Sempre m’havia preguntat d’on venia l’expressió aquesta de “els invents, amb gasosa”. És curiós però hi ha un origen que no sé què té de real i què de llegendari que l’atorga a Eugeni d’Ors en un restaurant de Madrid. En Xènius va reaccionar així quan li van tirar xampany per sobre, en reprimenda d’un cambrer maldestre. Gent de pela, a Madrid, invents amb gasosa. És una bona assistència –en aquest cas una restada liftada, deixada pel remat– per mirar de concloure el que ha estat aquesta Copa Davis que l’empresa de Gerard Piqué –empresari, futbolista en exercici, central portentós, i cerca-merders de capçalera ‘in that order’– va estrenar a la capital espanyola durant la setmana passada.
La vaig seguir una mica com vaig poder. He de reconèixer que alguns partits em van captivar, que la competició pura era ben trobada, que el format de ‘fase final’ va agradar-me i que sorpreses d’equips irredempts com els russos, els australians o els canadencs, la gran sensació del torneig, van ser tennísticament més que interessants.
Ho dic perquè segurament només n’hem sentit a parlar dels horaris troneres –de les nits en feien dies, hauria dit la meva àvia– de polèmiques, crítiques i respostes, xarxes i ambient. Tot això m’importa més aviat poc si quan toqui –que ja va tocant– el millor central dels darrers anys torna a estar-se pel futbol.
De la Davis madrilenya però, queda més que el desfet de temps dels horaris. En queda una elecció d’imatge i cromatia dubtosa –quina mania amb enfosquir el públic dels pavellons-platós, carai!– o una manca de cintura organitzativa per no fer jugar partits a quarts de quinze de la matinada ni permetre l’adulteració competitiva de dobles 6-0 per no presentar-se a un partit.
Altra cosa és el moment de l’any, amb tots els tenistes agafats per pinces després d’onze mesos de temporada. L’evidència que el format necessita de 10 o 12 dies per ser viable. I la polèmica perquè en Piqué, la FIT, l’ATP, l’associació de tenistes i el Papa de Roma són incapaços de posar-se d’acord.
A l’hora de la veritat a inicis de l’any que ve hi haurà una Copa ATP per països que és una segona Davis. Quin despropòsit!
No en tinc ni idea de si milloraran l’invent o seguiran vessant xampany, que és més car que la gasosa. Però el que és evident és que en un esport de l’opulència formal del tennis, el panorama pel qual els galtaplens es discuteixen i fins a tres competicions competeixen entre elles –sumant-hi la Laver Cup que munta en Federer, en les dates que serien ideals per la Davis– no és en benefici de ningú altre que de les butxaques de vés a saber qui. I a costa d’hores de son d’afició i els propis jugadors.
Tenim un estament del tennis rovallat, amb una generació de joves que fa pessigolles però encara no mossega el ‘Big Three’ i un calendari desbocat i inassumible. Tenim la punyetera mania de les llotges de la gent de poder, un cotxe patrocinat i més estètica de classe a la vora de la pista. Tenim preus tan cars que fins i tot els anglesos van regalar entrades perquè algú els animés. Tenim una sínia que gira desbocada sense recordar-se de perquè gira i les xarxes socials per pervertir qualsevol debat sensat sobre com ha de ser la Davis.
No sé pas si de tot plegat en traurem l’aigua clara. El que està clar és que, davant del desori, aquesta aigua clara serà millor que un invent amb gasosa. Paraula de l’Eugeni.
