Avui fa tot just una setmana que el Comitè Independent designat per la World Rugby va emetre el seu veredicte. Espanya, Romania i Bèlgica, sancionades. Rússia al Mundial 2019 directe i Alemanya a la repesca. La sentència va caure com un gerro d’aigua gelada a la Federació Espanyola de Rugby i als aficionats, que s’havien creat falses esperances al respecte.
En articles, fòrums i diferents fils de les xarxes socials es parla d’injustícia, de faltar als (gastats de tant anomenar-los) valors del rugby o de decisió política, barrejant dos temes que tracta el document: l’affaire Bèlgica-Espanya i el de les alineacions indegudes.
El malestar, la fúria generalitzada, ve encara del partit Bèlgica-Espanya, considerat un atracament de Vlad Iordachescu i Rugby Europe. En aquest apartat el Comitè considera que si bé el context previ del partit (designació, negativa de canviar els àrbitres…) són erronis, la petició d’Espanya i la World Rugby de repetir el partit no és lícita, doncs no es pot provar que l’arbitratge sigui volgudament parcial. Es pot interpretar per com es desenvolupa el partit, però no existeix cap prova.
En qualsevol cas, la negativa de repetir el partit per part del Comitè queda en un segon pla, doncs aquest no és el motiu pel qual Espanya es perdrà Japó 2019. Els Leones no han quedat fora del Mundial 2019 per culpa de Vlad Iordachescu, sinó per un error en la selecció de Mathieu Belie i de Bastien Fuster. I l’error no és de la World Rugby, ni de l’àrbitre romanès, ni del Comitè, sinó de la FER.
Tot i que agafada amb pinces (la norma estava molt mal formulada), l’errada existeix. Algú es va equivocar a Ferraz a l’hora de convocar Belie i Fuster (un cas gairebé calcat al 2012), però l’autocrítica no s’estila avui en dia. La reacció ha estat clara: seguim amb l’ofensiva i amb el relat que ha portat als aficionats a la frustració. La desinformació, un discurs victimista i les dades aportades de manera parcial van portar a la massa rugbística a creure que la resolució seria favorable, i que si no ho era, s’estava atentant contra els valors del rugby.
“Fer justícia”, es demana. Res no hi té a veure aquí la justícia. Que els pregunin als russos o als alemanys si és just que Espanya, Romania i Bèlgica hagin competit dos anys amb jugadors que no podien. Es tracta de complir les normes. Segurament riguroses i (segur) confoses, però cal complir-les. I més quan bases la teva política de selecció en convocar jugadors foranis. No poden haver-hi dubtes, no poden haver-hi escletxes.
La FER va tardar 18 mesos en poder convocar Mathieu Belie, en demostrar que tenia avantpassats espanyols, i en aquest any i mig ningú de la federació va veure que el maleït article 6 de la llei 8 impedia la convocatòria de l’obertura.
Però no s’ha entonat cap “mea culpa” de moment, ans al contrari. Les reaccions posteriors a la resolució van insistir amb el mateix discurs: “Seguim convençuts que hem complert les normes” deia el president Alfonso Feijoo en la roda de premsa de l’endemà. Cap “és una norma complexe i se’ns va passar” o inclús admetre l’errada però demanar un altre tipus de sanció. “Nosaltres ho hem fet bé”, i d’aquí no els mouran.
El titular al web de la FER reforçava la postura: “El Bèlgica-Espanya no es repetirà”. Fa temps que el partit del 18 de març a Brussel·les no és el tema rellevant, però barrejar i confondre surt més a compte. Barrejar la indignació (justificada) d’un arbitratge pèssim i perjudicial amb el fet que s’ha comès un error en la selecció de dos jugadors. Si s’haguiés guanyat el partit contra Bèlgica però Rússia hagués denunciat a Espanya i Romania, el resultat hagués estat el mateix: Belie i Fuster no eren seleccionables, adéu al Japó.
Aquest discurs victimista també té traces de fatalista: no anar al Mundial suposa la debacle del rugby espanyol. No és així. La salut del rugby a l’estat és immillorable si la comparem amb temporades anteriors (rècord de llicències, estadis de futbol plens per veure rugby, l’aparició periòdica del rugby als mitjans de comunicació…) i va a més.
Una estratègia al punt de mira
El creixement i la notorietat de l’ovalada a Espanya hagués estat més fort si s’hagués arribat al Mundial del 2019, però no per no ser-hi s’esfondrarà l’edifici. En tot cas es pot esfondrar l’estratègia de la FER respecte a la selecció absoluta de “XV”, que tenia tots els ous posats a la cistella del Japó i ara veu com aquesta cistella es trenca. Altra vegada, barregen dos temes: la patacada dels Leones amb el rugby espanyol.
Espolsar-se la responsabilitat és de moment el que està fent la FER, però si les apel·lacions fallen i la sentència segueix sent la mateixa, algú haurà d’entonar, finalment, un “mea culpa”.
