En som testimonis ara que ha arribat la primera finestra de seleccions nacionals organitzada per la FIBA Europa en ple calendari de competició de l’Eurolliga –organitzada per la ULEB– i de clubs. Les lligues estatals, i les seves respectives federacions nacionals, sí que han optat per aturar les seves competicions, però no és el cas de l’Eurolliga, que no està disposada a comprimir encara més un calendari de més 40 partits per temporada que, sumats als de les competicions nacionals, gairebé parlem d’un calendari al més pur estil de l’NBA.
El problema? Que la responsabilitat passa als jugadors. Són els convocats els que han de decidir si viatgen amb el seu club o el pressionen perquè els alliberi i puguin jugar amb les seves seleccions. I dins de tot l’esperpent, les federacions nacionals encara han tingut la cintura d’evitar convocar els jugadors que competeixen a l’Eurolliga, com a mínim –la selecció espanyola ha fet una selecció “B”, directament–, durant el primer dels dos partits, que és quan hi ha competició.
Els diners, la clau de volta
En qualsevol cas, és un desastre. Quin és el sentit d’aquestes noves finestres de seleccions? Fer diners. Tot i la idoneïtat de l’actual sistema on, d’octubre a juny competeixen els clubs i d’agost a setembre ho fan les seleccions, sense inferències, sembla que no era prou lucratiu, així que la FIBA ha vist en el sistema del futbol un mirall on reflectir-se. El problema? Que la FIBA Europa no controla totes les competicions europees i, de fet, està en una guerra oberta amb l’organitzadora de la màxima competició continental. Una situació condemnada al fràcàs, i el problema, com sempre, és que el principal afectat és el propi bàsquet, que tampoc passa per el seu millor moment.
