És difícil trobar una proposta de gran esdeveniment que hagi viscut tants contratemps com la proposta de candidatura per portar els Jocs Olímpics d’Hivern als Pirineus. Des de 2010 aquesta idea ronda a Catalunya com un brunzit persistent, amb projectes tècnics preparats i a punt de fer-se públics en diverses ocasions que sempre acaben al fons del calaix. Formalitzar una candidatura davant el COI és el conte de mai acabar, i fins ara no ho han aconseguit ni l’Ajuntament de Barcelona (amb els intents dels governs d’Hereu i Trias), ni la Generalitat de Catalunya (liderada per la Secretaria General de l’Esport, amb Gerard Figueras al capdavant) ni el COE, que porta el timó del quart intent amb un rumb que a hores d’ara continua sent del tot incert.
Les dates i terminis s’han fet miques en moltes ocasions. De 2022 es va passar a 2026, i de 2026 a 2030. Però en la lletra petita també s’han anunciat visites transcendentals, com les del consultor del COI Gilbert Felli l’any 2018 per veure sobre el terreny les futures seus i idees d’un projecte que ja no és l’actual, o dates límit que no eren tals, com la més recent per part del president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, que havia anunciat el 20 de maig com a últim dia viable per arribar a un acord i que no ha tingut problema en canviar d’idea en vista que la cosa no avança com esperava.
Aquest divendres al matí li ha tocat el torn a la Consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, que amb bona lògica ha anunciat que la consulta prevista per al 24 de juliol no es podrà fer i que s’ajorna fins a nova data a concretar, previsiblement a la tardor. Vilagrà ha explicat que “els veïns no tindrien tota la informació sobre la taula per decidir“, contradient d’aquesta manera a Alejandro Blanco, que aquest dimecres a la tarda va garantir que la consulta organitzada pel Govern català mantindria la seva data original.
Tot el que envolta la candidatura per al 2030 és, ras i curt, esgotador. Per als partidaris d’organitzar la cita olímpica cada desacord és un entrebanc, i cada entrebanc, un maldecap. El president de la Federació Catalana d’Esports d’Hivern, David Samper, va posar el crit al cel fa uns dies davant el canvi de parer del govern aragonès i va demanar solucions ràpides i directes al COE, que també ha vist com una part del territori aragonès es desmarcava de la decisió de Lambán. L’estira-i-arronsa i la picabaralla política permanent entre aquells que teòricament volen tirar endavant els Jocs és obvi que treu de polleguera als que han viscut la idea olímpica al nostre país com un projecte engrescador des de 2010. La desil·lusió és òbvia i la impossibilitat de transmetre bones vibracions a la ciutadania, un fet evident.
Mentrestant, els detractors del projecte olímpic veuen amb incredulitat com ningú és capaç d’aturar la candidatura. Amb la Plataforma Stop Jocs Olímpics com a nucli central, porten anys aportant arguments per desmuntar el model de gran esdeveniment i l’impacte que pot tenir als Pirineus. En els darrers mesos han demanat per activa i passiva la retirada del projecte, han sumat suports gens menyspreables entre la gent del territori, esportistes i científics i han organitzat una manifestació amb milers de persones a Puigcerdà que evidencia que la unanimitat per impulsar una candidatura olímpica és molt lluny de ser una realitat, més enllà de comptar amb el suport explícit de dues formacions parlamentàries.
Aquesta setmana la reunió sense acord, la roda de premsa del COE per reivindicar el seu paper i l’ajornament de la consulta han tingut com a companyia l’estrena d’una campanya a favor de la candidatura olímpica de 2030 per part del govern català que Stop Jocs Olímpics està estudiant portar al Síndic de Greuges i a Antifrau per la seva parcialitat i no neutralitat. Paral·lelament, Lambán ha dit sense embuts que el govern espanyol pretenia que “amb la candidatura l’independentisme català tornés al marc constitucional, implicant-lo en un projecte d’estat i amb l’objectiu d’aconseguir una normalització política del país“, que no deixa de ser allò que ja quedava escrit de forma específica en un dels punts a la famosa “Agenda del Reencuentro” que es pot consultar a La Moncloa. La “via catalana” als Jocs, senzillament, xoca amb la gènesi de l’actual projecte.
Hi ha tants fronts oberts, tantes contradiccions i tant “soroll” darrere de la candidatura que és el més natural és assumir que els Jocs Olímpics d’Hivern de 2030 aniran a parar a Sapporo, Salt Lake City o Vancouver, les tres futures candidatures que ara mateix estan a la taula del COI, un organisme històricament virtuós en l’art d’esquivar conflictes.
