Andreu Gimeno s’ha apagat als 82 anys després d’una llarga malaltia. Honors nacionals dignes dels herois de l’esport, mereix aquell qui encara és l’home més veterà que va guanyar a la terra batuda de País. Va vèncer Roland Garros amb 34 anys i 10 mesos. Era el 1972. I aquella és la fita. Aquell és el trofeu.
Mirar-se el que va ser aquell triomf aparentment isolat enmig d’una trajectòria com la de Gimeno amb les ulleres d’ara és com imaginar-se les primeres expedicions alpinístiques a un vuit mil de fa dècades, en temps d’avenços, programació i una certa tendència científica de l’esport.
Però és que Andreu Gimeno és molt més que aquella victòria. El 1967 havia guanyat Wimbledon en dobles i el 1969 va topar amb Rod Laver en la cursa per l’Open d’Austràlia. El mateix 1972 al que sempre se l’associarà va arribar també a la final en dobles. Una trajectòria tant diversa, sobre les diferents superfícies, també pot semblar un altre trenca-glaç del que va venir després.
Molt més que un Roland Garros
Repassar la trajectòria de Gimeno ens porta també al seu triomf pioner al Godó del 1960 però sobretot al pas més pioner de tots: va ser el primer tennista espanyol en fer-se plenament professional. Amb una elegància que va mantenir tant a la pista com després a fora sempre va lamentar haver-se creuat amb una generació de patums com Laver, Hoad o Rosewall per no haver pogut engreixar més el seu palmarès.
El 26 de setembre de 1966, Gimeno va aconseguir a Barcelona el títol de campió del Món professional-Copa Fred Perry, derrotant en la final a Rod Laver, amb el qual un dia abans s’havia adjudicat aquest mateix títol en dobles.
El reconeixement del tennis
Després de la seva retirada es va encarregar de l’Escola Nacional de Tennis, en el qual va estar fins al seu cessament en 1979. El 22 d’octubre de 2011, el tennis espanyol li va tributar un homenatge en el qual els fons recaptats van ser per a Gimeno, que en aquell moment passava per una delicada situació econòmica i personal.
