Finlàndia i la Fórmula 1: pols oposats que s’atrauen?

Aquells qui hi entenen diuen que els pols oposats poden arribar a enganxar i fer fricció molt ràpida i molt fortament, però que aquesta atracció no és perenne i en poc temps els pols divergeixen de nou. Podríem parlar de física, de relacions personals o de moltes coses més. Com no, ara en parlarem en la vessant esportiva: si a qualsevol de vosaltres us pregunten quins conceptes us reporta immediatament al cap la Fórmula 1, i quins conceptes us reporta al cap Finlàndia, dubtem que hi hagi gaires similituds; exuberància i sobrietat, cosificació de la dona i igualtat de gènere, accés reservat per a unes elits i igualtat d’oportunitats.

La història entre el país nòrdic i l’esport menys esport dels esports bé podria seguir el guió d’aquelles històries fugisseres, històries perfectes que ho són per la seva brevetat, quelcom ràpid i on no hi entrem més profundament. La Fórmula 1 i Finlàndia han trencat els motllos: dos pols oposats que ja s’atrauen des de fa molt temps.

El gel i el fred, les claus de l’èxit

Estadístiques en mà, és inqüestionable que als finlandesos se’ls dóna bé la Fórmula 1: un país de cinc milions d’habitants (que vindria a ser com Catalunya si li trèiem la seva capital) que ha tingut vuit pilots a la màxima categoria d’aquest esport, dels quals tres n’han estat campions del món. A casa nostra ben cofois estàvem quan Marc Gené o Pedro Martínez de la Rosa assolien un top-10, doncs imagineu.

Si seguim parlant d’històries d’amor, també diuen molts que la primera mai s’oblida (jo ben bé deu ser que no hi entenc…). En el cas d’aquesta relació F-F, es compleix a la perfecció: després de les breus experiències de Kinnunen i Kozarowitzky en la dècada dels 70, la primera relació intensa entre aquest país i l’esport dels 300 km/h és poc coneguda pel gran públic i ha acabat tenint una forta repercussió els darrers anys, parlem de Keke Rosberg, el pare de l’actual campió del món i ufanament retirat pilot, Nico Rosberg. Rosberg pare va competir durant vuit anys a la Fórmula 1, esdevenint el primer finlandès campió del món l’any 1982; en Keke era conegut com a “street fighter” per la seva conducció indomable i poc catedralícia.

LK 9/1982 LAS VEGAS - USA - GRAND PRIX : F1 kuljettaja Keijo Rosberg. LEHTIKUVA / PHOTRI / DELESTINES / as

Keijo “Keke” Rosberg

Un cop retirat, va dedicar els seus minuts de vida a ajudar joves finlandesos a seguir el seu camí. El que semblava havia estat una rara avis cada cop ho era menys, i els pilots del país que destacaven ben joves en els campionats de kàrting eren més i més. Un nom va sobresortir a la dècada dels 90: Mika Hakkinen.

En Mika va trigar un lustre en agafar-li la mida a la categoria però poc a poc va anar deixant mostres del seu nivell fins guanyar el Campionat en dues temporades consecutives (98 i 99). La història d’amor es consolidava, ho feia amb una història quixotesca, amb l’únic capaç de lluitar contra el totpoderós Michael Schumacher, que després d’haver guanyat els campionats del 94 i 95 amb Bennetton, va estar quatre anys sense pujar al més alt del podi fins tornar a guanyar l’any 2000 i encadenar allà cinc victòries consecutives.

La relació F-F es consolida

Ja no era una rara avis, quelcom havia canviat i la gent es començava a qüestionar, d’on surten aquests nois blanquets i introvertits, capaços de dominar el campionat mundial. El gel, el fred… no podia ser tan simple la resposta. O si, hi ha cops que la resposta és més simple del que sembla, i així ho explicava l’actual pilot de Mercedes, Valtteri Bottas: “Anar a comprar el pa amb cotxe es converteix en una aventura, les carreteres estan glaçades durant bona part de l’any i des de petit aprens a conduir en condicions extremes. A part com que al nostre llarg hivern no tenim gaire coses a fer, agafar el cotxe i conduir país endins es converteix en un gran passatemps”.

El gel i el fred, el gel i l’avorriment podríem dir, però tampoc cal ser tant cruels amb els pobres finlandesos. Sembla evident que les habilitats que pugui adquirir al volant un finlandès o finlandesa que des que és adolescent dedica hores i hores a conduir en pistes obertes de gel seran majors que les d’un noi de Manlleu que com a molt podrà agafar el cotxe al seu germà gran per anar al polígon industrial de torn a fer un parell de trompos.

El fet que durant un període llarguíssim bona part de les competicions esportives estiguin aturades també hi pot ajudar, com el fet que el país és poc dens, i permet que les afores de qualsevol poble no siguin una carretereta de 10 km., sinó que siguin autèntics circuits a l’aire lliure de quilòmetres i quilòmetres.

37fdd1fd-13d9-4366-b093-444584b3e5f8_teaser_original_720x1_5

Després de Hakinnen van venir Mika Salo, Kimi Räikkonen i Heiki Kovalainen, dels que en va destacar en Kimi, l’home de gel. Una personalitat extremadament introvertida diuen, masses hores sol al gel finlandès. De nou, en Kimi tornava a posar la bandera blanc-i-blava al més alt del podi i l’himne finès “Maamme”, sonava en un entorn oximorònic als valors que ens transmet Helsinki. Quart títol per al país, que des d’ençà viu al Top-5 de països mundials amb més campionats del món, només per darrere del Regne Unit, Alemanya, Brasil i l’Argentina (ergo Fangio).

Uns valors als qui s’ha referit en repetides ocasions el nou pilot de Mercedes. Peus a terra, que al final conduïm un cotxe molt potent, no serem pas els salvadors del món. Un pensament humil i auster que pot haver ajudat el jove de  a ser el vuitè finlandès a la F1, i des d’aquesta temporada que arrencarà amb el GP d’Austràlia el proper 26 de març,  el possible quart campió del món finlandès.

bottas

No podia ser tot perfecte

Amb tot el que hem explicat, hom podria donar per fet que la Fórmula 1 és l’esport nacional de Finlàndia, però això no és ben bé així. Un petit detall ens ho aclareix ràpidament, els premis de millor esportista finlandès de l’any: si els haguéssiu de donar vosaltres, segurament els Rosberg, Hakkinnen o Räikkonen o Salo l’haurien d’haver guanyat en repetides ocasions, qui sinó?

Doncs no, Rosberg el va guanyar únicament el 82, Kankkunen el 93 i Hakinnen el 98 coincidint amb la seva primera victòria; Räikkonen no l’ha guanyat mai i per fer-vos una idea, els últims tres guanyadors d’aquest premi en categoria masculina són Sami Jauhojärvi (esqui nòrdic), Tero Pitkämäki (javelina) i Leo-Pekka Tähti (atleta paralímpic dels 100m.) I de fet ostres, Finlàndia no només no disposa de cap Gran Premi de Fórmula 1, sinó que no disposa ni d’un circuit on es puguin desenvolupar curses de GP3. Sembla clar doncs: al país nòrdic li agrada conduir, però no li agrada la Fórmula 1.

Un circ amb milions de milions d’euros o de corones fineses en joc, on l’exuberància, la pompositat, el frau fiscal, la cosificació de la dona i la accessibilitat (gairebé) exclusiva a les elits són el pa de cada dia, per no parlar dels calers que sovint ha d’invertir l’administració pública en esdeveniments d’aquest tipus d’esport, absolutament deficitaris a casa nostra.

Evidentment, tot això són conceptes que ens lliguen ben poc amb la filosofia nòrdica: societats poc avesades al consumisme tot i els seus altíssims nivells de vida, on la dona gaudeix (pràcticament) dels mateixos drets que l’home i on la sobrietat n’és un valor intrínsec. Això fa que tot i el fet que a molts finlandesos els encanti conduir, n’hagin desenvolupat unes habilitats boníssimes i siguin grans seguidors dels seus pilots, no acabin d’entendre la Fórmula 1 com un esport; de fet sobre aquest aspecte podríem parlar-ne abastament.

Per què conduir ha de ser un esport i cosir ganxet no? Més encara, perquè es dóna per fet que els esports de motor són un esport, però encara molta gent dubta si els escacs o els dards ho són? A Finlàndia sembla que ho tenen clar, conducció per diversió i conducció per sobreviure, tot el que hi ha més enllà: un pol oposat amb qui ajuntar-s’hi únicament el just i necessari. I els finlandesos, amb tres títols mundials més que nosaltres i uns quants milions de corones més a les seves arques per dedicar a coses que realment importen.