Ander Mirambell (Calella, 1983) va jugar a futbol fins als setze anys per després passar a l’atletisme, en què corria les distàncies de 200 i 400 metres llisos i també feia proves combinades. Amb 22 anys, el calellenc passava per una època complicada en l’àmbit personal i va veure la pel·lícula Cool Runings dels jamaicans que descobreixen el bobsleigh i es va dir que ell també podia practicar aquell esport venint de l’atletisme. Va parlar amb la Federació Catalana d’Esports d’hivern, però no va rebre el suport necessari i amb el seu company d’atletisme Alberto Castillo van decidir canviar d’idea i provar l’skeleton, més econòmic i menys perillós. Mirambell va anar fins a Innsbruck (Àustria) a treure’s la llicència de pilot d’skeleton i se’n va enamorar de seguida.
El pioner d’aquest esport a casa nostra xerra amb La Fosbury unes setmanes després d’anunciar la seva retirada del circuit professional. Ara és director esportiu de la Federació Espanyola d’Esports de Gel i fa de mentor de joves practicants d’skeleton, a més d’entrenar la pilot belga Kim Meylemans, una de les participants del circuit internacional de la disciplina del trineu.
Com va la vida d’esportista retirat?
És molt intensa perquè continuo entrenant, vaig un parell de dies al gimnàs i entreno dos cops per setmana a vòlei platja amb gent que competeix al campionat de Catalunya. No sé si hi competiré jo més endavant, però estic intentant mantenir el físic i la sensació d’entrenament i competició que m’agrada i en l’àmbit laboral ara faig moltes més hores d’ordinador i gestió. Estem acabant de fer la selecció d’esportistes que formaran part de l’equip nacional la pròxima temporada. Preparem la temporada de gel, mirem on viatjaran i gestionem pressupostos i a part la federació belga m’ha contractat per preparar la temporada de la Kim Meylemans que lluitarà per medalles a la Copa del món.
A les tardes intento estar amb la família, acompanyar i recollir el meu fill a l’escola, fer el que no podria fer fins ara perquè era quatre o cinc mesos fora.
De feina no te’n faltarà pas…
Amb la Federació Espanyola d’Esports de Gel estic de director esportiu, per tant, em toca tota la part de gestió i organització de projectes i fer el pla estratègic pels Jocs Olímpics d’hivern de 2026 i 2030 amb la possibilitat de tenir una candidatura a Catalunya. La segona part és d’entrenador de gel, ara estem preparant la pretemporada amb els esportistes. L’Ana Torres-Quevedo està intentant classificar-se pel mundial i estarem treballant amb ella.
Durant el període de preparació de la Copa del Món estaré d’entrenador principal de la Kim Meylemans, ella està com si diguéssim a primera divisió perquè té un equip amb fisioterapeuta, psicòleg i jo seré el headcoach responsable de l’entrenament de gel i estaré amb ella sobretot durant l’hivern preparant l’estratègia; on hem d’entrenar més, quin tipus de material necessitem, analitzant les rivals i buscar els millors resultats possibles. A l’estiu no cal estar-hi tan a sobre perquè l’equip ja funciona sol.
View this post on Instagram
Tindràs més temps per veure l’Espanyol ara?
Veure’l sí, aquesta temporada ha estat molt intensa i he estat comentant els partits de l’equip a Onda Cero. Quan sóc de viatge és el meu moment d’esbarjo, el cap de setmana les dues hores que juga l’Espanyol si no hi ha entrenament o competició les reservo per veure el partit.
Ara que tornen les Seccions blanc-i-blaves voldràs crear la secció d’skeleton de l’Espanyol?
Ho hem parlat amb el president de les Seccions Deportives de l’Espanyol, l’Arnau Baqué, és un projecte interessant que està sobre la taula perquè a Catalunya tenim dificultats per practicar esports de lliscament, no hi ha una estructura muntada i la Federació Catalana d’Esports d’hivern té altres prioritats. És un dels reptes i no ho descarto.
M’hauria fet gràcia competir sota el paraigua de les seccions però de moment no ha estat possible, no descarto més endavant posar-me el mallot de l’Espanyol per fer alguna baixada per dir que l’he fet de blanc-i-blau. Crec que com més esports tinguin les seccions de l’Espanyol millor. L’estratègia de parlar només de futbol en un club com l’Espanyol és un error, les seccions anirien molt bé per guanyar massa social. El Barça està en una altra dimensió, però hi ha clubs com el Vila-Reial o el Betis que compten amb seccions a part del futbol i fa que la massa social s’engresqui i es vinculi més a l’entitat.
És a dir això de la secció d’skeleton de l’Espanyol va de debò?
Ho hem d’acabar de parlar amb l’Arnau Baqué, però jo quan competia ho feia sota el paraigua de l’Espanyol perquè per competir amb la selecció espanyola has d’estar en un club nacional i jo competia amb llicència del Reial Club Desportiu Espanyol de Barcelona i aquest club formava part de la Federació Catalana d’Esports d’hivern. És a dir que tècnicament ja hi havia secció d’skeleton perquè era l’Espanyol qui tramitava la llicència. Ara la idea és fer-ho amb les Seccions.
S’ha parlat molt de l’anècdota de les vambes amb el ratllador de formatge… però, eren còmodes?
Eren còmodes en quant que eren les meves bambes velles d’atletisme, però no eren pràctiques perquè les punxes no estaven ben posades. Afortunadament, me’n van deixar unes de segona mà.
Explica alguna anècdota que s’hagi quedat al tinter i que puguis explicar un cop retirat.
N’hi ha moltíssimes, la que em va impactar més va ser quan em van confondre amb un actor de cinema per adults en un restaurant d’Innsbruck i em van convidar a les postres. L’encarregat o propietari del restaurant em va dir que ell havia consumit molt cinema per adults d’Europa de l’Est i estava convençut que jo era actor. Em va demanar una foto i la volia penjar a la paret de l’establiment, va ser molt surrealista.
Als Estats Units arribava tard a una competició i conduïa una mica per sobre el límit de velocitat i un policia em va veure, em va seguir i em va fer aturar. Jo anava amb un company britànic i vaig decidir baixar del cotxe per parlar amb l’agent per demanar-li que si volia multar-me endavant, però que ho fes ràpidament perquè tenia pressa. Quan havia recorregut tres metres va treure la pistola i em va apuntar mentre cridava que tornés a dins del cotxe, vaig quedar-me blanc. Es veu que si als Estats Units surts del cotxe la policia entén que els vols agredir, jo no tenia ni idea d’aquesta normativa.
Ander Mirambell: “Tinc moltes anècdotes, la que em va impactar més va ser quan em van confondre amb un actor de cinema per adults en un restaurant d’Innsbruck i em van convidar a les postres”
…
Jo he viscut l’skeleton com un esport en què tu ets el teu propi rival i cal ser solidari amb els companys. A la meva darrera Copa Amèrica a un rival directe li vaig explicar què feia a les corbes per traçar-les millor i un altre company em va preguntar per què li explicava allò, que li podia donar més possibilitats de guanyar-me i li vaig dir que m’era igual perquè si jo algun dia necessitava ajuda m’agradaria que m’ajudessin. Això t’ho comento perquè quan començava, en un viatge amb el meu Ford Fiesta sense rodes d’hivern, em vaig sortir de la carretera perquè era ple de neu i va parar la furgoneta de l’equip rus, van baixar tot d’individus enormes de metre noranta, van agafar el cotxe entre sis i el van aixecar i el van posar dins la carretera. En situacions així t’adones que l’esport és molt més que la competició. És el que explico a les noves generacions, pots guanyar medalles i títols, però em quedo amb moments com aquest i en què si em faig mal, un fisioterapeuta d’un altre país em donarà un cop de mà, per exemple.
Tens alguna espineta clavada?
Sempre hi ha coses, m’hauria agradat fer un top 10 a la copa del món, haver guanyat l’última copa Amèrica en què vaig quedar subcampió i hagués estat l’únic pilot amb tres copes Amèrica, una fita històrica. Haver lluitat per una medalla o un diploma en uns Jocs Olímpics, però al final amb els recursos que he tingut crec que he rendit per sobre de les possibilitats que tenia. La pregunta és on hagués arribat amb més recursos, però he d’estar molt agraït de com ha estat la meva carrera perquè no és el que no tens, sinó el que has aconseguit i si miro enrere veig més de 180 curses, 92 a Copa del món, dues copes Amèrica, quatre Jocs Olímpics, una novena posició en un campionat d’Europa absolut, el rècord de velocitat punta a Saint Moritz de 139,9 km/h … una persona que viu al nivell del mar té el rècord de velocitat a Europa. És tremendo.
Ander Mirambell: “Que una persona que viu al nivell del mar tingui el rècord de velocitat punta a Saint Moritz és tremendo”
Quin és el teu millor record?
En tinc diversos, l’abraçada amb la família després de creuar la línia de meta als Jocs de Vancouver el 2010, que deixo el trineu allà al mig i vaig cap a la grada amb la família. Em van cridar l’atenció però va ser un moment brutal.
Guanyar la copa Amèrica amb el meu germà d’entrenador quan ell estava buscant feina, va ser completament mà a mà i a més jo tenia el lligament encreuat del genoll trencat. I el 2018 quan la meva mare va venir a Peyongchang quan feia quimioteràpia i va deixar-nos al cap de dos mesos. Sabíem que era l’últim viatge que fèiem junts amb la família i l’abraçada que ens vam fer allà molt emocionats va ser un dels millors moments.
A banda dels que em comentaves abans, tens més plans de futur?
Estem mirant si fem alguna cosa en el món de la televisió de cara a la temporada que ve, també estic pendent per si com a exesportista i entrenador puc ajudar a la candidatura olímpica catalana de 2030 quan es faci oficial i poguéssim competir amb el logo de la candidatura per promoure-la. Si la candidatura em necessita per alguna cosa jo seré allà per ajudar els de casa.
Amb els projectes amb la Federació espanyola i amb la Kim Meylemans per ara en tinc suficient perquè vull donar prioritat a la família.
