En el tram de temporada que s’ha pogut disputar aquesta rider d’Almoster ha fet valer el seu talent en el debut al Freeride World Tour amb resultats destacables i una memorable segona posició a la cita d’Andorra. Especialista en una disciplina espectacular, els lectors de La Fosbury l’han escollit la millor esportista del mes de març. L’entrevistem per telèfon quan el confinament ja fa un mes que dura per entendre d’on sorgeix la seva passió pel freeride i per la muntanya en general. Núria Castán és un dels noms que caldrà seguir de ben a prop els propers anys en els esports d’hivern de casa nostra.
Com estàs vivint el confinament?
Com tothom, estem a casa mirant la millor manera de passar el temps. A mi en part em va bé perquè d’aquí un mes he de presentar el projecte final de disseny gràfic i necessitava temps per completar-lo. És curiós, perquè fa un parell de mesos estava entrenant, competint i treballant en el projecte i necessitava temps per a mi, per descansar. Crec que ho vaig desitjar massa! Òbviament el confinament no és el que volia, però ens hi hem d’adaptar.
El treball té vinculació amb l’esport?
És un projecte fictici però realista d’una campanya de conscienciació a l’estació d’esquí de Cerler sobre el canvi climàtic. Concretament, sobre les accions individuals que cadascú de nosaltres fa a la natura fixant el focus en els residus abandonats que hi ha a les estacions d’esquí durant l’hivern, que la gent els llença i allà es queden perquè la neu complica la recollida. Una campanya que aposta per la sostenibilitat i que visibilitza l’impacte negatiu d’aquestes accions cap al medi ambient.
Combines la tasca acadèmica amb els entrenaments des de casa amb una taula de surf ideada precisament per això. Com funciona?
És una taula especial, més petita, que et permet fer treballs específics. Té un rail amb dos nivells que et permet fer exercicis isomètrics, treballar l’explosivitat i té molta transferència amb l’snowboard, ja que tens fixacions equiparables i pots treballar a fons els moviments. Evidentment no és el mateix que pujar a una taula de surf a la neu i és una eina enfocada a treballar més el freestyle, però de tota manera a mi m’agrada el surf de neu en general i més enllà del freeride també vaig a l’snowboard park i m’ho passo bé. Aquesta taula també es pot utilitzar en llits elàstics, que m’agraden més perquè t’ajuden a aprendre nous trucs, nous grabs, nous moviments… i va molt bé, francament.
És a dir, malgrat estar confinada a casa, pots provar nous elements que després podràs provar a la neu?
Sí, i tant! Aquesta taula la va aconseguir el meu entrenador l’any passat i l’he feta servir molt en llits elàstics, m’ha anat molt bé. Ara amb el rail provo més moviments estàtics, intentant mantenir bé l’equilibri després d’un truc.
Sent d’Almoster com has anat a parar als esports de neu?
Bé, en primer lloc cal dir que mons pares van jugar un paper clau quan des de ben petites ens van començar a portar a mi i la meva germana als Pirineus. Vam començar amb tres anys i la cosa va anar creixent i hi vam anar cada cop més. Amb vuit anys vaig tenir molta curiositat pel surf de neu i vaig canviar els esquís per la taula i em va encantar. Vist amb perspectiva, m’hauria agradat continuar també amb els esquís i no deixar-los de banda completament com vaig fer.
No és una disciplina precisament habitual al nostre país. Com vas anar a parar al freeride?
Després d’haver tingut un monitor durant un temps, ma germana va decidir deixar-ho però jo volia continuar i mons pares em van acabar apuntant a un club. Vaig estar a La Molina, després a Cerler i em vaig anar movent fins al punt de tenir un entrenador només per a mi i això va ser clau per ajudar-me a progressar molt ràpidament. La passió pel freeride va sorgir de l’últim club on vaig estar, que era bàsicament de freestyle però també de freeride. Aquella temporada (2012/2013) va néixer el Freeride Junior Tour i em van proposar d’anar-hi. Al final vaig comptar amb el suport del meu pare i vam anar a Chamonix, a Suïssa i a Àustria. En aquell moment encara no hi havia competicions d’aquest tipus als Pirineus i va ser la manera de començar, sense patrocinadors, només per provar. Els resultats van acompanyar i l’any següent tot va anar més amb l’arribada dels primers patrocinis.
T’ha costat molt accedir al Freeride World Tour?
Quan estava al Freeride Junior Tour era un somni arribar a la màxima categoria, i pensava que potser no ho aconseguiria mai. Però el freeride m’ha agradat molt i després de tancar aquella etapa he estat tres anys al circuit amateur (Qualifier) lluitant de valent i finalment l’oportunitat m’ha arribat aquest curs. Aconseguir una fita com aquesta és una sensació molt guai.
La sensació és que has viscut una explosió aquests darrers mesos des que has accedit al Freeride World Tour…
Ha canviat molt a nivell mediàtic, amb moltes més entrevistes i mitjans que s’han interessat per mi. Ho celebro, perquè els esports d’hivern al nostre país tenen poca força i és important conèixer aquesta realitat i a la gent que ens esforcem per arribar a al més alt nivell. Crec que és agraït que la gent sàpiga quin camí has seguit i poder ser una inspiració per a la gent més jove que comença ara.
El debut ha sigut molt bo, amb un podi a Andorra i el bitllet garantit per a l’any vinent. Què t’ha sorprès del Freeride World Tour?
He coincidit amb riders amb qui ja havia compartit competicions als qualifiers o al circuit júnior, i ha sigut molt agradable retrobar-les. També ha sigut molt interessant conèixer als millors especialistes del món en freeride. Hi ha molta gent que lluita per arribar a formar part d’aquest circuit professional i és una experiència que valoro moltíssim poder viure i estic intentant aprofitar-la al màxim i continuar aprenent.
Et pots dedicar professionalment al freeride?
Ho estic intentant. Considero que sóc com una formigueta, que vaig avançant poc a poc, i al final l’aposta està tenint bons resultats. A Espanya és força complicat i els suports són mínims comparats amb altres països on aposten molt més per aquests tipus d’esports, però seguim lluitant amb l’esperança d’aconseguir-ho.
Quin treball previ fas abans de llançar-te muntanya avall amb la taula de surf. Com tries la línia que faràs, com visualitzes el recorregut, els salts i els trucs?
Els espectadors només veuen la baixada, però hi ha un treball al darrere molt elaborat, ja sigui en clau física o psíquica. La part física és molt rellevant, perquè necessites molta resistència en cames per afrontar un traçat molt explosiu. La baixada pot durar poc més d’un minut i és de màxima intensitat, de manera que s’ha de preparar molt bé amb exercicis específics. La part mental també és decisiva i juga un paper central: t’has d’arriscar durant el descens i has d’estar preparada mentalment per qualsevol situació, també per modificar la idea inicial que tenies en ple recorregut, cosa que requereix molta rapidesa que no només surt espontàniament sinó que es treballa prèviament.
Com gestiones la por davant el risc obvi que comporta el freeride?
Sempre cal tenir respecte a la muntanya i no pots controlar-la encara que la coneguis a fons. La neu i les condicions que hi ha a cada baixada et generen incertesa i la naturalesa mana, però també cal dir que en les competicions tot està molt més controlat, hi ha molts ulls mirant-te i en tot cas pots tenir por de caure i que no et surti bé la baixada, però la sensació és molt diferent de quan fas alguna expedició o sortida pel teu compte, on és imprescindible tenir molts elements presents per poder gaudir del freeride amb certa seguretat.
Hi ha alguna muntanya que t’hagi sorprès especialment fent freeride?
Mira, Kicking Horse, que és la competició del Freeride World Tour a Canadà. Des de dalt, abans de començar, no veus exactament tota la cara per on baixaràs perquè és molt inclinat i vas força a cegues. Això t’obliga a decidir a mesura que vas baixant encara que t’hagis pogut fer una idea prèvia. Em va impressionar bastant.
Què t’endus del podi històric assolit a Andorra?
Arcalís és un dels meus llocs preferits, perquè hi vaig estar cinc anys i hi he entrenat bastant. Competir-hi i aconseguir la segona posició després d’haver vist la prova tants cops com a espectadora va ser brutal i fins i tot em va caure alguna llàgrima d’alegria i d’emoció.
Per acabar recupero la idea del treball que estàs enllestint: t’amoïna els efectes que està tenint i tindrà el canvi climàtic envers la muntanya i el teu esport?
Sí, és evident que l’augment de temperatures té un efecte directe en la neu i pot provocar que hi acabi havent cada cop menys precipitacions en forma de neu. El canvi climàtic ja fa molt de temps que està entre nosaltres i potser no ens hi fixem prou. Afectarà a la indústria de l’esquí, segur, i probablement la disminució de les acumulacions de neu també seran cada cop més visibles. Esperem que no passi, és clar, perquè per a mi seria un malson. Entre tots hem de fer pinya i apostar decididament per fer vides més sostenibles amb l’entorn, i cal que els de dalt es posin les piles: si ells no ajuden ni donen la importància que té al canvi climàtic és molt difícil que nosaltres puguem arreglar-ho. Hauria de ser una aposta conjunta i ferma.
