Després de 48 dies en el meu compte particular, em tornava a vestir de runner; ahir a la nit vaig desempolsar les vambes, mitjons, pantalons i samarreta. Tot a punt! Entre els mesos de març i abril hem hibernat i hem vist com naixia la primavera des de finestres, balcons, terrats i terrasses, amb pluges, amb aquell sol mediterrani que ha començat a esplaiar-se, tardes que s’han anat allargant… però tot ho hem observat i viscut des de casa, amb perplexitat, disciplina i resignació.
Ostres, avui quan baixava les escales de casa m’he sentit una mica estrany vestit d’aquella manera, som animals de costums. Eren quarts de vuit del matí, he sortit corrent i al passeig marítim de Vilanova i la Geltrú hi havien moltes mirades de complicitat, alegria i emoció contingudes, tothom a la feina, concentrats, algun somriure… semblava realment una societat amb un nivell alt de pràctica esportiva, però no era ben bé així, no! Sortíem tots d’un confinament d’un mes i mig, que no és broma, i tots necessitàvem respirar a l’aire lliure, sortir al carrer i començar a exercitar els nostres cossos, suaument però calia ja “alliberar-nos”, en aquesta ocasió només en el sentit esportiu del mot.
Confesso que en una primera fase de confinament em vaig il·lusionar una mica en fer exercici domèstic, però en la mesura que l’enclaustrement avançava he passat a realitzar alguns estiraments i encara gràcies.
Avui he sortit a córrer però també he fet fotos del mar, de la platja, de l’aigua, m’he fixat amb l’escuma de les onades… semblava que tornés a descobrir la natura, feia massa dies que no la contemplava.
La pràctica esportiva i córrer en particular ha guanyat molts adeptes ja fa anys. També fa anys que em dedico a córrer i ho necessito com l’aire que respiro. M’obre la ment, em fa desconnectar de la rutina del dia i sempre he pensat que alguns tenim més acusat el nostre origen atàvic de quan l’home vivia en plena natura i que unes hores a la setmana ens és obligat activar el nostre cos i, si és possible, tornar al medi natural.
Aquests dies hem vist sèries i documentals d’esports diversos. Jo m’he fixat més en aquells referents en contacte amb la natura: en Kilian Jornet, la Núria Picas, en Ferran Latorre, les expedicions a l’Himàlaia… he disfrutat i me n’he delit dolorosament des del sofà de casa.
M’agrada i segueixo la literatura esportiva d’aquests gairebé superhomes i superdones que cada vegada n’hi ha més però ara em ve al cap un llibre que em va satisfer força i que recomano en aquest moment en què ens trobem, es tracta de “Córrer per pensar i sentir” (Angle Editorial, 2015) del filòsof i teòleg Francesc Torralba. Analitza les virtuts de sortir a córrer cada dia i la veritat és que encara t’enamores més d’aquest esport perquè l’autor raona les vivències, les sensacions, els sentiments, les emocions, els pensaments, la meditació, el silenci, el contacte amb la natura,… talment com una experiència mística. Et va embolcallant i quan l’acabes de llegir t’adones que t’ha robat el cor per mantenir viu l’esperit de córrer.
Aquest dissabte dos de maig de 2020, en l’actual emergència sanitària de la COVID-19, és un dia especial que tots i totes recordarem. Cal pensar que tot anirà bé malgrat totes les pèrdues i danys irreparables de diferent signe, però costarà adaptar-se a l’anomenada “nova normalitat.”
No sabem quan tornarem a participar en curses urbanes, del nostre barri, del nostre poble o ciutat, de muntanya… però anem a pams i amb seny: el que importa és que avui hem tornar a córrer, a mirar el cel fora de casa en pantalons curts i això ara esdevé un petit tresor que hem de saber valorar.
Gaudim de cada moment, desitgem amb força que tot vagi bé.
Salut i a córrer!
