Minnesota és, probablement, l’equip que juga amb menys pressió de la conferència oest. Per història de la franquícia, pel públic del Target Center i, especialment, per la plantilla amb que comptarà Sam Mitchell, l’home que haurà de fer el cor fort per superar la mort inesperada de Flip Saunders.
La meitat de l’equip està format per jugadors debutants (Tyus Jones, Nemanja Bjelica, Karl-Anthony Towns) o de segon any (Andrew Wiggins, Zach LaVine, Adreian Payne, Dajman Rudez), amb dos jugadors més en clara progressió i procés d’aprenentatge (Gorgui Dieng, Shabazz Muhammad). En definitiva, un 60% dels jugadors de Minnesota estan predestinats a tenir alts-i-baixos en el seu joc durant la temporada. I malgrat la seva qualitat, no se’ls pot exigir un nombre concret de victòries. Encara no.
A l’altra banda trobem els superveterans Kevin Garnett i André Miller, dos jugadors que acabaran la temporada amb 40 anys, Tayshaun Prince (36) i Kevin Martin, que ja acumula 11 temporades llançant tota pilota que se li apropa a la millor lliga del món. Les victòries, és clar, tampoc passen per aquí.
La pressió real hauria de recaure en Nikola Pekovic, el pivot de referència que ha demostrat tanta força i encert en atac com inoperància en defensa (el montenegrí va camí de la suplència) i en Ricky Rubio, que en la seva 5a temporada a la lliga s’ha convertit en el jugador més ben pagat de l’equip.
Ha començat, doncs, la temporada decisiva per al base del Masnou. El curs 2015-2016 és la darrera oportunitat per a convertir-se en el líder que necessiten els Timberwolves.
El llançament de Ricky Rubio
Hi ha una tendència creixent a considerar Ricky Rubio com un jugador sobrevalorat. Crítiques fonamentades en els ridículs percentatges d’encert a cistella i en la seva manca de progressió a la NBA després de quatre temporades. Que el base català és un mal llançador i un mediocre penetrador a cistella, és, a hores d’ara, difícilment refutable.
Amb 25 anys, d’entrada, encara té marge de millora. Quan ha tingut confiança en el seu llançament (en comptades ocasions) s’ha enfilat en un ja-no-tan-preocupant 40-42% en Tirs de Camp. I el més rellevant: és un decent llançador de tir lliures i ha progressat en el llançament després de bot. També s’ha entestat en canviar la tècnica de llançament i en aprofitar els períodes lesionat per treballar amb especialistes. De moment, res d’això ha donat els seus fruits durant els partits, però no hem de descartar que aquesta feina de formigueta aflori aquest curs. Per dir-ho d’una altra manera: Ricky Rubio encara és a temps de no convertir-se en un problema ofensiu per a l’equip a l’estil Rajon Rondo tancant les defenses rivals i perdent espais i opcions de passades clares.
Al meu entendre, la millor solució per què el del Masnou sigui una amenaça en el tir exterior passa perquè els Wolves juguin a un ritme elevat, al contraatac, amb possessions curtes. Un joc dinàmic en què Ricky Rubio és un dels millors jugadors de la lliga i que fa créixer la seva confiança de forma exponencial en totes les facetes del joc.
Discrepo absolutament de qui considera Ricky Rubio un jugador sobrevalorat. El llançament no és el seu fort, però té virtuts que altres estrelles de la NBA són incapaces ni tan sols d’imaginar. El llançament, si es treballa fort, es pot millorar. La màgia, la visió de joc, l’instint i la rapidesa mental, és molt més complicat. Però alerta: si Ricky no comença a donar senyals de millora en el tir la pressió dels mitjans i de l’afició serà més forta que mai i el del Masnou deixarà d’aspirar a formar part de l’elit de la lliga.
Ricky Rubio i el lideratge
Les enormes virtuts de Ricky Rubio es demostren, també, en dades. En les seves 3 primeres temporades va acabar al top10 de la lliga en assistències i ha estat en dues ocasions el segon de la NBA en pilotes recuperades. Dades que s’acompanyen amb una bona ràtio assistències/pèrdues i xifres en rebots excel·lents per a un base. Algú podria pensar que tot això no és suficient per cobrar 12 milions per temporada. Però és que no és només això.
El del Masnou genera espectacle i això es tradueix en el ritme que imprimeix a la pista. Quan hi és ell, les possessions augmenten perquè són més curtes. Quan Ricky és a la banqueta, l’equip perd ritme i alenteix al joc. La grada, d’això, n’és plenament conscient. I el més important: l’alt ritme de joc afavoreix les opcions de victòria de l’equip, en una constant demostrada en les darreres quatre temporades. Quatre cursos en què la presència del català a la pista ha dotat a l’equip d’un caràcter guanyador. En la temporada 2013-2014, l’única que Rubio ha pogut disputar sencera fins ara, Minnesota dominava els rivals amb 5-6 punts de marge per cada 100 possessions i perdia de 6-7 punts quan ell era a la banqueta. Una diferencial de 12 punts en el NetRanking que demostra el lideratge del del Masnou a la pista. Minnesota ha necessitat Ricky durant tots aquests anys per no fer el ridícul i l’ha recompensat amb un bon salari. I ara, què?
Les estrelles de Minnesota
El curs 2015-2016 consolida definitivament el canvi d’etapa dels Wolves. Andrew Wiggins ja és la referència ofensiva número 1 de l’equip i l’arribada d’un nou número 1 del draft com Karl-Anthony Towns a la pintura ha de permetre a l’equip guanyar solvència allà on li fa més falta. Towns i Bjelica són jugadors amb un bon llançament exterior, de manera que generaran més espais per a penetrar i dividir. Amb Wiggins, Towns i Lavine, Minnesota està capacitat per imprimir un joc elèctric i físic en què Pekovic no hi acaba d’encaixar i on Ricky, a priori, s’hauria de trobar com peix a l’aigua.
L’èxit de Ricky Rubio aquesta temporada passa, essencialment, per dos factors. El primer, que les lesions no el condemnin de nou (paciència amb l’inici de curs, que porta molts mesos aturat). El segon, que assumeixi un rol d’estrella, que en el seu cas vol dir manar sobre la pista i imprimir el seu segell en un equip en plena construcció. Ha arribat el moment que Ricky Rubio faci un pas endavant. L’equip el necessita amb el màxim protagonisme possible. I si no és capaç de respondre a les expectatives, Ricky Rubio haurà fet tard: Andrew Wiggins ja s’haurà convertit en una de les grans estrelles de la lliga. Towns, si no es perd pel camí, serà un jugador dominant que necessitarà espai i joc. LaVine s’haurà consolidat com la bèstia de jugador que és en posicions exteriors. I el més important: Tyus Jones, el base que arriba del draft, estarà en disposició de demostrat que també pot liderar l’equip.
Que vigili Ricky, que la bandada de llops pugen amb molta fam, i els rumors de traspàs d’aquest estiu (permanentment desmentits) podrien fer-se més sòlids a partir del mes de gener. Ricky necessita una plantilla com la que presenta Minnesota aquest 2015-2016. Ha arribat l’hora de demostrar que la nova Minnesota (més física, més ràpida, més forta) també el necessita a ell. O ara o mai.
Imatge de portada: Web de Ricky Rubio
