En el darrer article en el què analitzàvem l’amortiment de les sabatilles de córrer, vam veure que en el procés d’amortiment, la sabatilla es va deformant fins que s’atura tot l’impacte del peu contra el terra. Però si l’única característica fos aquesta, després de cada contacte, els nostres peus haurien d’arrencar des de zero, sense inèrcia. Això, a nivell muscular, comportaria una enorme despesa d’energia.
És el que passa quan correm sobre la sorra de la platja. La sorra s’enfonsa i amorteix el cop, però córrer sobre ella es fa molt cansat, precisament perquè és un terreny que no ens aporta cap retorn d’energia, ni ens permet utilitzar plenament les nostres capacitats elàstiques. A la sorra de la platja només podem utilitzar la capacitat de fer força dels nostres músculs.
Així que, per tal de no esgotar prematurament els nostres músculs, necessitem que aquest impacte ens pugui ser retornat d’alguna forma. Cada marca utilitza per a la fabricació de les seves sabatilles un compost que aporti això precisament. Ens venen que tota o quasi tota l’energia de l’impacte l’acaba retornant, per tal que córrer amb elles no sigui tan cansat com córrer per la platja, i perquè anem molt més ràpids. Aquest és l’objectiu de la reactivitat.
De la mateixa manera que ho vam veure amb l’amortiment, la reactivitat de les sabatilles de córrer ens produirà desajustos al cos. S’ha de tenir en compte que el nostre cos també reaccionarà per aixecar el peu del terra, no només ho farà perquè la sabatilla actuï. I és en aquesta doble reacció on apareixen els conflictes.
Ho entendrem bé després que veieu com funcionen els nostres músculs. I és que acostumem a pensar que la nostra musculatura té només una capacitat, que és la de fer força, però també té la capacitat de rebotar; és a dir, té capacitats elàstiques.
Què és l’elasticitat?
L’elasticitat és una característica que presenten certs composts, que fa que un cop s’hagin deformat per la intervenció d’alguna força, puguin tornar a la seva forma original sense dissipar l’energia.
Si comparem el bot d’una pilota de tennis amb una de golf no serem capaços de discernir a simple vista que les dos es deformen en tocar el terra, però ho fan. I la de golf torna a la seva forma original molt abans que la de tennis. Per això rebota més. Significa que la pilota de golf és molt més elàstica que la de tennis.
Quin element de la nostra musculatura té aquestes característiques?
Aquestes propietats no les tenen les fibres musculars, però sí els tendons i les fàscies. Els tendons són els elements que uneixen el múscul amb els ossos. Les fàscies són unes membranes que recobreixen el múscul per fora i que separa els diferents músculs entre si, i que per dins envolta a diferents grups de fibres musculars.
Seria com si per fora i per dins, els nostres músculs estiguessin formats per centenars de bandes elàstiques. D’aquesta manera, quan hi ha un estirament del múscul, aquest pot tornar a la seva posició inicial gastant menys energia. Aquesta despesa menor es produeix perquè no hi ha tant consum de les fibres musculars com quan es contrauen i es relaxen. Utilitzar i desenvolupar aquesta característica ens permet ser molt més eficients.
Si us fixeu en els grans corredors de fons, no tenen una musculatura que quedi especialment bé. Tenen uns tendons molt ben preparats i amb les seves capacitats elàstiques perfectament desenvolupades. Això els permet consumir menys oxigen al moure les cames i ser molt més eficients. Per al moviment de les cames utilitzen molt bé aquesta capacitat i poden alleugerir una mica el múscul de la contracció muscular. Aprofiten millor la inèrcia del moviment.
Si deixéssim caure des de la mateixa altura la pilota de tennis i la de golf, aquesta darrera, després de rebotar, arribaria molt més amunt que la de tennis. Si haguéssim de tornar-les a agafar amb les mans per repetir el gest 100 cops més, hauríem de recórrer menys distància amb els braços per agafar la de golf que la de tennis. Fent el mateix exercici d’anar a agafar les pilotes, amb un element elàstica gastaríem menys energia. Per poc que repetíssim el gest, les diferències de consum es dispararien.
Com qualsevol capacitat del cos, pot evolucionar cap a bé o cap a malament. El fet de no exercitar-la fa que la musculatura sigui més rígida. També ocasions que els estiraments sobtats ens puguin ocasionar alguna tendinitis. Però alliberant la musculatura i entrenant, aquesta capacitat millora indubtablement. Aquest canvi sobtat en la forma de comportar-se la musculatura és, sens dubte, la causa de la majoria de lesions durant la transició al minimalisme. Per això, es recomana dur a terme una correcta preparació.
I què passa quan un cos elàstic com els nostres tendons i fàscies es troben amb un altre cos elàstic com les soles de les sabatilles?
Que tots dos reaccionaran a l’impacte. Aquí és on apareix el gran problema. No és cap altre que saber si coincidiran en el temps.
Les sabatilles són un element inert i nosaltres un ésser viu. Si fóssim un altre element inert, segurament podríem trobar la forma d’aprofitar aquest binomi de compostos elàstics per tal que reaccionessin al mateix temps i que, plegats, suméssim.
Com que som éssers vius, però, les nostres capacitats evolucionen i involucionen. Els nostres passos no són sempre iguals, encara que puguin assemblar-se. Les superfícies canvien, així que és extremadament difícil, per no dir impossible, que coincideixin en el temps o se sincronitzin per donar-nos un major rendiment.
De la mateixa manera, el material de les sabatilles també té una evolució, ja que es gasta amb l’ús. Així, si és impossible que coincideixin en el temps, les úniques opcions que queden són: que el nostre cos, al tocar el peu amb el terra, o bé reaccioni abans o bé sigui la sabatilla la que ho faci en primera instància.
Si nosaltres reaccionem abans que la sabatilla significa que podríem estar impulsant-nos, mentre la sabatilla continua deformant-se. Però com que la reacció no serà sobre una superfície fixa, estarem perdent l’oportunitat d’aprofitar les nostres capacitats elàstiques. Així, estaríem a mercè de si la sabatilla s’atura o no. Mantindríem una tensió innecessària durant aquest temps perquè la sola continua deformant-se. Aquesta tensió innecessària, repetida al llarg del temps, ens apropa al nostre punt de saturació. Per tant, a la possibilitat de lesionar-nos.
D’altra banda, si la sabatilla reacciona abans, els nostres passos esdevindrien inestables perquè perdríem part del control del moviment. Si intenteu córrer sobre un llit elàstic al ritme que vosaltres voleu, comprovareu que us costarà mantenir l’equilibri i la velocitat controlada. L’excés de tensió per controlar la velocitat i l’estabilitat del cos sumarà cansament i restarà eficiència.
En canvi, si us deixeu portar pel rebot del llit, saltareu més i la gambada serà més espectacular. Això sí: perdreu part del control del moviment, ja que portareu el ritme que us marqui el rebot. És una mica similar al que passa durant les baixades pronunciades. Deixem de banda que són realment divertides. El fet de deixar-nos portar per la inèrcia i el terreny fa que els nostres músculs hagin de treballar molt més si es vol controlar la velocitat o estarem més a prop de desequilibrar-nos si ens deixem portar pel moviment en si.
Qualsevol reacció que no sigui provocada pel nostre cos ens desestabilitzarà i ens causarà estrès. Això ens torna a apropar al nostre límit de saturació i a l’esgotament. En conseqüència, a la lesió.
Tal com passava amb l’anàlisi de l’amortiment, aquí també ens trobem amb diferents tipus de persones i capacitats per aguantar aquest desequilibri. Hi haurà gent que no es veurà afectada, és clar. En general, però, la suma d’inestabilitat per l’amortiment i d’inestabilitat per la reactivitat de les sabatilles de córrer és, segurament, la gran responsable de les lesions i molèsties que es produeixen en córrer. Precisament, les dues característiques que ens han fet pensar que són imprescindibles d’una sabatilla de córrer.
