Quan la delegació nord-americana va aterrar a Pyongyang la tardor del 2000, un paquet destacava entre l’equipatge. L’embalatge amagava una secreta i potent arma diplomàtica. Madeleine Albright, secretària d’Estat del Govern de Bill Clinton, va voler tenir un gest amb el líder de Corea del Nord en la primera trobada oficial d’ambdós països en dècades. En lliurar-li el regal, la cara de Kim Jong-il es va il·luminar. Era una pilota de bàsquet signada per Michael Jordan. Un tresor per a ell. Ho havia encertat.
La maquinària ianqui tenia els informes de Gene Schmiel, un alt diplomàtic que, uns anys enrere i a la meitat d’una reunió amb el mandatari, havia estat convidat per l¡’Estimat Líder’ a veure un partit dels Chicago Bulls, quedant-se sorprès del seu excel·lent nivell de coneixements i l’admiració que professava per Jordan. El seu amor per la cistella era difós per la propaganda occidental com un excèntric caprici capitalista d’una icona del socialisme. Però el seu interès era real. Queda demostrat per la visita d’entrenadors nord-americans per impartir ‘clinics’ a tècnics nord-coreans, com, per exemple, va fer en tres ocasions Tony Ronzone, responsable que Ricky Rubio fos elegit pels Timberwolves. “Mai ho vaig saber del cert, però em van dir que KimJong-il va estar allà mateix entre l’audiència“, ha declarat Ronzone a un diari californià. No és l’únic indici.
Un diari de l’aliat xinès va publicar que el “gran comandant” havia ideat un sorprenent reglament en què havia triples de vuit punts si s’anotava a dos segons del final, les faltes restaven un punt i les esmaixades sumaven 3. Però el bàsquet va ser molt més que una passió per Kim Jong-il. Va intentar que l’esport fos una clau que obrís al món un país assotat per la fam, després d’heretar la direcció del Govern del seu pare Kim Il-Sung el 1994.
El seu esforç va ser tan gran com els 235 centímetres que sostenien el soldat Ri Myung Hun, tota una raresa per a un país l’estatura mitjana del qual ronda els 1,65 metres. Ri va ser enviat en missió de pau a Canadà, on l’esperava l’entrenador Jack Donohue. El seu objectiu era convertir-lo en el primer asiàtic a la NBA. En un gest de complicitat cap a l’ídol del seu president, el pivot va canviar el seu nom pel de Michael Ri i va tractar d’aconseguir la nacionalitat canadenca. Diverses franquícies es van interessar per ell, però després de sis mesos d’espera, se li va negar l’entrada als EUA a causa de la llei que prohibeix qualsevol contacte comercial amb l’enemic. “El general Kim Jong-il em vol veure jugar als Estats Units, però gràcies a ell, jo també tinc una bona vida aquí, fins i tot sense un contracte de la NBA. Però sóc un atleta de primera classe i vull jugar a la NBA , va dir Ri davant les càmeres de la CNN, convidades a Pyongyang per entrevistar-lo. Pocs mesos després, el xinès Wang Zhizhi es convertiria en el primer asiàtic a desembarcar a la NBA.
La missió de Ri no acabaria allà. El 1999, en ple procés d’acostament amb el Govern del progressista Kim Jong Dae i abans de la celebració d’una històrica conferència de pau a Pyongyang, encapçalaria la delegació que disputaria a Seül el “partit de la bona voluntat”, que va enfrontar a jugadors d’ambdós països barrejats. El 2002, Ri tornaria al Sud per participar en els Jocs asiàtics de Busan. Després del duel que va enfrontar a les seleccions coreanes, els dos equips es van fondre en el centre de la pista mentre les dues aficions cantaven Arirang, l’himne unificat de Corea.
La victòria electoral de George W. Bush va frustrar l’acostament i va convertir a Corea de Nord en un membre de l’Eix del Mal i una amenaça nuclear en el context de l’11-S. La tensió es manté a la frontera més militaritzada del món, marcada amb cartabó al Paral·lel 38 després de l’armistici de la guerra (1950-1953).
La mort de Kim Jong-il el 17 de desembre de 2011 i la pujada al poder del seu fill Kim Jong-Un no ha alterat el panorama. El tercer fill de la dinastia va ser triat pel seu pare malgrat la seva edat (29 anys) perquè era el que més s’assemblava a ell. La comparació no ve donada només per dots de comandament o la seva evident semblança física, sinó també pel seu gust pel bàsquet. Els seus companys d’un institut suís, on es va formar sota una identitat falsa, segons diferents fonts, el recorden amb una pilota entre les mans i mostrant orgullós la seva foto al costat de Toni Kukoc. “Era un jugador molt competitiu. Era molt explosiu. Podia fer que les coses succeïssin dins de la pista“, recordava un d’ells a The Washington Post. Tot un líder.
Al gener de 2014, en motiu de les celebracions de l’aniversari de Kim, Dennis Rodman participà juntament amb diversos dels seus excol·legues en un partit d’exhibició per felicitar el líder que considera “un amic per a tota la vida“. Criticat per alguns als Estats Units, la diplomàcia esportiva que fa Rodman té el potencial de crear ponts, i alguns analistes consideren que els seus viatges han servit per augmentar la informació, tant als Estats Units com a Corea del Nord, sobre el que passa a l’altre país.
Basat en l’article de Diagonal Periódico de Sergio Ruiz
