La batalla dels dos hemisferis Anglaterra i Gal·les volen alterar l'ordre establert del domini del sud en dos partits apassionants contra Nova Zelanda i Sud-Àfrica

Que passés a Anglaterra va ser encara més feridor. Va ser fa quatre anys, en un Mundial subratllat a totes les agendes de les seleccions que juguen el Sis Nacions, quan la derrota va ser hemisfèrica si és que existeix aquest adjectiu. Per primera vegada en unes semifinals no hi havia cap equip de per sobre de l’equador. Als lavabos dels quatre equips que es disputaven la copa Web Ellis l’aigua girava cap allà mateix.

Com és lògic, la situació va donar per sucar-hi pa. Les crítiques van ser ferotges i la ferida ha estat oberta des de llavors. Si les comparacions entre estils, cultures de joc, competicions domèstiques o concepte entre dos meitats d’un mateix món han estat el nostre pa de cada dia durant dècades, de cop un s’havia menjat l’altre. El negava. I ho feia on havia nascut aquest esport. Insistim: la ferida supurava sense fre. Feia mal i coïa sense mesura. I de la mateixa manera que només un clau treu un altre clau sols un Mundial podia arreglar el desori d’aquell Mundial .

El partit esperat durant quatre anys

L’orgullosa Anglaterra, abatuda a casa sense ni jugar quarts de final, va ser la primera de moure peça. Es va encomanar a Eddie Jones, una mena d’entrenador-miracle que havia causat sensació amb la selecció japonesa després de comandar una molt bona Austràlia una dècada enrere. Jones va obrar el miracle en pocs mesos. Va agafar una selecció abatuda i amb el toc únic d’un druida davant la marmita va convertir bona part dels mateixos jugadors en màquines de vèncer. De camí va guanyar abastament un Sis Nacions. Però més que aquell títol cal fixar-se en el dia que van guanyar als All Blacks. Em somriure propi de l’entrenador aquell dia va agafar tots els matisos estratègics haguts i per haver.

En certa manera Eddie Jones s’ha passat quatre anys preparant el partit d’aquest dissabte, la primera semifinal del Mundial. El tòpic de final anticipada es queda molt curt per definir l’Anglaterra-Nova Zelanda d’aquest dissabte a l’hora d’esmorzar amb família. Deu del matí, ja s’ha acabat el matinar. L’entrenador australià ha anat fent confluir la feina de tots els seus jugadors, tota la seva preparació, per crear un artifici capaç de vèncer una màquina aparentment invencible com és la selecció de Nova Zelanda.

En certa mesura, el XV de la Rosa ha jugat a forjar-se a sí mateixa com una Nova Zelanda del nord. Ha imitat el dinamisme dels davanters precisament al país dels pilars rocosos. Ha desenvolupat una segona i tercera línia voraç capaç d’embrutar el joc de desgast i arribar als punts de xoc abans que el rival amb gent com Itoje o . Ha desenvolupat una frontissa amb Ford i Youngs creativa i eficient, molt freda i selectiva a l’hora d’armar el joc i un joc de defenses veloç, tallant. Owen Farrell, Daly, Watson o May són perillosíssims.

Els All Blacks, a defensar el regne

Si algú no ha de tenir por a Anglaterra és la selecció nova-zelandesa. El Mundial dura tant que quan som a l’alçada de semis ningú se’n recorda que abans de l’inici hi havia qui posava en dubte la màquina de guanyar negra. Vindria a ser com si a l’inici dels Pastorets algú encara es pensa que puguin no guanyar les forces del cel. Quina heretgia.

Potser sí que és una Nova Zelanda més gran. Potser sí que és menys polida. Però segueix sent una màquina de guanyar. Voraç com poques. Irlanda va semblar un equip del ‘tier 2’ sotmesa des del primer moment en el partit de quarts. Steve Hansen i el gest petrificat sembla que hagi programat la bèstia a la perfecció. I els jugadors estan en un moment òptim. El moment de forma de tot l’equip espanta. I el xoc dels segones i terceres contra els anglesos promet ser deliciós. Per no perdre detall. Retallick Whitelock, Savea, Barrett i Read. Aparteu les criatures.

Els de negre són un ‘dream team’ amb totes les lletres. Una màquina. I saben que aquest dissabte es juguen la primera nansa del trofeu que busquen.

L’altra semifinal, més igualada del que sembla

24 hores després del primer partit tindrem la segona semifinal. I és un altre partidàs de tres parells de nassos. Un altre xoc hemisfèric entre els que són possiblement els dos equips més durs i ferotges en defensa. Per una banda el País de Gal·les que mai ha jugat la final d’un Mundial i de l’altra una Sud-Àfrica que amb l’únic però de la derrota inicial a mans dels All Blacks a la fase de grups és un combinat que només ha fet que créixer des que Razzie Erasmus se’n va fer càrrec.

Prepareu-vos per rugbi físic, de desgast, impacte, bloqueig. Joc compacte. Persistència. I resistència. Rugbi de defenses. Càlcul del cansament rival. Olfacte i mossegades selectives. El concepte solidari del joc que té Gal·les enamora i compensa el que sovint és un estil garrepa i calculador. Warren Gatland entrenarà els del Drac per penúltim cop. Quan fa 12 anys va fer-se càrrec de l’equip també somiava amb un partit com el de diumenge. La generació més privilegiada de jugadors gal·lesos des que el rugbi es veu en colors i no en blanc i negre –menció necessària– esperava la finestra que es va obrir la setmana passada, més per demèrit francès que per una altra cosa. Ara són perillosíssims i tenen ganes de reivindicar-se com la petita nació que guarda la bona confitura de l’ovalada.

Al davant una Sud-Àfrica en cert estat de xoc per la baixa de Cheslin Kolbe, el seu jugador més virtuós i màgic. Sense aquest trumfo, el joc baixarà al fang. Cada melé o ruck seran pura intensitat. Rugbi amb banda sonora muscular. Vella escola amb nous matisos. Mar de fons on han d’aparèixer els gegants de davantera. I més premissa de no concedir que no pas d’anar a buscar. Pinta a partit menys vistós però encara més bregat que el de dissabte. Com les batalles d’infanteria de la vella escola, amb la divisió a galop esperant per ferir quan calgui.

Diumenge al migdia tindrem definida la final. I amb ella, com el dit del Cèsar, un nou veredicte. Quin hemisferi guanyarà? Revolució del nord o ordre establert del sud. Els aires de serial són del tot merescuts. Esmorzeu bé. Valdrà la pena!

Ja tenim aquí la Fosbury 34!