El tennis de taula és un esport que des del principi va optar per no fer distincions entre homes i dones. La seva irrupció al programa olímpic l’any 1988 va catapultar el nombre de practicants del popular ping pong arreu del món i va ajudar a tecnificar l’esport d’alta competició, però el cert és que ja des de l’any 1926 aquest esport va veure néixer els seus campionats del món amb un clar domini dels especialistes hongaresos des del principi.
Londres va acollir la primera edició del mundial amb torneig femení i masculí de forma simultània. De fet, aquella cita es va anunciar com un campionat d’Europa però ha acabat sent considerat com la primera edició del campionat del món arran de la creació aquell mateix 1926 de la Federació Internacional de Tennis de Taula. D’entre totes les edicions disputades avui ens fixem en el torneig mundialista femení de 1937, l’any en què la final va acabar sense determinar qui era la campiona.
Àustria acollia l’onzena edició del campionat del món i hi havia moltes expectatives per viure un nou duel entre la sensació nord-americana Ruth Aarons i la txeca Marie Kettnerová. L’europea havia dominat el torneig el 1934 i el 1935, però havia hagut de cedir davant el talent de la joveníssima Aarons l’any 1936, qui la va derrotar a les semifinals abans de guanyar l’or sense oposició. Aarons era un cas extraordinari: era la primera jugadora en trencar l’hegemonia europea i de fet l’única en aconseguir-ho fins que camí dels anys 60 les japoneses van començar a mostrar el futur asiàtic d’aquest esport. Sigui com sigui, Aarons continua sent l’única nord-americana en vèncer un or al campionat del món de tennis de taula al llarg de tota la història al quadre individual.
Aarons va meravellar a tothom l’any 1936 a Praga amb només 17 anys i va combinar la seva destresa a l’alta competició amb espectacles professionals de tennis de taula al costat del seu bon amic d’origen hongarès Sandor Glancz. Tots dos eren contractats per clubs i espectacles de gran prestigi als Estats Units i feien exhibicions professionals de tennis de taula enmig de sopars, concerts o espectacles teatrals per deixar al públic assistent (des dels Rockefeller a Ginger Rogers) absolutament bocabadats. Aarons era una estrella i arribava com a indiscutible favorita al títol al campionat del món de 1937 amb Kettnerová com a única rival capaç de plantar-li cara de debò.
El quadre de 1937, però, les va tornar a creuar a semifinals en un nou duel igualat resolt a favor d’Aarons. A l’altra banda del quadre la local Gertrude Pritzi va anar avançant ronda amb enfrontaments llarguíssims on feia valer la seva condició d’excel·lent jugadora defensiva. La premsa de l’època deia d’ella que era incapaç de connectar un bon cop d’atac però que era capaç de tornar totes les pilotes de les rivals. Pritzi sabia allargar els punts com ningú i treia de polleguera a les jugadores rivals, que sovint acabaven perdent la concentració i cometent errades poc habituals. Jugar contra Pritzi requeria un exercici de paciència notable.
La gran final de 1937
Aarons va començar fatal la final. Pritzi ràpidament va aconseguir frenar el seu joc i es va imposar en el primer set per un contundent 21 a 12. De mica en mica la jove estatunidenca es va refer i en el segon set va començar a imposar el seu joc alegre amb punts llargs que van anar caient constantment de la seva banda. 8 a 21 per igualar el partit. Va ser en aquell moment quan va quedar clar que caldria tenir present una regla força estúpida però encara vigent que posava un temps màxim als enfrontaments. En aquell cas, una hora i quaranta-cinc minuts de límit. En la primera ronda del torneig Pritzi ja havia necessitat més temps del límit per assegurar la victòria, però en aquella ocasió els jutges van optar per concedir cinc minuts més decisius perquè el partit es resolgués amb una guanyadora i sense la conseqüent doble desqualificació.
Amb aquell precedent, era una incògnita saber què farien els jutges en cas que la final s’allargués per sobre el temps reglamentari. L’equip nord-americà va fer saber a Aarons que en cas d’empat ella es mantindria com a vigent campiona del món pel seu títol de 1936 i la nord-americana va optar per jugar a l’estil Pritzi i deixar de banda la seva agressivitat habitual. Pritzi, de la seva banda, també procurava allargar els punts coneixedora que no tenia cap opció de vèncer a Aarons un cop aquesta havia posat la directa. Els organitzadors del mundial van optar per canviar de taula després del segon set, en un moviment probablement pensat per descentrar a Aarons i allargar l’encontre. No cal oblidar que l’austríaca jugava com a amfitriona a la localitat de Baden.
Un campionat sense campiona
Com era previsible, el tercer set es va allargassar més que mai i finalment, en arribar al temps límit, els jutges van optar per 7 vots a favor i 5 en contra complir el reglament i desqualificar a les dues jugadores. Era la final del mundial i no hi havia guanyadora. Un cas surrealista que va posar en qüestió la regla del temps límit i que va deixar les jugadores amb un regust amarg. Aarons es refaria al cap de pocs dies a l’Open Britànic amb una victòria espectacular davant Kettnerová, però ja no tornaria a disputar cap més campionat del món. La jove jugadora jueva va optar per la indústria de l’espectacle i es va dedicar als espectacles de tennis de taula professionals arreu dels EUA els següents anys abans de fer el salt al món del cinema com a representant.
Gertrude Pritzi va seguir desesperant a les seves rivals i de fet l’any següent va poder celebrar la victòria al campionat del món sorprenent un cop més a jugadores dotades de més talent ofensiu. Pritzi va defensar els colors de l’Alemanya nazi el 1939 després de l’Anchluss i passada la segona guerra mundial va tornar a tastar els podis com a austríaca fins l’any 1951.
Un or compartit a títol pòstum
Pritzi va morir l’any 1968 i Aarons el 1980. Al seu palmarès hi constava un títol mundial i una desqualificació sonada de l’any 1937 que finalment va ser reparada per la Federació Internacional de Tennis de Taula. L’any 2001 aquest organisme va decidir revisionar aquella final de 1937 i concedir una doble medalla d’or a l’austríaca i la nord-americana molts anys després de la seva mort. Queda clar que el campionat de Baden va ser molt especial: durant dècades era l’ovella negra que no tenia campiona. Ara mateix és l’únic campionat de la història amb dues campiones i cap medallista de plata.
