibir o no una determinada tecnologia correspon als òrgans de govern internacionals de cada esport, que són els que han de decidir en cada cas si un determinat avenç tecnològic és una ajuda legal per superar marques o si, per contra, és un parany. Mentrestant, els aficionats seguim gaudint de les gestes dels esportistes, gestes impulsades cada vegada en major mesura per l’aplicació de la tecnologia.
