La xifra de triatletes no para de créixer i, tant els nous com els vells, no es conformen amb reptes petits. Ràpidament es fixen en la distància més mítica i exigent.
Nascuda el 1978 a Hawaii, la distància IRONMAN ens ha deixat fins el dia d’avui inesborrables històries que situen el cos humà en el seu verdader límit. Quelcom normal si tenim en compte que parlem d’una competició de 3,8 kilòmetres de natació, 180 de ciclisme i 42,2 de cursa a peu.
Ja el 1982 tenim un exemple de la mística IRONMAN, capaç de deixar estabornit a qualsevol. Com a estudi de la seva tesi, Julie Moss necessitava un conillet d’índies que li demostrés fins a on podia arribar el cos en una prova així, i qui millor que ella mateixa per comprovar-ho. La nord-americana no es va alimentar suficient i en els últims metres, ja de nit, s’arrossegava pels terres.
Contrastos i desafiaments
Terra de vegetació exuberant, de volcans adormits i llegendes marítimes. Hawaii, als antípodes de casa nostra, representa en si mateix una bombolla de naturalesa inigualable. Després de moltes hores de vol, un aterra a l’illa de Kona entre palmeres i una bufetada de calor.
Precisament, el clima -per a la cursa s’esperen uns 34ºC- és un factor a tenir molt en compte. Els triatletes novells juguen en clar desavantatge i acostumen a pagar molt cara la falta d’adaptació. Arribar a la segona transició, encara amb la marató per davant, amb el dipòsit d’energia baix pot suposar un abandonament segur.
Però els triatletes professionals, com tot esportista d’elit, tenen un punt de masoquisme. Els agrada veure’s al límit. I el Campionat del Món IRONMAN és l’escenari perfecte. Un circuit planer amb moltes trampes on destaca, en el sector ciclista, la Queen K, una recta eterna de 50 km sense avituallaments ni espectadors. Tot un repte mental. I a la cursa a peu, la mítica Ali’i Drive i d’altres punts a superar abans de travessar la meta.
La passarel·la vermella del triatló mundial
Els centenars de triatletes populars que també hi participen han d’aconseguir la plaça obtenint un gran resultat en un dels molts IRONMAN que se celebren arreu del món. Però també els professionals s’han de guanyar el bitllet a Kona. Una lluita per accedir-hi que provoca que a Hawaii hi veiem els millors triatletes del món en acció, cara a cara.
L’alemany Jan Frodeno, campió olímpic de triatló a Pequín 2008, s’ha convertit en l’autèntic rei del triatló de llarga distància des que va decidir fer el salt. Tercer el 2014 en el seu debut a Hawaii, el 2015 i 2016 va conquistar el títol mundial amb autoritat. Ningú li discuteix la supremacia, i aquest any ja va vèncer IRONMAN Àustria baixant de les 8 hores.
El seu compatriota Sebastian Kienle, campió del món el 2014, i el canadenc Lionel Sanders, encapçalen una extensa llista de potents rivals. Entre ells, dos esportistes grandíssims de l’estat espanyol, el basc Eneko Llanos i el gallec Iván Raña.
En categoria femenina, el domini té color suís, concretament el que hi posa Daniela Ryf, campiona a Hawaii els dos últims anys. Tot el que no sigui una victòria seva per aixafament serà una sorpresa. Per si de cas, jo de vosaltres no m’ho perdria.
