Un any més arriba el desembre, coronem el Nadal i som alguns –segurament poquets, la minoria privilegiada– que ens amorrem a la televisió per seguir l’espectacle únic del Mundial de Dards. Deixat anar per l’entusiasme que em suscita aquesta competició des del primer dia que la vaig veure, em vaig aventurar a escriure’n a la prèvia que era la millor cita esportiva de l’any afegint-hi un ‘segurament’ per aspirar a un cert to informatiu. Per mi l’és. I tot i que la mostra sociològica que hi he analitzat és limitada i gens representativa he de dir que hi he vist congregada davant la televisió i pendent de les partides a persones conegudes que mai abans havia vist massa pendents de cap altre esport. Poca conya amb els fenòmens que poden estendre la taca d’oli de l’afició esportiva. Poca conya amb eixamplar la base, com està de moda de dir.
El Mundial de Dards és sensacional perquè és un producte parit, dissenyat i sostingut perquè sigui un espectacle. No és una competició ancestral i històrica, és el resultat d’una operació de promoció, d’una aposta delimitada d’explotació comercial i audiovisual d’una pràctica que es limitava als bars i poc més. Van treure un passatemps de les tavernes i el van convertir en un xou sensacional i modern. En una festa de disfresses. En una rave diürna.
Qui no ho hagi vist, que ho faci. Perquè d’entrada passa que se’ns pren per bojos a tots els que ens hi entusiasmem i segurament és tan fàcil com mirar-s’ho. A l’Alexandra Palace de Londres hi ha a cada sessió milers de persones en taules corregudes, disfressades pràcticament totes, cantant cançons i càntics sense parar, fent la farra. A una punta hi ha dos esportistes fent una exhibició de punteria, concentració, joc psicològic i un càlcul mental rapídíssim envejable. Han d’anar calculant contínuament on han de tirar el següent dard, en tandes de tres per tirada. Sempre han de tancar –arrodonir a zero– amb un doble. Les partides duren i duren. Qui tira té estones d’inspiració i minuts que no n’encerta pràcticament cap. Hi ha suspens contínuament. I al darrere segueix la farra. Imparable. Al descans tot l’Ally Pally és pràcticament una discoteca de la mateixa manera que a l’entrada dels jugadors ho fan amb música comercial escollida a tot drap, en plan boxejador. És fabulós.
Però sabeu què és el que segurament captiva més de tot plegat? Com són els que hi juguen (els i les, que és una competició mixta… tot i que amb poques dones, enguany una d’elles ja ha guanyat dues partides) és a dir, quin tipus de persona és. N’hi ha molts de panxuts, hi ha senyors de 50 anys i nois de 16, hi ha gent de tots els països, somrients, riallers, impertèrrits, enutjosos. La panxa cervesera sembla homologada i el disseny cridaner dels seus vestits, deliciosament lleig.
L’altre dia una amiga que s’ho mirava em preguntava si això era un esport. Més enllà de la teoria, li vaig respondre que hem de batallar perquè un esport amb aquest tipus de campions i jugadors –poca conya amb el que cobren, eh– tingui tot el reconeixement. És l’esport dels mortals. On tu i jo podríem haver estat bons. On veus perfils reconeixibles.
Quan llegeixes les proeses d’en Killian Jornet o en Sergi Mingote, els prens per extraterrestres. Quan el dia de Cap d’Any veus salts d’esquí penses en qui va ser l’il·luminat que va saltar per primer cop d’aquella alçada. Quan veus vela, penses en qui pot tenir barco i mirant el ciclisme en com vols que no es prenguin res després de tantes hores dalt de la bici. No tothom pot fer un bon salt de perxa, sinó que la majoria ens hi trencaríem la crisma de la mateixa manera que no encertaríem amb el bat de beisbol cap pilota ni tenim cap cavall a Centelles per poder practicar doma.
Els dards és esport popular en essència perquè fins i tot la meva àvia hi pot jugar. I el Mundial un aparador privilegiat per fer-nos sentir l’esport bategar a prop. Els dards són de mortals i no de personatges extraordinaris fent coses excepcionals que són l’excepció sonora de la norma. Els dards són simples, com el jugar a cartes. Els dards són a l’abast. Punyeteros, Domables i indomables. Delicats. Rudes i exigents a parts iguals. Els seus tiradors són com de la família i tornen a casa per Nadal.
FOTO: Fallon Sherrock, anglesa de 25 anys, convertida en la sensació del Mundial d’aquest any al convertir-se en la primera dona de guanyar a l’Ally Pally i que ja ha guanyat dues partides.
