Durant una hora i sis minuts centenars de pollencins havien intentat trepar pel tronc d’aquest Pi que centra la celebració de Sant Antoni a Pollença. En una Plaça Vella plena de gom a gom i on l’índex de licor d’herbes en sang apuntava ben alt, l’arribada de l’arbre es produïa poc després de les vuit i sense els ensurts d’un any enrere. Tot el ritual del Pi de Ternelles va semblar ahir sota control després de l’accidentada edició de l’any passat. Encara a la finca d’on sempre es talla l’exemplar anual ja s’havia rebaixat la mida a 19 metres d’alçada. Això va permetre que entrés a la Plaça Vella sense massa esforços i que l’horari fos l’habitual dels darrers anys. Hi ha imatges de dècades enrere en què el pi es coronava amb, encara, llum de dia. Tempus fugit!
Tot ahir semblava sota control. El Pi de Ternelles va entrar fàcil i, a més, el zel en ensabonar-lo per fer més costeruda l’empresa de pujar-hi a dalt de tot deien que era més controlat. Només s’aplicaria la trampa relliscosa a dues terceres parts del pi. Si algú es pensava que retallant-ne la mida o limitant l’ensabonada perdria espectacularitat la tradició, anava ben despistada. Tan bon punt es va aixecar en l’estreta Plaça Vella pollencina, el Pi va tornar a marcar aquella perpendicular vertiginosa, icònica del final de les generoses festes de Sant Antoni a tota Mallorca. Quan el pi va ser a lloc i falcat per sota –se subjecta amb un primer nivell de cordes a un terç d’alçada, un segon nivell i el conegut com ternal que és l’estació final de l’ascens– van començar les empentes i les batusses per mirar d’enfilar-s’hi.
Els primers minuts de disputa són altament complexes d’entendre si un no ha nascut a Pollença o al rodal. Hi ha un va-i-ve d’empentes entre colles de joves que en grup i estratègia dispar es disputen l’intentar pujar. Hem elidit fins ara, però, el detall més important d’ahir. Just quan el pi se situava a lloc el pronòstic es complica. Sobre Pollença, el vespre de Sant Antoni, hi començava un autèntic xàfec.
El diluvi ho complica tot
El pi, ensabonat i mullant-se. La gent xopant-se a base de bé. Però el ritual seguia, impertèrrit o en aquest cas sacsejat com els millors còctels. Intents dels uns amb els altres, estirades de peu, atacs en equip tot fent escala per mirar d’enfilar-se i dues noies intentant-ho amb el beneplàcit general en una festa que, almenys a la televisió, es veu molt masculinitzada.
Que pujar el pi no és cosa fàcil i requereix de molta força i perícia es veia perquè durant més de mitja hora semblava fins i tot impossible que ningú arribés a la primera corda. El primer d’aconseguir-ho, un tal Kevin, s’estavellava poc després intentant arribar a la segona. Els pollencins que pugen el pi arriben al límit de les seves forces a les cordes. Semblen triatletes a la línia de meta. I aquest 2019 anaven a més a més autènticament xops. La pluja no va cessar.
El tal Samuel Rosende que, en qüestió de minuts, va passar d’anònim a subjecte ja recordat i festejat, va tirar d’un bon càlcul de forces. Descansant el just i tirant d’aquesta tècnica d’abraçar a batzegades el pi que sembla que si ets de Pollença adquireixes per herència divina. Va ser espectacular com, arribat a la segona corda, hi va reposar un bon grapat de minuts quan tothom sabia que el darrer tram era fàcilment franquejable: sense sabó i més prim. Va reposar el just, es va treure el gorro i el jersei i finalment va arribar a dalt de tot per trencar alguna branca, trencar la bossa de confeti, endur-se el gall de cartró i baixar el cabàs.
En l’altra imatge d’aquest Pi de Ternelles 2019, en Samuel va esclatar a plorar. Plors sobre les gotes de pluja. Emoció personal i col·lectiva. Colofó d’una tradició magnètica que posa a prova els pollencins en el seu dia de màxima festa. Acabat d’encetar 2019, ja hi ha qui pensa en Sant Antoni 2020.
Imatges: Ara Balears
