La mateixa tarda del succés m’havia passejat per la xarxa mirant d’assimilar la notícia. L’endemà necessitava esplaiar-me tot resseguint la crònica dels fets amb els articles d’opinió i reflexió al voltant de la seva trajectòria futbolística i vital. Alhora, m’envaïa una sensació estranya, perdia una referència del paisatge de la meva adolescència i desapareixia un futbolista genial que amb el pas del temps s’havia convertit en un personatge decadent.
M’han vingut al cap alguns records relacionats amb El Pelusa i m’agradaria compartir-los, tot fent un exercici nostàlgic, del qual en demano disculpes a l’avançada.
Som-hi. El 13 de juny del 1982 va tenir lloc al Camp Nou la inauguració del Mundial de futbol, en la que vaig participar, amb un total de 2.216 nois i noies d’escoles barcelonines, formant el colom de Picasso. A continuació, l’organització ens va obsequiar en seguir el primer partit entre l’Argentina i Bèlgica que va perdre l’equip de Maradona per un 0-1, quan feia només 9 dies que el Barça l’havia fitxat, amb 22 anys d’edat.
El dimecres 15 de setembre del 1982, vaig assistir amb uns companys del BUP al partit del FC Barcelona que va guanyar per 8 a 0 a l’Apollon Limassol, de Xipre, partit de Recopa d’Europa; en Diego va fer un hat-trick.
Després d’aquests dues referències futbolístiques, el mes de juliol del 1987 vaig participar en un Camp de treball d’arqueologia a la Tomba d’Escipió l’Africà -de l’antiga Roma- a Giugliano de Campània, a Nàpols. Érem quatre estudiants d’Història de la Universitat de Barcelona i vam ser rebuts i acollits amb una simpatia i hospitalitat que sempre recordarem. Aquella temporada, Maradona acabava d’assolir el primer Scudetto, amb el Napoli; fitxat el 30 de juny de 1984 al FC Barcelona i els napolitans no se’n sabien avenir.
L’estiu del 2019 vaig tornar a la ciutat de Nàpols amb la família i l’empremta de Maradona encara hi era present, ja formava part de l’ADN de la història recent de la ciutat.
Maradona ha estat un gran jugador de futbol que va arribar a Europa, de la mà del fitxatge del FC Barcelona, l’any 1982. El seu balanç al Barça va ser discret. Sembla que va ser l’inici d’una combinació delirant d’esport, fama, diners i excessos… Amb el fitxatge del Napoli l’any 1984, els napolitans van tocar el cel amb el seu joc i els seus dos Scudettos; el Mundial de Mèxic 86 amb la seva Mà de Déu i el seu gol del Segle en un partit històric entre l’Argentina i Anglaterra, amb les connotacions polítiques latents de la Guerra de les Malvines (1982), els argentins van adoptar a Maradona com el líder protector de tantes derrotes polítiques i socials…
Maradona, mirem-ho com ho mirem, ha estat una icona mundial del futbol, amb moltes ombres en la seva trajectòria vital però, sense que serveixi de defensa, em fa l’efecte que ho va tenir molt difícil per portar una vida més o menys normal.
Rossi va ser l’heroi del Mundial de futbol d’Espanya 82. Va excel·lir amb un hat-trick al camp de Sarrià en un partit històric entre Itàlia i Brasil, el 5 de juliol de 1982 i fou decisiu en la consecució del Mundial per part de l’squadra azzurra. La carrera esportiva de Rossi va ser més discreta que la de Maradona però sempre el trobarem present en els annals del futbol. En fi, la vida és més que el futbol però de ben segur que Maradona i Rossi han donat moltes alegries als seus seguidors argentins, italians i també d’arreu del món.
No em trobo en condicions de jutjar aquí sobretot el comportament vital de Maradona, un jugador que amb la pilota als peus va transcendir de llarg el que es podia esperar i veure en un camp de futbol.
Maradona i Rossi van ser herois esportius i socials del segle XX que, amb els seus gols i la seva personalitat, van tenir el poder de donar moments feliços i somniadors als seguidors i també a la societat en general.
En definitiva, crec que el problema real o la gran sort… és que sobretot Maradona amb el seu futbol i els seus gols va exercir funcions de suplència en una societat de mals governants, de corrupció, de desigualtats, de desenganys, de frustracions,… que en un moment donat necessita viure de mites terrenals com El Pelusa. Ni més, ni menys.
Per acabar, els Reis m’han dut el llibre Maradona. Érase una vez en Europa de John Ludden i cada nit abans de dormir quedo amarat de futbol i de vida…
