Diuen els que hi entenen que el tragí vital que vivim fa que es revaloritzin hàbits de consum més pausats, més tranquils. Hi ha per exemple el fenomen denominat ‘slow TV’ amb el tòpic exemple del canal que és una llar de foc encesa o la transmissió de la proa d’un vaixell enmig d’una travessa. En el món de l’esport televisat, de fet, no cal que s’inventin anglicismes ni modes nòrdiques: hi ha molta gent que no sap dir el nom de tres ciclistes actuals i en canvi s’embadaleix dels paisatges de França cada juliol amb el Tour. O, ara que ve Cap d’Any, la carència de salts perllongats punteja la son iniciàtica del migdia de l’1 de gener.
És el que barroerament en diran “esports per tenir de fons” o directament disciplines de migdiada, estereotip si em permeten injust ja que si alguna disciplina cal condemnar per delicte d’avorriment seria més quelcom tipus beisbol. A casa se’l miren i és força insuportable.
Dic això perquè ja fa temps que em pensava que era davant un exemple d’aquests quan, per les dates que s’acosten, veia dards a la televisió. I és que per Nadal s’escau el Mundial de Dards, un esdeveniment esportiu brutal, que em permetran que els recomani, per espectacular, intens. L’Alexandra Palace de Londres és un festival en els dies importats. El dia de Cap d’Any a la nit, sempre, és la final.
Si no hi han badat i poden, els ho recomano. L’any passat es va retirar ‘The Power’ Phil Taylor, la llegenda de la disciplina i aquest any són favorits qui el va jubilar com a sotscampió, Rob Cross i el millor del món Michael Ven Gerwen.
Jo ja friso per ser escarxofar-me al sofà i gaudir de les sessions d’aquest any. No sé si és esport de migdiada o ‘slow TV’. Però sigui el que sigui enganxa. I molt.
