Bad Sport: les trampes més sonades de l’esport d’elit L'estrena de Netflix aquest mes d'octubre brilla gràcies als protagonistes de cada cas

Una de les propostes més recents de la plataforma Netflix és una sèrie documental que a l’estat espanyol es presenta amb el nom de “Deporte y juego sucio”.

Posarem llum a la foscor“. La frase de Carles Porta que dona el tret de sortida a cada programa de Crims (TV3, Catalunya Ràdio) és vàlida per a qualsevol programa amb format de “true crime” que ressegueixi una investigació criminal. I el cert és que Bad Sport encaixa perfectament en aquest sector i en aquesta premissa. La primera temporada estrenada aquest mes d’octubre consta de sis capítols autoconclusius, atès que cadascun d’ells és un documental amb entitat pròpia que ressegueix un cas concret de trampa provada en el món de l’esport d’elit.

La docusèrie s’estrena amb sis històries molt potents. Algunes d’elles són ben conegudes per a qualsevol aficionat a l’esport del nostre país i d’altres tenen un abast menor i és probable que arribin per primera vegada als espectadors catalans. Amb producció estatunidenca, quatre dels sis capítols es dediquen a històries viscudes als EUA, algunes d’elles en competicions de poc impacte global però que de tota manera presenten casos que val la pena conèixer al detall. El fil conductor d’aquesta nova proposta audiovisual és la trampa, ja siguin apostes il·legals, corrupció o tràfic de drogues. Dit d’una altra manera: la misèria de la condició humana retratada a partir de l’afany per guanyar diners. L’esport, a la pràctica, és el context de l’activitat criminal.

El principal punt fort de Bad Sport és la presència dels protagonistes dels fets, ja siguin els investigadors de cada cas com especialment dels tramposos, que expliquen la seva història a càmera molts anys després dels fets, ja condemnats com a culpables i sovint després d’haver passat uns quants anys entre reixes. En aquest sentit, el documental excel·leix perquè no estem habituats a escoltar els protagonistes de la trampa explicar les seves malifetes, encara que alguns, com Luciano Moggi (Juventus), aprofitin l’avinentesa per criticar els investigadors i no per admetre la seva responsabilitat.

Les històries ens porten fins la lliga NCAA de bàsquet dels EUA, amb un jugador que deixa escapar una potencial carrera a la NBA, a l’extraordinari ascens a la cúspide de l’automobilisme per part d’un traficant de drogues que brilla fins i tot a les 500 milles d’Indianàpolis (el seu testimoni, de llarg, el més increïble de tots), a l’escàndol arbitral viscut al futbol italià als anys 2000, als Jocs de Salt Lake City de 2002 i la puntuació dels jutges en l’exercici de patinatge artístic sobre gel, en el sacrifici de cavalls de competició valorats en desenes de milers de dòlars als EUA i cap a una gran llegenda del criquet sud-africà.

Al llarg de la docusèrie hi ha personatges fascinants i històries increïbles, així que val la pena fer-ne el visionat si us agrada el gènere del “true crime” o bé conèixer la cara fosca de l’esport. En alguns casos la història podria anar més enllà. És el cas del capità de la selecció sud-africana de criquet, on no es deixa prou clar la seva responsabilitat delictiva real que incloïa diners en comptes bancaris en paradisos fiscals, però certament són detalls menors que no afecten el gruix de la història. D’altra banda, sorprèn (i possiblement és un encert de plantejament) l’absència de casos de dopatge entre les trampes escollides.

Curiosament la sèrie documental apareix poc després del llançament d’una altra sèrie documental de Netflix (Untold) que es fixa en els grans secrets de l’esport i que tot i no partir d’investigacions criminals com a Bad Sport, és clarament complementària a l’hora d’esmicolar la imatge més amable de l’esport d’elit.

D’històries de trampes memorables a l’esport n’hi ha a cabassos, així que esperem una segona temporada d’una sèrie documental que no decep i que probablement, tal com explica el periodista Quique Peinado, ha hagut de renunciar a explicar algunes històries perquè els seus protagonistes han optat per la via més fàcil: el silenci. Estem convençuts que és la resposta més habitual quan els productors de la sèrie comencen a traçar una història i d’aquí el gran valor de la persistència en oferir-nos documents amb múltiples perspectives i amb la veu dels defraudadors com a element decisiu per apujar la qualitat de la proposta.