La FIBA i el seu mal perdre

Era l’any 2000 quan la ULEB i la FIBA van patir el seu divorci més sonat. Les federacions nacionals i gran part dels principals clubs europeus, cansats de la manera com la FIBA gestionava l’Eurolliga, van decidir crear la Euroleague Basketball Company, que tindria la seu a Barcelona, com ja succeïa amb l’ULEB.

La primera Euroleague al marge de la FIBA, la temporada 2000-2001, la de l’apendicitis de Pau Gasol, serà recordada per la final entre la Kinder de Bologna i el Baskonia (Tau Cerámica, llavors), entre polèmiques vàries i la consagració de Manu Ginobili com a superestrella del bàsquet europeu. Aquella competició però, va estar mancada de grans equips, com ara el Maccabi, el CSKA, el Panathinaikos i altres equips punters. Dit d’un altra manera, tots els equips que van escollir jugar la SuproLeague, la competició europea que va decidir seguir organitzant la FIBA a Europa.

suproleague logo

La competició, que va coronar al Maccabi de Tel Aviv com a campió derrotant al Panathinaikos a la final, també serà recordada per l’actuació del malaurat Nate Huffman o l’MVP de les finals per a Ariel McDonald (qui després acabaria a Girona, guanyant l’Eurochallenge, organitzada per la FIBA, precisament).

L’experiment de la SuproLeague però, només va durar aquella temporada, ja que els grans equips europeus finalment, i veient l’acceptable èxit de l’Euroleague, van decidir acabar de fer el salt a la competició que ara dirigeix Jordi Bertomeu. Fins i tot també es suprimirien les mítiques Korac i Saporta, en benefici de l’ULEB Cup (actualment Eurocup).

Durant tots aquests anys, la FIBA mai ha portat bé la pèrdua de poder al territori europeu, al que s’ha de sumar la seva nul·la rellevància a l’americà. Bàsicament, la seva importància radica en l’organització dels campionats de seleccions, tant mundials, com europeus, africans, etc. Que tot i ser un pastís prou important, no satisfà les seves necessitats.

Al llarg d’aquest període, la màxima organització mundial del bàsquet ha tingut vàries temptatives d’intentar recuperar l’hegemonia del bàsquet europeu de clubs, com amb la creació de l’anteriorment esmentada Eurochallenge, però cap ha aconseguit prou arrelament i prou potencial econòmic per ni arribar a fer ombra a l’Eurocup, quedant relegada bastants anys a la tercera competició europea, després de les dues organitzades per la ULEB.

kinder euroleague

Ni els canvis de dirigents de FIBA Europa, que en algun moment semblava que havien enterrat la destral de guerra, han estat suficients per fer baixar les seves aspiracions i, aquest últim any, amb el context de continua remodelació de l’Euroleague semblava que havia arribat la seva oportunitat.

L’acord d’Euroleague amb AIG, que la converteixen en una competició semitancada, per intentar primer els interessos econòmics per sobre els esportius, va posar en peu de guerra a molts clubs europeus, que es sentien clarament perjudicats pel nou sistema, i és aquí on tornaria a aparèixer el fantasma de la FIBA, anunciant la creació d’una nova lliga europea de clubs.

Finalment però, a excepció de la federació francesa i la seva lliga, que és l’única de primer nivell que ha donat suport a la FIBA, amb unes petites modificacions per l’accés, la gran majoria de principals lligues europees s’han mostrat a favor de continuar a les competicions de la l’ULEB.

suproleague maccabi

Doncs aquest és el punt que l’orgull de la FIBA ja no ha pogut aguantar. L’organització, que aquest cop sí que es veia recuperant el regnat europeu de clubs, ha demostrat el seu “mal perdre” enviant una carta a les principals federacions que han donat suport a l’Euroleague amenaçant-les amb l’expulsió del proper europeu de seleccions.

Si el nivell de coacció no fos suficient, i després de comprovar que el resultat no era l’esperat, els directius de la FIBA, com si de la FIFA fossin, han començat a amenaçar que intentaran també deixar fora aquestes seleccions també dels Jocs Olímpics, tot i que en aquest cas no tenen la competència directa.

Veurem com acabarà la situació, tot i que sembla difícil que els clubs canviïn de parer, ara mateix. En tot cas, probablement les amenaces potser no són els valors de l’olimpisme que va intentar recuperar el Baró de Coubertin.

La Fosbury 32 mira al futur!