Centenars de clubs i entitats esportives de Catalunya se sumen aquest cap de setmana a la campanya “Per una Catalunya lliure de violències sexuals“. El manifest es llegirà a un munt de partits i d’actes vinculats a l’esport en una acció col·lectiva tan necessària com lloable. Un text que assenyala als homes responsables de practicar la violència en lloc de culpabilitzar les víctimes i que situa a l’ull de l’huracà els professionals de la comunicació que banalitzen el masclisme és, sens dubte, un bon text que des de La Fosbury compartim plenament.
La violència masclista és present en tots els àmbits de la societat i l’esport no n’és una excepció. En les darreres hores hem conegut l’ampliació de la condemna contra l’estrella de l’atletisme sud-africà Oscar Pistorius per haver assessinat a la seva parella i també hem sabut que el futbolista Robinho ha estat condemnat a 9 anys de presó per practicar una violació en grup a una dona de 22 anys.
També hem escoltat les paraules de Gabriella Douglas, campiona olímpica del concurs individual de gimnàstica artística als Jocs de Londres 2012. I aquestes darreres són especialment rellevants.
Douglas ha denunciat públicament els abusos soferts pel doctor Larry Nassar, tal com ja havien fet amb anterioritat desenes de companyes (entre elles, quatre medallistes olímpiques més dels EUA). En un text públic, Douglas afirma: “Seria com dir que el fet que Larry Nassar ens abusés fos culpa nostra per la roba que portàvem. Si no he compartit abans les meves experiències és perquè durant anys ens han manipulat per guardar silenci, malgrat que vam patir situacions molt doloroses“.
La connivència i la responsabilitat de l’entorn proper
La gimnasta situa els responsables de la Federació del seu país a l’ull de l’huracà i és un enorme encert: la connivència amb aquells que practiquen la violència envers les dones és un dels grans perills dels equips esportius. Contra tota impunitat, la denúncia pública de les dones agredides és un acte de valentia imprescindible, però cal que responsables de clubs i federacions afrontin els abusos de cara i sempre actuïn posant-se al costat de la víctima, sense dubtes ni vacil·lacions: ni el prestigi ni la fama ni la possible bona feina esportiva feta són excusa de res. Davant la violència masclista, no hi ha equidistància possible.
Aquests exemples són casos especialment greus de violència masclista i no apareixen com bolets. A l’edició balear del diari Ara fa uns dies Irene Jaume aportava algunes reflexions útils per a tothom, especialment per als homes. Des de La Fosbury considerem que són més que pertinents, també, en l’àmbit esportiu:
Esportistes que actuen
De violència masclista n’hi ha de tota mena. Fa pocs dies vèiem amb estupefacció el lamentable acte organitzat per l’ATP i Red Bull a Milà i ens fèiem ressò, també, de les seves disculpes. No les aplaudim, sinó que les exigim, com bé va fer Amélie Mauresmo, ex número 1 del món a la WTA. La pressió social contra el masclisme és útil, encara més quan l’exerceixen persones conegudes del món de l’esport. Esportistes referents que es posicionen des dels seus privilegis: els assumeixen i es mullen, malgrat no agradar a tothom. Gràcies.
Un altre exemple recent és el de l’atleta aragonès Toni Abadía, que feia aquesta piulada fa pocs dies:
En señal de protesta a la no asignación de mejor atleta femenina del año he decidido no acudir a la Gala que se celebra mañana en Alcañiz #igualdad
— Toni Abadía (@toniabadia) 23 de novembre de 2017
El context previ al tuit és senzill: la Federació Aragonesa d’Atletisme havia decidit deixar vacant el premi a la millor atleta de l’any en categoria femenina i Abadía, convidat a la cerimònia, responia amb un gest públic contra la invisibilització de les seves companyes. La federació ha rectificat en les darreres hores i ha anunciat el nom d’una guanyadora, probablement a causa de la repercussió del tuit d’Abadía.
El paper dels mitjans
L’any passat a La Fosbury denunciàvem el paper dels mitjans que contribueixen a normalitzar la violència masclista. 365 dies després, fent un cop d’ull als mateixos mitjans analitzats el 25 de novembre de 2016, veiem que podríem repetir un article pràcticament idèntic. No ens hi estendrem, però urgeix un canvi de concepte de tothom que és responsable de continuar degradant les dones.
És desolador, especialment quan les dones esportistes són invisibilitzades sistemàticament als mitjans de comunicació i la creació de referents a seguir per a les nenes i joves està en entredit. També a les TV públiques, com explicàvem fa 40 dies, on la quota de pantalla de l’esport practicat per dones es mou en la franja del 3 al 8%.
Actuem per un esport lliure de violència masclista. No en volem ni en tolerem cap altre.
