La Georgina Garcia-Pérez té 27 anys. És de Barcelona. I està federada pel Club Tennis Sabadell. Quan a partir de la dècada dels 50 del segle passat als Estats Units van decidir que els huracans tindrien noms femenins van posar-ho fàcil al periodista anònim que, veient com a Montsó una jugadora que ell desconeixia guanyava posant la directa el quadre individual i el de dobles, necessitava un sobrenom a l’alçada del poder tennístic que desplegava.
Una tennista popular
El nom de Garcia-Pérez, en un país com el nostre, és probable que quedi fora del focus, lluny de l’abast del públic més neòfit. Però aquesta barcelonina té quelcom especial que comença per una legió de devots i seguidors, en sentit literal i amb l’altaveu de les xarxes socials, que en multiplica l’impacte de tot el que fa. Que la projecta més enllà del seu vigent lloc 119 del WTA. Que deixa empremta. Lluny de qui ho considera un tràmit carregós, la Georgina interactua i es desviu pels seus seguidors, s’hi manté activament connectada i fins i tot ha sotmès quasi a deliberació pública algunes decisions del seu calendari. Està feta d’una altra fusta, certament.
Una trajectòria tardana
El lector que encara s’hi mostri escèptic pot arrugar el front. Si som al quart paràgraf i només se n’ha parlat de la seva popularitat és que no deu ser gaire cosa, pot pensar. I menys amb 27 anys, que ja no és aviat. Qui ho pensi ja pot començar a engolir-se les pròpies paraules principalment per dos motius: el primer, que la catalana està en el seu millor moment aquestes últimes dues temporades. El segon, la seva edat enganya ja que la dedicació al tennis va sobrevenir-li força anys després de retirar-se’n i, per tant, la seva trajectòria és tardana.
Si setmanes enrere ens fèiem ressò de com la Paula Badosa ha recuperat el seu millor nivell després de superar problemes d’ansietat per la pressió, en el cas de la Georgina García-Pérez aquest fet li va fer penjar la raqueta el 2011, als 19 anyets. N’estava literalment farta. En aquest trànsit vital també cal sumar-hi una accident de trànsit i problemes alimentaris. Quasi casualment va tornar a una pista de tennis el 2014 i, com la qui no vol la cosa, es va inscriure a un torneig del que va arribar a la final. Més madura. Amb estudis fets i la vida més endreçada, va començar llavors cinc anys de progressió que desemboquen a un 2018 i 2019 en què l’huracà xiula més que mai, no vol deixar de bufar i té arguments per plantejar-se assaltar el top-100 mundial.
¡El primero de muchos Amoret! 🥇Gracias por regalarme tiempo a tu lado 👯♀️😍 Enhorabuena por tu doble corona 🏆🏆 Te quiero @sarasorribes ♥️
.
.
.#Champions #Tennis #BadSaulgau #Doubles #TeamAmoret #MyPartnerIsBetterThanYours 💜 #Huracaneros pic.twitter.com/dhOt6M7zJU— Georgina Garcia (@HuracanGeorgi) August 4, 2019
Un joc singular
Hi ha una cosa del seu estil a l’hora de jugar que és probable que sigui un dels factors que expliqui la requesta que té. I que, per l’impacte violent de les ràfegues de vent del fenomen meteorològic homònim, té tots els números per ser la raó d’aquest huracà amb el que se la relaciona. La Georgina Garcia-Perez és una jugadora que té en el servei la seva arma més poderosa, una força espectacular a la dreta que estadísticament li dispara el nombre de sacs directes per partit i que, en dies d’inspiració, converteix aquests ‘ace’ en un autèntic malson per les rivals. No és que sigui jugadora de sac o res. Té tècnica i és resolutiva en altres àmbits i la velocitat per la pista també l’acompanya. Però la severitat de la seva dreta n’és el tret més singular de tots.
Roland Garros i Fed Cup
El 2018 la catalana va jugar els seus, de moment, únics dos partits en un Gran Slam. Va ser a Roland Garros, la meca de la terra batuda, on després de superar la fase inicial va plantar-se al quadre principal per guanyar el seu primer partit en un ‘major’. Seria una gran record si no fos que el segon, a la mateixa pista central del complex de París i davant varis centenars de persones, va ser una desfeta sense pal·liatius amb una de les patums del WTA, Caroline Wozniacki. Competitiva com és ella, no en guarda pas cap bon record.
Va anar escalant posicions, sobretot també en base a una trajectòria de fet més prolífica que la individual que és la que té amb les diferents parelles amb les que competeix. I de fet aquesta capacitat de competir li va obrir les portes de l’equip espanyol de la Fed Cup en l’eliminatòria contra Japó. Va ser-hi en els tres punts de la victòria. Era una heroïna.
