Les curses atlètiques, que tenen el clímax al final, sempre passen per davant dels salts i llançaments, molt més imprevisibles (però força discriminats)
Sempre he pensat que un dels esports que guanyen més en directe és l’atletisme… i això que és dels esports amb el que gaudeixo més des de casa! És cert que quan ets a l’estadi no pots veure tantes repeticions, càmeres súper lentes o continguts estadístics, però en canvi com en tots els esports en directe vius l’emoció in situ i, sobretot, sempre, en tot moment, pots mirar allò que vols. Una llibertat tan simple i tan gratificant!
Com a bon espectacle televisiu, ja fa temps que els comitès organitzadors de cada cita atlètica han anat millorant diversos aspectes del producte audiovisual com ara les presentacions prèvies a les finals, les càmeres aèries que segueixen els atletes o les línies “imaginàries” que marquen si un salt o llançament serà or, plata o bronze. Però tot i això seguim tenint un problema i de moment ningú troba la solució. Seguir els concursos de manera digna és una veritable quimera.
Amb les noves tecnologies, a més, això s’ha agreujat ja que moltes vegades els espectadors poden saber abans que es vegi per la TV com ha anat un salt o llançament i els comentaristes no saben què fer. De vegades ho diuen abans d’hora, de vegades esperen però ho acaben dient, o de vegades diuen coses com “este salto esta grabado, ya se imaginan que puede ser importante” o “ha pasado una cosa importante en la pértiga, no sabemos si decírsela o no“. Coses com aquestes treuen tota l’emoció i no sembla que ningú faci res per solucionar-ho.
Som al segle XXI i fa uns quants anys i les possibilitats tecnològiques són infinites per haver-nos d’empassar–per exemple– sèries i sèries de 1.500 m senceres mentre –per exemple– hi ha una final vibrant de triple salt. I que no sembli que culpo a Teledeporte, ni molt menys, ells reben la senyal internacional i amb això fan el que poden i de vegades més i tot. Fins i tot l’altre dia, gràcies al fet de tenir una càmera pròpia (amb la que fan les entrevistes a la zona de premsa) van arribar a fer “l’invent” de gravar una pantalla gegant de l’estadi per poder veure un salt de Ruth Beitia.
Senyors de la IAAF, millorin aspectes com aquests si volen seguir enganxant a la gent jove acostumada a veure el que volen i quan volen. Si no us passarà com quan mires enrere i de cop veus que no t’està seguint ningú.
