Es retira Oksana Chusovitina, l’eterna gimnasta Tòquio 2020 és la darrera cita de la gimnasta més longeva de l'olimpisme

La gimnàstica artística femenina és una de les disciplines més esperades dels Jocs Olímpics de Tòquio.

El centre d’atenció de la competició, sens dubte, passa per la grandíssima Simone Biles, que arriba amb la intenció de revalidar els títols aconseguits a Rio 2016, però des de la Fosbury volem destacar una altra figura: Oksana Chusovitina. En poques paraules: ella és la història dels Jocs de les darreres dècades.

Chusovitina és una de les llegendes d’aquest esport, no tant pels seus mèrits internacionals, sinó per la constància, l’excel·lència i la innovació. Amb 46 anys ha competit en els que han estat els seus vuit Jocs Olímpics i s’ha convertit en la gimnasta olímpica més veterana de la història.

La trajectòria: vuit cicles i tres banderes

Chusovitina va néixer el 1975 a Uzbekistan i fins l’any 1991 va representar la Unió Soviètica. Amb només 17 anys va assistir a Barcelona 1992, on va competir sota la bandera de l’Equip Unificat de l’antiga Unió Soviètica i va guanyar l’or per equips amb Svetlana Boguinskaya, la seva actual entrenadora. Als Jocs d’Atlanta va representar el seu país natal i va passar a estar sota les ordres de Svetlana Kuznetsova.

El 1999 va ser mare d’un nen, l’Alisher, fet que no li va impedir participar a Syndey 2000. Quan l’Alisher té tres anys li diagnostiquen leucèmia, així que Chusovitina i la seva parella, el lluitador Bakhodir Kurbanov, decideixen marxar cap a Colònia (Alemanya) a buscar un tractament que li salvi la vida. Degut als problemes econòmics, Oksana accepta tornar a l’elit amb una oferta de la Federació Alemanya de representar el país. A partir de 2006 obté aquesta nacionalitat i competeix amb la delegació a Pequín 2008, on guanya una medalla de bronze en salt.

L’any següent anuncia una aturada provisional que reprèn el 2010, i durant les temporades següents es proclama subcampiona de salt a nivell europeu (2011 i 2012) i també del món (2011). Els Jocs de Londres 2012 són els últims amb l’equip alemany, ja que a Rio decideix tornar a defensar la bandera del seu país natal, Uzbekistan. Durant aquesta olimpíada anuncia la seva retirada, ara que el seu fill ja s’ha curat, però aviat se’n penedeix i no triga a tornar al gimnàs.

L’últim salt

Chusovitina ha participat en els seus últims Jocs, a Tòquio, només en la prova de la que n’és especialista, el salt. L’objectiu era aconseguir estar a la final, però els 14.500 i 13.833 punts que ha obtingut als dos intents han estat insuficients per a situar-se entre les primeres vuit classificades. Així doncs, la seva darrera experiència olímpica acaba abans d’hora, però el mèrit no li treu ningú. Just després de conèixer la puntuació, ha estat acomiadada amb una ovació unànime, començant per les pròpies jutgesses i continuant per periodistes, voluntariat, rivals i entrenadores. Tot el Centre Ariake als peus d’aquest gran mite.

Per fer-nos una idea de l’enorme trajectòria que ha tingut, només cal fixar-nos en les seves actuals rivals. Quan la uzbeka va guanyar el seu primer títol nacional júnior l’any 1988, faltaven encara vuit i set anys per a que nasquessin les veteranes de l’equip nord-americà, Mckayla Skinner i Simone Biles. Sunisa Lee, de la mateixa selecció, no va néixer fins l’any 2003, quan Chusovitina es preparava per als seus quarts Jocs Olímpics. I totes set han competit en una mateixa edició dels Jocs!

D’esquerra a dreta: Simone Biles, McKayla Skinner, Sunisa Lee, Oksana Chusovitina, Grace McCallum, Jade Carey i Jordan Chiles.

El llegat de Chusovitina

El més important de la seva carrera no és que hagi aconseguit participar a vuit Jocs consecutius, sinó tot el que implica fer-ho en una disciplina com la gimnàstica: durant gairebé tres dècades ha mantingut el seu nivell tot i l’evolució d’aquest esport i els nombrosos canvis generacionals, no ha deixat de millorar i d’aconseguir nous elements o dificultats i ha sabut adaptar-se als nous reglaments que han anat canviant durant les olimpíades.

Dona per acabada la seva etapa a l’elit amb sis elements que porten el seu nom dins el Codi de Puntuació de la Gimnàstica Artística Femenina, incloent un de terra de gran nivell i un dels més complicats del món en salt. Pel que fa a les medalles, en té vuit de Jocs Asiàtics, quatre de Campionats Asiàtics i quatre d’Europa, onze mundials i dues olímpiques.

Ha estat una veritable pionera de la gimnàstica, ha demostrat que l’artística ja no és un esport “de nenes” i ha marcat el camí per tal que altres dones com Chelsie Memmel allarguin la seva carrera després de la maternitat i un cop passada la trentena, quan fins fa poc l’edat de retirada voltava els 25 anys. Més enllà de les seves fites esportives, també se la recordarà per moments icònics com el de la imatge, quan, durant el torneig Superstars of Gymnastics, va mostrar un cartell on deia “no m’agraden les asimètriques” just abans de començar la rotació en l’aparell.

La seva manera d’afrontar la gimnàstica – i la vida – ha marcat un precedent en la història d’aquest esport, cada cop hi ha més gimnastes que decideixen continuar a l’elit perquè estimen la disciplina, més enllà de podis i resultats, i perquè s’hi volen dedicar professionalment, un factor essencial per garantir un gran futur de l’artística.