UFC 205: història al Madison

L’UFC desembarca a Nova York amb una vetllada històrica: McGregor guanya brillantment el seu segon cinturó, Jedrzejczyk i Woodley retenen els seus títols en combats espectaculars i la resta del cartell fa que el Madison Square Garden s’estreni en les arts marcials mixtes corroborant que és la gran casa dels esports de combat.

Preliminars

Amb un total de 20.427 persones a les seves entranyes, el Garden va començar a escalfar motors amb 6 combats preliminars, on destacaven el Nurmagomedov vs. Thompson i el Frankie Edgar vs. Stephens.

Bronx: Els jornalers treballen a primera hora.

Carmouche va vèncer a Chookagian i Miller a Alves, els dos combats via decisió. El brasiler Luque va vèncer a Muhammad amb un crochet d’esquerres, donant molt bones sensacions, confirmant que progressa adequadament i que se l’ha de tenir en compte en un futur a mitjà termini. Tim “The Barbarian” Boetsch va derrotar a Natal, molt més amunt als rànquings del Middleweight, amb gran serenor fent gala de la seva veterania. Per d’altra banda, el brasiler semblava nerviós i potser el fet de residir a Nova York i lluitar davant dels seus, va restar-li concentració i sumar-li pressió.

Little Odessa: L’àguila russa flaira pollastre irlandès. Khabib Nurmagomedov vs. Michael Johnson

Tot i que la rapidesa de mans de Johnson va connectar i vam veure trontollar al caucasià per primer cop en tota la seva carrera, Khabib “The Eagle” Nurmagomedov va tornar a demostrar el seu domini aclaparador, portant el combat a terra i apallissant a l’americà sense compassió. Fins i tot l’àrbitre (i llegenda de l’UFC) “Big John” McCarthy, va dirigir-se a la cantonada de Johnson, entre el segon i tercer assalt, per advertir que si seguia el sever càstig, pararia el combat.

“The Menace” va aguantar heroicament, fins que el rus va sotmetre’l amb una clau de braç (kimura lock) que va estar prop d’arrancar-li l’extremitat. Els rivals semblen joguines en mans de Nurmagomedov, el seu grappling i el seu control de la lona són l’elit actual de la plantilla i tothom està d’acord en el fet que mereix un combat pel cinturó. De fet, a l’entrevista post-combat a l’octàgon, ell mateix va parlar d’un “irish chicken” al que li agradaria enfrontar-se. Si us plau dirigents de l’UFC, feu cas a l’àguila.

Brooklyn bridge: La vella tècnica venç la força. Frankie Edgar vs. Jeremy Stephens

Frankie Edgar porta més de sis hores dalt de l’octàgon (record UFC). Frankie Edgar no ha sigut mai noquejat. Frankie Edgar és un dels lluitadors més bonics de veure dins la gàbia. Als seus 35 anys, el joc de peus que exhibeix és un espectacle. Una mobilitat i una varietat d’àtacs que la potència de Jeremy Stephens no va poder contrarestar. Finesse vs. Power. El combat va ser probablement el millor de la vetllada. La seva riquesa tècnica, el pla perfectament executat per Edgar i la tensió que aportava el sempre present knockout power d’Stephens, van unir-se per regalar-nos un meravellós enfrontament. Decisió unànime per “The Answer”. Si lluita el de New Jersey, tothom de peu i a gaudir d’aquesta llegenda de l’MMA.

Cartell principal

Cap a les set de la tarda, horari de la costa est americana, ja es percebia com l’atmosfera de “The Mecca” s’electrificava i la concurrència es fregava les mans davant l’allau de grans combats que farcien el cartell principal. Tres lluites pel títol (amb quatre campions) i dos grans combats decisius per les classificacions de l’UFC.

Queens: El canvi generacional. Misha Tate vs. Raquel Pennington

A la tardor del 2013 Raquel Pennington va participar a The Ultimate Fighter (talent show de l’UFC). Allà formava part del Team Tate per combatre el Team Rousey. La Misha va ser la seva entrenadora. Tres anys més tard, al Madison, la Raquel s’enfronta a l’excampiona del Bantamweight. El combat va començar lent, amb les dues guerreres força estàtiques sobre la lona (val a dir que veníem de veure en Frankie), però de seguida la Raquel va començar a capitalitzar un jab perfectament educat. Cop a cop, va acabar convencent a la Misha d’intentar porta la lluita a un terreny molt més pròsper per ella: el terra. Allà, la Pennington va seguir dominant el combat durant els tres assalts reglamentaris.

Un cop la campana va sonar, no hi havia cap dubte de qui havia guanyat. La Raquel va aconseguir la victòria de més prestigi de la seva carrera, que la porta directament a la zona de disputa pel títol d’Amanda Nunes. La Misha Tate, tot i tenir encara trenta anys, va acabar anunciant dins la mateixa gàbia que fins aquí ha arribat la seva carrera. Deixa un llegat inesborrable, d’una importància cabdal pel MMA femení. Moltes gràcies per tot Cupcake!

Spanish Harlem: El genoll de Déu. Chris Weidman vs. Yoel Romero

Cuba contra els Estats Units. Uns anys enrere això hauria suposat una petita guerra freda, però l’esperat (i relatiu) desbloqueig, ha rebaixat els ànims entre els dos països. No semblaven pensar el mateix Chris “All-American” Weidman i Yoel “Soldier of God” Romero. El combat va iniciar-se amb Weidman intentant cansar a Romero, aportant molt moviment, pressionant i diversificant el seu estil d’atac, sempre tenint cura de no estar massa temps dins l’abast del devastador poder dels punys del caribeny. Fins i tot, es va atrevir a desafiar la lluita lliure del “Soldat de Déu”, guanyador d’una medalla de plata a les olimpíades de Sidney.

Però el de Pinar del Rio, amb un físic increïble als seus 39 anys (sense tenir-los en compte, també té un físic increïble), va contrarestar els intents de Weidman i al final del segon va dominar al novaiorquès. Als vint-i-quatre segons del tercer assalt, Weidman es va llençar a les cames de Romero per intentar portar-lo a terra. El que no esperava l’americà, és que al seu camí es trobaria amb un violent cop de genoll (flying knee) que va impactar directament al seu rostre.

Dos cops de puny i knockout per Romero (més bonificació de performance of the night compartit amb McGregor). Molta sang i decepció per Weidman, ja que el guanyador d’aquest combat lluitarà pel títol del Middleweight contra el britànic Michael Bisping.

Ellis Island: Polònia ja té reina. Joanna Jedrzejczyk vs Karolina Kowalkiewicz

La Joanna Jedrzejczyk fa por. La campiona del pes palla té una de les presencies més intimidatòries de tot el roster de l’organització. No és en va. No és parafernàlia. Des de l’inici del combat va colpejar la Karolina sense pietat. La guanyadora de sis campionats mundials de Muay Thai, no va parar de castigar a Kowalkiewicz amb combinacions de punys i cops de peu que volaven una velocitat de vertigen. Semblava que flotés per sobre la lona, lleugera i rapidíssima davant l’estil més estàtic de la Karolina. Va demostrar que probablement és la més dominant dels posseïdors de cinturó de l’UFC.

Però la Karolina va aguantar estoicament els embats de la Joanna. Fins i tot, en un moment del quart assalt, va connectar un directe que va ennuvolar durant uns segons la mirada de la campiona. Però res més enllà de la realitat. Molt cor de Kowalkiewicz davant la superioritat tècnica, física, mental i energètica de la Jedrzejczyk. Victòria aclaparadora, més si ens fixem en les estadístiques: 63 total strikes (cops totals) de la Karolina pels 181 (171 de significatius) de la Joanna. Gàngster.

Broadway: Espectacle prorrogat. Tyron Woodley vs. Stephen Thompson

Emocionant combat pel títol del pes Wèlter, que fins i tot va rebre els honors de Fight of the night. A l’inici del combat molt respecte entre els dos lluitadors. “Wonderboy” Thompson amb la seva curiosa estança de combat de karate (cames molt separades, una davant l’altre i mans avall) i Woodley mesurant l’abast i esperant el seu moment. Després d’alguns tímids atacs per part de l’aspirant, Woodley va aconseguir enderrocar a Thompson i dominar-lo. Al kickboxer se li va fer molt llarg el primer assalt. Però a partir d’aquest moment Woodley no va tornar a portar la lluita a ras de terra, on era clarament millor que en “Wonderboy”.

“The Chosen One” va anar reculant cap a les xarxes de la gàbia, donant la iniciativa a l’aspirant, mantenint la baralla alçada en el que es podria considerar un error estratègic. Tot i així, al quart assalt va tenir el seu moment: va connectar un directe amb la seva atòmica mà dreta i va estar a punt de rematar a Thompson, que va sobreviure miraculosament a una allau de cops de puny i després a una guillotina que semblava definitiva. Finalment, un últim assalt amb els dos guerrers en mode conservador va tancar la disputa.

https://www.youtube.com/watch?v=NY15eMEqNDI&t=71s

El campió no havia pressionat com s’hauria d’esperar d’un defensor del títol, i tot i portar la iniciativa durant tot el combat, Thompson tampoc va tenir moments de domini significatiu i li va mancar la capacitat d’explotar les febleses de Woodley. Resultat: dos jutges donen empat (47-47) i el tercer dona Woodley per vencedor (48-47). Per tant, empat per majoria, Woodley manté el cinturó i podem tenir la seguretat que més aviat que tard, gaudirem d’una segona part d’aquest aparellament.

Empire State Building: Història d’alçada. Eddie Alvarez vs. Connor McGregor

Espectacular. Dominant. Històric. Eddie Alvarez no va tenir opcions ni un sol segon en l’assalt i mig que va durar el combat. Mai havíem vist McGregor mostrar una concentració tan intensa a l’octàgon. Amb la primera “carícia” de l’esquerra màgica de l’irlandès, el de Philadelphia va posar cara de “What the F…?” mentre intentava entendre que acabava de passar.

Abans del combat, en Connor havia declarat diverses vegades que la seva carrera estava construïda sobre lluitadors com l’Eddie (“they are my bread and butter”), que tendeixen a dinamitzar l’atac amb batzegades directes. Va demostrar que no mentia, ja que amb cada intent de l’Alvarez de moure’s endavant en direcció a McGregor, en Connor contraatacava amb la precisió d’un cirurgià i la contundència del goril·la que porta tatuat al pit.

Fins a tres vegades va tombar al defensor, sense rebre pràcticament cap cop (només 9 cops significatius d’Alvarez, pels 32 de McGregor) i amb l’estil espectacular que el caracteritza. Amb la tercera va arribar la definitiva. Directe d’esquerres perfectament col·locat a la barbeta, dreta al nas, esquerra al temporal i l’Eddie a terra sense saber on és. Dos cops de puny més i l’àrbitre para el combat. Història. Un sol lluitador posseeix dos cinturons de categories diferents. Campió de pes ploma i campió de pes lleuger de l’UFC, la promotora més potent de les arts marcials mixtes.

Wall Street: El futur pròxim d’en Connor McGregor

Molts han sigut els que han dit que “The Notorious” era una broma, que era una moda, que l’organització el consentia, que no havia tingut rivals de pes, que només era un trash talker o que no tenia fusta de campió. Ara han de callar. Ha aconseguit fer totes les coses que prometia, i no satisfet amb fer-ho, ho ha realitzat amb un estil propi, eficaç i espectacular. De passada, ha portat l’esport a la primera pàgina, l’UFC a batre rècords de compra de pay-per-view (UFC 205 total gate 17.700.000 $) i s’ha erigit en la primera veritable estrella global de l’MMA. El seu sostre? Ara mateix, el que ell es proposi.

Què vindrà ara? Tindrà un fill amb la seva xicota de tota la vida, la Dee Devlin, i ara mateix té la potestat i el dret de fer el que vulgui amb l’organització. De fet, en el seu discurs a l’octàgon ja va dir que volia la seva part del pastís… La UFC haurà de rascar-se la butxaca. Podríem assistir a la defensa sistemàtica de dos cinturons? Un intent d’assalt al pes wèlter de Woodley? (ja van tenir divergències aquests dies a Nova York) Un combat amb Mayweather? Una retirada de l’esport? Del que podem estar segurs, és que en Connor “The Notorious” McGregor ens donarà més sorpreses, bogeria, caràcter, carisma i espectacle que mai en els següents mesos.

No s’amaga, no calla, li encanten els diners i no té massa pinta d’haver acabat als seus tendres vint-i-vuit anys. De moment, ja ha fet història a l’indret més adequat de tots (aviat hi haurà una foto seva amb els dos cinturons a les parets del MSG, al costat de les de Muhammad Ali, Joe Frazier, Rockie Marciano o Ray Leonard) i ha presentat ferma candidatura a l’etern debat de qui és el millor de tots els temps.