Quan hem anat a comprar unes sabatilles per córrer, hem mirar que fossin còmodes, estables, que ens protegissin els peus i que fossin boniques. Però sobretot, les dos característiques que considerem imprescindibles, i que sens dubte volem són: un bon amortiment i un bon retorn d’energia.
I és que se suposa que necessitem alguna cosa que suavitzi l’impacte del peu contra el terra i quelcom que transformi aquest impacte en energia que ens permeti continuar avançant.
Quan veiem els exemples que els fabricants de sabatilles utilitzen per promocionar els seus compostos, sempre veiem imatges bastant espectaculars. Podem veure caure un gerro xinès des de 6 metres sobre un d’aquests materials i comprovar que no es trenca. O veure rebotar una bola d’acer sobre un altre compost pensant que el nostre cos farà exactament el mateix.
La veritat, però, és que el nostre cos no és ni un gerro xinès ni tampoc una bola d’acer. No només no ens hi assemblem en la forma, sinó que tampoc ho fem en el comportament. I això ens apropa a les lesions.
I com es comporta el cos?
En cap cas som objectes inerts com els que s’utilitzen en els exemples, ni actuem de manera tan simple com els mateixos. Com que som éssers vius, el nostre comportament és força més complex. I aquí està el quid de la qüestió. Perquè, què és allò que distingeix un ésser viu d’un objecte inert? La capacitat de reaccionar. L’ésser viu reacciona a qualsevol tipus d’estímul des del seu naixement fins la seva mort, per intentar mantenir, en la mesura del possible, les coses sota control. És a dir, mantenir-se en equilibri.
Tota la nostra vida i la nostra salut depèn de com el nostre cos és capaç de mantenir aquest equilibri. La pèrdua d’aquest control fa que emmalaltim, que ens faci mal alguna part del cos, que deixi de funcionar bé algun òrgan o que ens lesionem.
Perdem aquesta capacitat de mantenir-nos en equilibri quan tenim un excés d’estímuls o bé quan estem insensibilitzats i canviem el nostre patró natural de comportament. L’excés d’estímuls ens esgota i la insensibilització ens debilita.
Encara que no sigui molt evident a simple cop d’ull, l’amortiment extern i el retorn d’energia que ens aporten les sabatilles de córrer ens desequilibra, de manera que ens apropa amb més facilitat a la possibilitat de lesionar-nos. Llavors, què és el què no ens expliquen de les sabatilles esportives?
L’amortiment
L’amortiment és un sistema que ens permet repartir la força que es genera en un impacte de forma més controlada, fent que augmenti el temps en el que un cos es manté frenat durant un xoc. Qualsevol contacte entre dos cossos és considerat un xoc, així que, depenent d’una sèrie de factors, podrem classificar els impactes en més o menys violents:
- El temps que dura la col·lisió. Com més curt sigui el temps, més violent serà l’impacte.
- La velocitat que cal reduir. Com més gran sigui la diferència de velocitat, més violent serà.
- Les característiques del sistema o compost que rep l’impacte. Com més rígid és el sistema, més violent serà el xoc.
Pel que fa a les sabatilles de córrer, l’amortiment serveix per protegir elements no articulats i rígids del peu d’un cop violent i lesiu. Aquest element no és cap altre que el calcani, el taló del peu.
El cop del taló contra el terra pot ser extremadament dolorós, de manera que, si anem a recolzar-lo en primera instància, necessitarem sempre un element amortidor que suavitzi l’impacte i eviti les lesions. Així és com es van començar a vendre les sabatilles de córrer. Però com ja comença a saber-se bé, el llançament de la cama i el suport posterior del taló per davant del centre de gravetat, provoca una deficiència en la tècnica de carrera, ja que la força resultant de l’impacte és contrària al nostre moviment. És a dir, ens frena. Això ens resta eficiència.
Ara sembla que la majoria està d’acord en què el suport del peu ha de ser amb el migpeu, però els fabricants de sabatilles continuen mantenint l’excés d’amortiment a la zona del taló i el drop sense estar justificat. Haurien de reconèixer el seu error, i això sempre és difícil d’admetre.
Si no som molt experts o no ens hem assabentat bé de la tècnica de cursa, és habitual que al portar el peu tan aïllat i amb elements que van ser dissenyats per amortir el cop del taló amb el terra, recolzem aquesta part del peu amb força facilitat.
Els problemes apareixen perquè realitzarem un patró antinatural a l’hora de córrer. Si ens traiem les sabatilles i trotem una mica, ens podem adonar què és el que fa el nostre cosa. La zona del migpeu es recolza instintivament i aquesta part del cos no té la mateixa rigidesa que el taló.
L’arc plantar és una estructura molt ben articulada que ens permet suportar els impactes sense problemes (si l’hem deixat desenvolupar-se de forma natural, per descomptat), de manera que no necessita cap mena d’amortiment.
Dur a terme un patró antinatural genera tensions al cos
Si caiguéssim voluntàriament al terra, no dubtaríem de posar les mans en primera instància per amortir el cop; seria el nostre patró inconscient de reacció. Però si haguéssim d’impactar amb els colzes o amb el cap, sí que seria important protegir-nos amb un o diversos elements amortidors. El problema és que, encara que estiguéssim protegits en aquestes zones, la caiguda voluntària sobre aquests punts no seria, en cap cas, relaxada. Altres parts del cos es tensarien perquè estaríem modificant el nostre patró natural de comportament.
Malgrat anar aparentment protegit, aquest excés de tensió que portem de manera més o menys inconscient durant l’impacte del taló en el terra ens apropa amb més facilitat a la possibilitat de lesionar-nos. No només en el punt de l’impacte, sinó en les estructures que estan suportant aquesta tensió: solis, tibials, quàdriceps, etcètera.
També hi ha la possibilitat que cedim a les sabatilles de córrer tota la responsabilitat i que estiguem absolutament segurs que ens protegeix. Això significaria que la feina que han de fer els peus és menor del que haurien de fer pel seu disseny i, seguint una màxima del nostre cos que diu que hem d’economitzar els comportaments, aquests esdevinguin més dèbils. I allò que és més dèbil sempre està més a prop de les lesions.
Si canvio el suport del peu i continuo amb les meves sabatilles resolc el problema?
El canvi de suport indubtablement redueix la possibilitat de lesionar-se de forma significativa. Però al portar-lo tan aïllat, és més difícil saber si recolzem el peu de manera correcta.
Malgrat això, l’amortiment de la sabatilla ens reserva un altre petit secret, i és que sigui quina sigui la part que recolzem, ens desestabilitza i ens estressa molt més del que, a priori, puguem imaginar. Això es deu a les vibracions que genera al cos.
La vibració de les soles de les sabatilles ens desestabilitza
Durant el procés d’amortiment, la sola de la sabatilla es va deformant fins que ha parat del tot l’impacte. Això significa que la sola canvia de forma durant tot aquest temps. Abans explicàvem que el nostre cos té la capacitat innata de mantenir-se en equilibri i, per fer-ho, el que fa és donar una resposta a cada canvi que percep. Això és el que ens manté vius! Així que, quan impactem contra el terra, el cos també reaccionarà i intentarà mantenir-se equilibrat, justament per no caure.
Però com que la sabatilla es deforma, el cos estarà donant respostes a cada canvi que es produeixi. En cada impacte i procés d’absorció de les sabatilles, el cos nota que la superfície sobre la que es recolza va canviant, de manera que envia senyals de reequilibrar-se contínuament. Això ens fa tremolar, augmentant el grau de tensió i d’inestabilitat.
Si el terra no es deformés, és a dir, si eliminéssim l’element amortidor, pel cos, la referència de la superfície de l’impacte seria estable i amb moltes menys respostes podria resoldre el suport, cosa que permetria economitzar l’esforç. Així que, en resum, el que provoca aquest canvi de forma en la sola de la sabatilla és més estrès.
Seria com si entréssim en una habitació a les fosques i, de cop i volta, s’engegués el llum. Al principi ens costaria adaptar-nos, però al cap de poc temps seríem capaços de veure-hi sense problemes. Les nostres pupil·les respondrien una sola vegada a aquest canvi de llum. Però, què passaria si algú estigués encenent i apagant contínuament el llum? Seria força molest, ja que els nostres ulls estarien reaccionant constantment a tots els canvis de llum. Aquests intents de reaccionar per adaptar-se que farien els nostres ulls ens aproparien amb més facilitat al nostre límit de saturació, a l’esgotament i, per tant, a la lesió. En aquest cas, a la lesió neuronal.
Totes les respostes de més que el cos ha de fer per respondre a cada canvi de la sola amortidora de les sabatilles ens apropen, sens dubte, al límit de saturació, a l’esgotament i a la lesió muscular, de tendons o articular.
Per descomptat, tots som diferents i hi haurà gent que podrà aguantar-ho més que altres. Fins i tot pot haver-hi algú que no es vegi afectat, però la gran majoria, més d’hora o més tard, ho acabarà patint en diferents graus i zones.
Així que l’amortiment de les sabatilles que considerem tan necessari, ben analitzat, ens provoca conseqüències que ningú ens havia advertit: ens desestabilitza, ens fa gastar energia innecessàriament i ens apropa a la lesió. Just al contrari del que anuncien. I això, no ens ho expliquen.
Un petit experiment
Fa uns mesos vam dur a terme una prova amb el meu alumne Carlos en què es posava per primera vegada unes sabatilles de córrer. Ell mai havia corregut fins fa dos anys, quan va començar a entrenar amb mi. Des d’aquell moment sempre ho havia fet descalç sobre asfalt i amb sandàlies per la muntanya, i ja ha completat dos maratons.
Volíem veure quines sensacions tenia algú que no tenia els peus desestabilitzats al portar unes sabatilles de córrer. Les conclusions van en la línia del que heu llegit a l’article.
