Quan fa uns anys el meteoròleg Jordi Cruz va publicar el llibre “3 nits de torb i 1 cap d’any” vam disposar d’un magnífic retrat de la tragèdia viscuda els darrers dies de l’any 2000 al Pirineu català. L’encert de retrobar aquella història dramàtica ens va oferir un testimoni tant cru com impressionant d’uns dies en què el torb va convertir la muntanya en un autèntic infern. Per aquest motiu el títol del film dirigit per Guille Cascante (“Balandrau, infern glaçat”) retrata a la perfecció allò que durant una hora i quart ens narren els protagonistes d’uns dies fatídics.
És difícil trobar una història que tingui tanta força com la del Balandrau. Els fets són tan bèsties que altres països ja els haurien convertit en super produccions cinematogràfiques que estiressin la veta melodramàtica fins a límits insospitats i generant herois (des dels supervivents fins als membres dels equips de rescat) per a l’imaginari col·lectiu. Afortunadament, aquí els fets prevalen i el relat vivencial és el que arrodoneix un documental que brilla en tots els seus aspectes. Les explicacions davant la càmera dels supervivents és brutal, senzillament esfereïdores i són suficients per imaginar-nos-ho tot al detall. És més: malgrat que les recreacions contínues del que van viure són realment bones, és la seva veu el que ens esquinça l’ànima i ens transporta a l’angoixa de tot allò que van viure aquells dies en una muntanya que molts de nosaltres coneixem de prop i sabem del cert que no té cap dificultat aparent.
La muntanya i l’aparició del fenomen del torb amb una violència imprevista va segar deu vides i en va trastocar moltes més. Més enllà del recordatori permanent sobre la importància de disposar d’una bona previsió meteorològica i d’una bona equipació per anar a la muntanya, el documental impressiona quan es fixa en el sentiment de culpa, en allò més íntim que cadascun dels protagonistes porta dins seu des d’aquell cap d’any. L’estampa final de Josep Maria Vilà al lloc on va tornar a néixer, és un tancament perfecte per un projecte fet amb molta cura que malgrat jugar alguna carta amagada durant la narració dels fets no necessita cap sorpresa per mantenir-te completament atrapat mirant la pantalla.
