Entrevista a Ignasi Planas: “Fem més amb menys”

 

L’estiu ha arribat, i amb aquest, el final del curs rugbístic 2016/17. Per analitzar com ha estat aquest any per a l’oval català els companys de rugbycat.cat han parlat amb el president de la Federació Catalana de Rugby (FCR) Ignasi Planas, que ha valorat l’estat del rugby a Catalunya.

ignasi_planas_crop_rugbycat

El president de la FCR, Ignasi Planas / Fotografia: Jaume Andreu

Quin balanç fa de la temporada 2016/17?

Les últimes temporades sempre hem tingut un missatge positiu i en aquesta també en quant a la consolidació del rugby a Catalunya. Vam acabar la passada campanya amb la final del Top-14, seguíem a l’estiu amb l’èxit dels Jocs Olímpics, que han servit per popularitzar el nostre esport, i per exemple la Copa del Rei de la Santboiana també ha estat un regal a l’hora de tenir una gran notorietat en els mitjans, que potser és una de les peces que ens falta per consolidar.

Es consolida malgrat les dificultats econòmiques…

Lògicament tenim grans limitacions. Fa set o vuit anys, just abans de la crisi, la FCR tenia una subvenció que era gairebé quatre cops superior a la que té avui. Tot i així hem mantingut gairebé la mateixa activitat, buscant noves maneres de finançament sense pujar el preu de les llicències (el que ha pujat és el preu de l’assegurança mèdica), esforçant-nos en optimitzar els diners que gastem, reduint la plantilla de la FCR… podem dir sense por a equivocar-nos que fem més amb menys.

La final del Top-14 al Camp Nou va tancar la passada temporada / Fotografia Pep Morata

La final del Top-14 al Camp Nou va tancar la passada temporada / Fotografia Pep Morata

Quins són els aspectes per millorar?

Seria molt bo tenir tres equips a la Divisió d’Honor i també ens agradaria trobar la manera de consolidar i engegar el projecte de rugby a VII. I hi ha un altre element que no depèn de nosaltres que és trobar un encaix a les nostres seleccions, que com a federació haurien de ser un element importantíssim de treball però en el tipus de competició que juguen ens limiten. Aquest paper de les seleccions l’estem repensant una mica.

En quin sentit?

Els grans partits de la selecció (com contra Portugal) són un espectacle amb molt bona repercussió; la Foixarda s’omple, surten als diaris, els jugadors s’impliquen… però perquè realment les actuacions de la selecció catalana sènior transcendeixin en un benefici del conjunt del rugby necessitem una continuïtat, una presencia internacional… una planificació que no podem fer.

I com plantegen canviar aquesta dinàmica?

Amb la potenciació del femení i masculí de seven. El fet que siguin d’una dimensió més reduïda, que tenen una freqüència de tornejos més gran, la popularitat dels Jocs Olímpics i el bon nivell dels nostres jugadors ens permeten ser mes optimistes de cara a que actuïn com una selecció regional (perquè es la realitat que tenim) però que ens permeti voltar més pel món i entrar en una realitat del que és una selecció. Per això apostarem més pel VII que pel XV a nivell sènior.

Les seleccions catalanes de seven van jugar el passat cap de setmana a Roma / Fotografia FCR

Les seleccions catalanes de seven van jugar el passat cap de setmana a Roma / Fotografia FCR

Un dels temes més delicats és el maltractament que rep el rugby en alguns casos quan comparteix camp amb altres esports

És cert que moltes instal·lacions que estan portades per clubs de futbol quan veuen rugby no en volen sentir a parlar. I en alguna ocasió aquest problema també l’hem tingut amb l’atletisme; a la Mar Bella hi ha hagut alguna qüestió d’aquestes, per exemple.

Com pot fer-se fort el rugby a l’hora de negociar aquests aspectes amb les administracions?

Si nosaltres tenim 400 esportistes en aquesta instal·lació i l’atletisme 150, començarem a anar bé. Això amb el futbol és més difícil. Però què és important si no és així? Tenir canalla, categories inferiors, quan tens pares i mares que t’ajuden, un femení… la sensibilitat dels ajuntaments és llavors més forta amb el nostre esport.

Aquí és on entren els famosos valors del rugby?

La valoració social dels valors del rugby és increïblement bona, fins i tot superior al sentiment que podem tenir la gent de rugby, i molt sovint quan ens comparem amb altres esports en n’adonem d’aquest valor, especialment amb el futbol. Hem de vendre aquesta qualitat que tenim: d’integració de la gent de fora, que els nostres clubs tenen una força social importantíssima, d’inicació a l’esport per a la canalla… tots aquests valors ens han de permetre superar la dificultat que les nostres instal·lacions són costoses. És una lluita que també forma part de les prioritats que ens hem marcat per enguany.

Els Enginyers han tingut molts problemes a la Mar Bella / Fotografia Edu Rois

Els Enginyers han tingut molts problemes a la Mar Bella / Fotografia Edu Rois

Ja fa tres anys que es va començar a fer servir el nou format de competició a Catalunya. Quins resultats ha donat?

Percebo que als cubs els hi agrada, perquè cap em diu que no, i a més jo tinc el costum d’anar pels camps, especialment a les fases finals i veig partits amb grades poblades de gent, veig jugadors que ploren, veig una emoció i una intensitat que el format de lliga no acostuma a comportar. Quan debatem aquestes qüestions amb la junta o amb els tècnics sempre dic que som un país petit de rugby, no cal que inventem res, només cal mirar els models de fora i adaptar-los.

Els camps s’omplen a les fases finals, però costa tenir molt públic durant la temporada…

La part bona de fer aquest descobriment és que abans no teníem mai un camp amb 300 persones veient la final de Tercera Catalana i aquest any hi eren. L’objectiu nostre no és omplir el camp cada jornada, l’objectiu és que al camp hi hagi bons jugadors i bons tècnics i que d’en tant en tant hi hagi bons esdeveniments de rugby.

Sobre el nivell dels jugadors, sembla evident que els darrers anys s’ha produït una millora…

Això és mèrit dels clubs però també de la FCR per haver insistit des del primer dia en convèncer els clubs de la necessitat i la conveniència de tenir totes les categories inferiors. Ara estem veient molts nanos que tenen bon nivell que van començar a jugar a rugby jovenets, mentre abans molta gent arribava als primers equips i havia començat a jugar a rugby amb 20 anys o a la universitat.

Només les categories inferiors han influït en aquesta millora?

També hi ha una segona pota que és la formació dels entrenadors. Des de la FCR vam impulsar la implementació de la formació de tècnics, que anys enrere s’havia deixat més en mans de la Federació Espanyola. Un dels projectes que tenim per a l’any que ve és formalitzar l’escola d’entrenadors i tècnics de Catalunya perquè és necessari que sistematitzem molt millor la formació dels nostres tècnics, que hi hagi una formació continuada i que per tant hi hagi una cultura dins l’àmbit tècnic d’una necessària formació constant. És de les parcel·les que em plantejo seguir millorant els propers temps.

Ignasi Planas amb el capità de la selecció catalana Sub16 de rugby a VII / Fotografia: Jaume Andreu

Ignasi Planas amb el capità de la selecció catalana Sub16 de rugby a VII / Fotografia: Jaume Andreu

La Divisió d’Honor s’encamina cada vegada més cap al professionalisme. En quin moment del camí es troba Catalunya en aques aspecte?

Plantejar una lliga professional a Catalunya és inimaginable a dia d’avui (un o dos equips de DH podria tenir un sentit). És important entendre que el nostre esport és amateur. Els jugadors han de seguir treballant al màxim per ser el millor que puguin, però també per tenir uns bons estudis i una bona formació acadèmica i professional. Si a més alguns arriben a professionals perfecte, però també a aquests els recomanaria que no perdin de vista que la vida professional d’un esportista s’acaba molt aviat. Seria erroni emmirallar-se en jugadors de futbol professional o del bàsquet.

Però és una via que tard o d’hora haurem d’agafar?

Això ha d’evolucionar, no arribarà ningú amb un sac de milions. Hem d’anar creant les estructures perquè mica en mica ens establim com un esport més dins dels que ja són professionals. Però estarem parlant sempre d’elits. Fins i tot al món del futbol el número de jugadors professionals comparats amb els practicants és ínfim. Per tant no ens obsessionem, això acabarà sortint sol i serà una elit.

Un dels punts de partida pot ser l’arribada de la televisió?

Realment ens sentim poc vistos en els mitjans, i el que intentem és facilitar-los la feina, passant-los tot el que fem. Altra vegada ens trobem en una competició de productes esportius. Per molt que nosaltres estiguem enamorats del rugby el fet cert és que la gent sent Roland Garrós i sap de què li parles, i sent Murrayfield i no li sona.

Planas entregant les medalles de campions de la DHC al CRUC / Fotografia Jaume Andreu

Planas entregant les medalles de campions de la DHC al CRUC / Fotografia Jaume Andreu

Què cal fer per tenir més presència als mitjans?

En aquest àmbit de competència, que ens afecta a l’hora de que un nano fagit tennis o rugby o perquè un diari parli de tennis o de rugby, hem de saber oferir un producte que valgui la pena. I en aquest sentit volem que el producte de màrqueting esportiu que trenqui aquesta barrera sigui el rugby a VII.

És més atractiu el “VII” que el “XV”?

Qui no coneix el rugby troba que és més àgil el “VII”, és més vistós. Si la World Rugby ho ha entès així, no serem nosaltres qui vinguem a inventar el món del rugby. Hem de ser humils i aprendre del que fan a fora.

Per acabar, què li demanaria a la propera temporada?

Des d’un punt de vista federatiu m’agradaria tenir una selecció plenament oficial perquè seria una revolució a nivell de finançament. M’agradaria també tenir tres noves instal·lacions de rugby, i per a la següent tres més…

I en tercer lloc?

M’agradaria mantenir el creixement en llicències i en clubs, no tant a Barcelona, que ja n’hi ha molts, però a la resta de territori. Seria una gran notícia consolidar els clubs del nord, també seguir fent un esforç especial amb els Taus com ja vam fer amb l’escola de Lleida. També ens agradaria que sortís un altre club allà (a Lleida), i a Mollerussa, a Cervera, a la Seu… serà difícil però ho intentarem.

La Fosbury 31 “viatja” a Mèxic!