Després d’un temps inactiva, Sara Loehr engega una nova aventura com a guia de la triatleta paralímpica Susana Rodríguez i participarà per primer cop en uns Jocs aquest estiu a Tòquio. El talent de la gallega i la bona condició com a guia de la catalana les catapulten com a màximes favorites a l’or.
Queda poc per viatjar cap al Japó i competir als Jocs. Com esteu?
Molt bé, molt animades. Ara portem dos mesos entrenant juntes. Tenim una mica de pressió perquè la Susana és la primera del rànquing mundial… i ja se sap què vol dir ser-ho. És la favorita i això és innegable. Ho haurem de fer el millor possible.
Es parla poc dels guies.
Sí, i és una tasca que et genera molta pressió. Quan corres sola tens la missió d’estar per tu, de centrar-te en qualsevol detall que t’afecti. Aquí, en canvi, és diferent. Has d’estar pendent de tu i de l’atleta que acompanyes. Ets els seus ulls. Si falles, se’n va tot a norris. Al final, les guies han d’entrenar igual que l’esportista. Per sort, el reconeixement que ens enduem és el mateix.
Quina és la clau?
Entendre’ns bé. Fa un parell de mesos que entrenem juntes. Ara mateix tenim moltíssima confiança i això repercutirà, sens dubte, a l’hora de competir.
Sou favorites a priori. Qui us pot treure el primer lloc?
La parella italiana i la canadenca. També hi ha un parell de britàniques que bregaran per estar al podi. Nosaltres hem d’intentar marcar un ritme exigent i alhora reservar forces per no patir cap defalliment. Si fem la nostra cursa, tindrem les nostres opcions de victòria.
Portes molt anys entrenant triatló. T’ha costat adaptar-te a aquesta modalitat?
És tot molt diferent. Al principi, no te n’adones de la dificultat que té el triatló adaptat fins que ets capaç de tornar a córrer per tu mateixa. Pensa que ella va allà on vas tu. En natació ens lliguen a una goma que si s’estira més del compte significa que quelcom no rutlla. En ciclisme anem amb un tàndem, cosa que fa que la coordinació ho sigui tot. I en la cursa a peu també correm lligades a una goma. S’ha d’estar ben alerta en tot moment, ja que si no avises d’algun obstacle, algun canvi en el recorregut o l’arribada de la línia límit per fer les transicions, la prova pot acabar de forma imprevista o sumar alguna penalització que et deixi fora de joc.
Quina modalitat preferiu?
En la natació potser flaquegem una mica. He de dir que no som gaire apassionades per l’aigua, però podem lluitar entre les millors. En canvi, la cursa és el nostre punt fort: la Susana correrà també els 1.500 metres i és una atleta excel·lent.
Sou conscients de la climatologia tan peculiar de Tòquio?
Sí, de fet, la Susana porta preparant-se a consciència molt de temps. Ha estat a Sierra Nevada i darrerament al CAR de Sant Cugat, on ha entrenat en una càmera de calor que s’adapta a la climatologia de Tòquio. Per part meva, com que entreno a la costa, ja estic mig acostumada a córrer en situacions d’alta humitat.
Com et va sorgir l’oportunitat de ser guia?
Doncs va ser curiós. El que fins llavors exercia de guia de la Susana em va trucar i em va dir que anés amb ella a Abu Dhabi com a guia suplent. Llavors, la que era la teòrica guia titular es va lesionar i més endavant la Susana va decidir canviar-la per a mi. Ens vam portar molt bé en tot moment.
Acabem amb els inicis: què et va cridar l’atenció del triatló per començar-lo a practicar?
Tenia 19 o 20 anys. Entrenava a nivell amateur i veia que se’m donava bé. De mica en mica vaig passar a professional i el 2015 vaig guanyar el Campionat d’Espanya de Mitja Distància. En total, m’hi he dedicat uns quatre anys fins que de la nit al dia ho vaig deixar. No podia amb la pressió d’haver de fer bons resultats per viure bé. Aquest esport no dona les possibilitats de viure-hi plenament, només els i les millors ho poden fer.
