Te’n vas a dormir pou content però et lleves amb un pes relativitzant sobre el partit. Deixeu-me començar confessant: ni en sé massa de bàsquet ni sóc capaç de seguir de forma regular ni el Barça ni cap altre equip. Aquesta mena d’agenda boja en el que s’ha convertit el calendari d’un club que disputi ACB i Eurolliga és incompatible amb la majoria de rutines dels mortals. Quan els enganxes, pares l’orella. Quan el fan, te’l mires. I quan perden o t’avorreixen canvies de canal. Més enllà dels obstinats espectadors del Palau i els aficionats que rosseguen dents a casa, la majoria hem acabat per deixar l’equip a la seva sort. Ja fa molt que ni es trempa ni, encara més, es confia a fer-ho. És cosa perduda.
Al Barça de bàsquet li hem acabat per inferir el caràcter erràtic i derrotista de l’equip petit quan és un gegant. Les seves victòries les saludem per entranyables de la mateixa manera que ens agrada quan l’Andorra mereix fer la guitza en uns quarts de Copa al Madrid. Aquesta és una derrota referencial absoluta que costarà temps d’arrencar.
El Palau és el recinte més alegre del barcelonisme però fa poca bombolla, com el cava barat. I l’equip no en té res d’econòmic. Són tants els mesos, tan forta la dinàmica i tants els jugadors fets servir que quasi sols queda la samarreta com element identificable enmig del tedi. El Barça ha esdevingut petit en aquesta Eurolliga. Rabassó i mal guarit, quasi, diríem. I enmig d’aquest fet incontestable arriba l’actual bona ratxa que els altaveus mediàtics i xarxes socials ja pregonen. Una ratxa de dues victòries europees i dues de casolanes. Quatre de seguides. Eufòria d’equip petit.
La quarta la pintem tots de quasi històrica. D’heroïcitat. És la d’aquest dijous al Palau contra el CSKA de Moscou, un equipàs es miri per on es miri que –no ho digueu, que fa lleig– va jugar de pena a Barcelona. És normal que es vulgui parlar de “Palauassu” davant l’equip del Chacho o De Colo però altra vegada cal anar més enllà del resultat per veure a què ens atenem tots quan arrodonim a l’alça el que no deixa de ser un sol partit en una lliga que segueix costeruda.
Veure el partit per Esport3 era sinònim de compartir la incredulitat per com s’anava progressant amb el trio habitual donant dosis de pessimisme preventiu, amb la de partits que s’han empassat gola avall. El no veure-ho clar és, sovint, el gran símptoma de l’equip esquifit. L’altre és competir: posar en valor la disputa, el coratge i les ganes. Elements que el propi Sito Alonso situa al centre del debat quan, desenganyem-nos, semblen atributs propis de partit de juvenils: a tota aquesta gent els hi hauríem de suposar. Celebrant que es competia i mirant d’aguantar que es guanyava, va i resulta que el líder de l’Eurolliga acaba per perdre al Palau. Palauassu. Una nit per emmarcar.
Pel camí ens masturbem amb que Oriola lluiti i sigui nostrat, que Víctor Claver s’hagi tret els fantasmes de sobre o que Vezenkov brilli. Gaudim de la fiabilitat de Hanga o de les prestacions d’Heurtel. Celebrem que Navarro encara se senti partícip i tingui fogacitats inspiradores o que Ribas segueixi fent tots els “recadus” que se li han d’encarregar. També aplaudim que Tomic es lamenti quan no l’encerta.
Tornar a la realitat
Els pot semblar una crònica negativa però no ho és. Ahir el Barça va defensar, va buscar el rebot atacant amb un encert estratosfèric i va tenir un repartiment extens de protagonistes, bo i mancar-li un dels principals atributs sota la cistella com és Seraphin. Ahir molta gent va anar a dormir com servidor, com feia temps que no ens permetia aquest equip. Però de l’elixir d’un Palauassu de dijous ens fa por que no en vingui una ressaca de Nit de Reis. Massa vegades hem cantat victòria, o sigui que s’imposa l’èpica del dèbil. Gran victòria, tornem a l’obstinada realitat.
