Aquesta setmana una de les millors nedadores dels darrers anys, Katinka Hosszú, ha posat el crit al cel davant la nova normativa de la FINA que limitarà a cada nedador la participació a un màxim de quatre proves a les cites de la Copa del Món. L’hongaresa, dominadora d’aquesta competició, ha mostrat la seva disconformitat amb la mesura i ha fet una crida a la resta de nedadors a explicitar el seu rebuig citant com a exemple el boicot de Wimbledon 1973.
És una alegria que una estrella de l’esport mundial conegui la història de les rebel·lions esportives, de manera que aprofitem la seva crida per rememorar què va passar aquell any al prestigiós torneig londinenc.
El context d’aquell boicot és certament complex. El 1968 s’havia iniciat l’era open del tennis i quatre anys més tard, el 1972, naixia l’ATP per unir els tennistes professionals en una plataforma comuna. Fins a aquell moment cada torneig tenia la paella pel mànec a l’hora de configurar el quadre de jugadors i prevalia la fama a l’hora de triar els participants. A la pràctica, hi havia rànquings que determinaven un ordre en la qualitat de cada tennista, però eren diversos i dispersos i sovint contradictoris entre si. Per aquest motiu, una de les primeres accions de l’ATP va ser impulsar un rànquing mundial de tennistes professionals amb criteris unificats que va néixer amb un format mensual l’agost de 1973.
L’ATP, l’òrgan que volia gestionar-ho tot
L’ATP, però, tenia més motivacions, i una d’elles va ser determinant per entendre aquell boicot de Wimbledon. Aquell 1973 als EUA s’havia impulsat la creació d’una nova lliga que volia seguir el mateix patró de les grans competicions nord-americanes. La World Team Tennis (que mai va generar allò que els seus ideòlegs pretenien) va impulsar una competició de 16 equips de 6 tennistes als Estats Units que es disputava des del maig fins l’agost. A l’ATP no n’eren partidaris perquè podia acabar desvirtuant les grans competicions de tota la vida. Però si la novetat era una potencial amenaça, el gran repte era la relació amb la Federació Internacional de Tennis (ITLF en aquell moment), que defensava els interessos dels seus estats membres des de la seva seu ubicada a Wimbledon.
Va ser una acció concreta la que va desencadenar el conflicte: la Federació de Tennis de Iugoslàvia va sancionar el seu jugador Nikola Pilic, un dels millors del món, després de negar-se a participar en un partit de Copa Davis amb la seva selecció. Pilic havia advertit prèviament que prioritzaria una competició amb incentius econòmics abans que la cita per equips.
La sanció, ratificada per la ITLF, deixava al croat sense competir durant 9 mesos en primera instància. Al cap de pocs dies, el càstig es reduïa a 30 dies. L’ATP va oposar-se a la sanció: la consideraven arbitrària (cada federació estatal actuava en solitari) i defensaven el dret del jugador a competir voluntàriament en les competicions per equips. A la pràctica, l’ATP lluitava per ser l’òrgan capaç de decidir les mesures disciplinàries que havien de seguir els tennistes professionals.
El boicot de Wimbledon 1973
Del càstig concret a Pilic en va sorgir un boicot de grans proporcions al torneig de Wimbledon. Pocs dies abans el tennista iugoslau havia estat una dels jugadors més destacats de Roland Garros, arribant a disputar la final del torneig individual. Aprofitant la seva fama, l’ATP va ja va amenaçar durant el torneig francès de retirar de la competició els seus 70 membres si Pilic era expulsat. Camí de Wimbledon, van anar un pas més enllà: si Pilic no podia participar-hi, la resta de membres de l’ATP tampoc ho farien.
El cert és que la mesura va comptar amb un enorme seguiment per part dels jugadors. lL’ITLF va aguantar la sanció d’un mes a Pilic per demostrar la seva força, però va topar amb la nova realitat del tennis mundial. Fins a 81 tennistes van renunciar a participar al Grand Slam i només 3 dels 16 caps de sèrie del torneig es van presentar a les instal·lacions londinenques.
La premsa britànica i el clàssic públic de Wimbledon van posar en valor el prestigi del torneig i van omplir les grades durant tots els dies de la competició, malgrat l’evident pèrdua de nivell tennístic de la cita. Un escàndol a la catedral del tennis, on s’és vist! De fet, van optar per convertir en petits herois els grans jugadors que havien fet cas omís al boicot com Ilie Nastase i van mostrar devoció pel desvergonyiment de dos joves que acabarien sent llegendes d’aquest esport com els joves Jimmy Connors i Bjorn Borg.
El canvi de paradigma en el tennis mundial
Si bé ningú va voler admetre l’èxit del boicot, el cert és que l’ATP ràpidament va passar a ser l’epicentre del tennis mundial masculí (la WTA, en categoria femenina, va néixer immediatament després). L’aparició del rànquing ATP poques setmanes després de Wimbledon i l’acceptació dels grans tornejos del nou model de referència impulsat pels jugadors va determinar el canvi de rumb del tennis mundial.
Nikola Pilic, el detonant d’aquell boicot, ha acabat sent un dels entrenadors més prestigiosos del món. A la Copa Davis, la mateixa competició en què va fallar aquell 1973, ha guanyat títols com a tècnic d’Alemanya, Croàcia i Sèrbia. L’únic de la història en alçar el títol de la Davis amb tres seleccions diferents.
