Recordo que un estiu ens va agafar fal·lera per l’escalada. Anàvem a la Foixarda i miràvem de fer una mica de bouldering com bonament podíem. La veritat és que, passat l’estiu, alguns van aguantar i d’altres vam penjar els peus de gat, però sí que sabíem que, a Barcelona, no hi havia gaires llocs més per pujar parets.
La situació, en 18 anys, ha canviat molt. Ara, per bé que queden llocs a l’aire lliure, han proliferat rocòdroms coberts que segueixen sempre un patró similar: gran superfície escalable, sala de peses, sala de ioga, bar… Un American style que suposa oferir molts serveis a un públic que no para de créixer. Escalar mola. Però, per què aquest creixement? Generació espontània? No. Com sempre, anem a remolc. Ja fa anys que als Estats Units els inversors han vist en l’escalada un filó. I ja ho sabem, diners criden diners, generen una necessitat, d’aquí la moda i, fins i tot, la creació d’una nova modalitat olímpica.
Això, més enllà de l’anècdota, comporta un canvi en l’esport i una revolució de les sales d’escalada i de les competicions. Per als aficionats, també. El que abans eren espais per a «autòctons» ara surten en guies turístiques (and it’s FREE!, diuen). Les privades, a uns preus desorbitats, encarades a un públic exigent i amb recursos.
La gentrificació, doncs, i com ha passat en altres àmbits, també porta peus de gat. Però no tot està perdut. L’autogestió permet que hi hagi oasis enmig d’aquest tsunami. Can Batlló o La Torna a Barcelona, Kan Kolmo a Girona, La Cova a Cerdanyola, per posar alguns exemples, ens recorden que, si volem, hi ha esperança. Que segueixi així.
