Esportivament, el partit que el Camp Nou acollirà per Sant Joan es pot considerar la final de les finals, en llenguatge altisonant: La Final del Segle. Des que va acabar el darrer Mundial de Rugbi i les estrelles de les seleccions del Sud van acudir ràpidament als contractes suculents del nord, l’esbós de la final del Top-14 estava clar. Toló és la gran selecció mundial, l’equip hegemònic a Europa que, en canvi, ha tingut més problemes el darrer lustre per regnar a França. I a davant tindrà un equip construït per assaltar-li el fortí. De la capital, històric però revolucionat amb la nova inversió i sobretot amb el fitxatge estrella de Dan Carter.
No van quedar primers de la fase regular, però per noms i potencial tant Racing com Toló eren favorits per arribar al Camp Nou. La seva és un competència apassionant en cada ocasió que s’han trobat aquest any i el precedent més clar són els quarts de final de la Champions Cup en què els parisencs, encomanats al somriure i la direcció magnètiques de Carter van enviar el multi-campió a dida. Des d’aquell partit europeu, Toló té com a únic objectiu la revenja sobre la gespa del Camp Nou. I quan la seva extensa nòmina d’estrelles tenen un objectiu, rarament se’ls escapa. La lògica i les cases d’apostes els donen lògicament per favorits.
Si el ballarí Cesc Gelabert es va atrevir a plasmar el joc del Barça de Guardiola al Camp Nou en un espectacle de dansa, el to de l’espectacle amb el que es pogués inspirar aquest divendres diferiria en tot. N’hi haurà prou, també, amb veure com quedarà la gespa meticulosament cuidada a cos de Rei durant tot l’any quan hagin passat els 80 minuts d’un partit que disposarà un estol d’estrelles mundials del rugbi espectacular. Se sap que en aquest esport és el conjunt l’important i tots els verbs es conjuguen en plural. Però atendre a la nòmina de noms que s’alinearan divendres és enumerar diversos dels millors jugadors del món. Si el nom no formés part de la pitjor pornografia esportiva, estaríem parlant ben bé d’un All Star.
Toló, l’equip invencible
El Toló és el projecte de vida del personalista Mourad Boudjellal, un milionari provinent del sector del còmic que des de fa més d’una dècada té com a única finalitat convertir aquesta històrica entitat de la petita ciutat costanera –amb un dels ports militars més importants del Mediterrani– en un equip de llegenda. Amb tics de Florentino i histrionisme de Gaspart, no és estrany veure’l a la banqueta del seu equip comportant-se com un Simeone qualsevol, patint en cada partit i esperonant una afició roig i negra que l’idolatra. Ell va ser qui va fitxar Sir Johnny Wilkinson i des de llavors ha anat engreixant l’extensa plantilla de l’entitat amb jugadors d’alt nivell fins al punt que el considerat per l’afició com el millor jugador francès de la història, Michalak, porta anys tenint un rol secundari.
El Toló actual és un equip jeràrquicament governat per un entrenador polèmic com Bernard Laporte, d’un discurs esportiu molt contundent buscant l’anotació, defugint el risc, molt de davantera i de pes. A França Laporte és un entrenador molt controvertit ja que hi ha qui l’associa, pel seu mandat al capdavant de la Selecció, amb el punt final del famós “rugby champagne”.
Pot semblar un tòpic però és difícil escollir per on es comença per enumerar els potencials del Toló ja que el President ha fitxat, pràcticament, allò que li ha donat la gana. És un equip fet de capricis o per encàrrec amb el millor de cada casa. Compta amb alguns dels millors jugadors francesos com Tillous-Borde, Bastareaud, Mermoz o Perissé però és amb els estrangers on marca la diferència. Ma’ Nonu és el seu fitxatge estrella d’aquest any, un jugador imparable, icona dels millors All Blacks de la història d’aquest esport. D’ala juga el sud-africà Brian Habana, l’home que ha fet més assajos en Campionats del Món, a la frontissa hi té l’australià Giteau, un jugador diferent amant de jugar a l’Up&Under i d’Anglaterra suma els dos germans Armitage, un 15 i un tercera línia temibles que fins i tot han renunciat al XV de la Rosa per seguir jugant i cobrant en tolonès. El gal·lès Leigh Halfpenny, un 15 de referència, ha jugat poc però és quasi infal·lible amb el peu i tancant i en les posicions més obscures té dos afamats com Fernández Lobe, argentí, i Gorgodze, georgià. El català Guilhem Guirado dirigeix una davantera polivalent. Si el rugbi fos matemàtic, l’equació diria que a Toló no se’l pot guanyar. Per sort és un esport de lletres.
Racing: El ressorgiment d’un històric
Com si fos el cèlebre còmic de Goscinny i Uderzo, tota la Gàl·lia està ocupada per Toló. Tota? No. Enlloc del llogarret costaner, és a París on també a base de talonari s’ha tornat a primera línia un equip històric, el Racing 92 de França, el primer guanyador de la Lliga francesa el 1892. Ja fa un lustre que disposa un dels pressupostos més alts del Top-14 –que la llegenda negra diu, a més, que com tota la resta toreja com li dóna la gana el límit salarial– de la mà d’un altre President figura com és Jacky Lorenzetti. Té una tripleta d’entrenadors que treballa conjuntament: Laurent Travers, Laurent Tabit i el mític Ronan O’Gara que hi va debutar com a cap defensiu després de completar una mítica trajectòria de jugador, referent d’una de les millors seleccions d’Irlanda que recorda l’entusiasta afició del trèvol. La metamorfosi de l’equip, de la mà del propi O’Gara va portar a la capital francesa –allà on l’equip amb més trumfos és l’Stade Français, vigent campió del Top-14- al Jonathan Sexton però va ser l’any passat, quan aquest va decidir tornar a la seva illa, que Racing va donar el cop. I va anunciar el fitxatge de Dan Carter.
Carter és mig equip de Racing, no només pel joc que emana d’ell sinó també per la seva influència i referència. Es va poder veure en la final de la Champions Cup europea en la que els de la capital francesa van desaparèixer del partit quan l’astre nova-zelandès va retirar-se lesionat. És un obertura total –per alguns, el millor de la història– i a la plantilla de l’equip dels Alts del Sena hi ha trobat bons aliats per intentar discutir a Toló l’hegemonia del rugbi europeu. Sense anar més lluny ser a la frontissa del joc al costat de Carter sembla haver multiplicat les possibilitats i el joc de Maxime Machenaud, un dels jugadors cridats a fer renéixer la selecció francesa abans del proper Mundial.
La davantera del Racing 92 és temible i imposa una resistència tenaç. La comanda un clàssic, Dimitri Szarzewski, la cabellera rossa que ha encarnat tota l’agressivitat francesa de la darrera dècada. Ben Arous i Tameifuna completen una primera línia que ha relegat a la suplència a un mite com Catrogiovanni, que el club va fitxar aquest estiu precisament de Toló. Le Roux i Carrizza són dos bons segons, àgils a l’hora d’arribar als punts de trobada. És darrera, però, on Racing desplega un potencial de grans pescadors d’oportunitats, els grans beneficiats de la canya prodigiosa de Carter. Entre aquests, hi ha dos noms per sobre la resta. Un és el punyal argentí Juan Imhoff, un dels millors americans que han jugat mai amb l’ovalada. Un paio rapidíssim, de gran olfacte, molt combatiu, imparable si agafa velocitat de llebre. Ell va aconseguir l’assaig ‘in extremis’ que ha classificat Racing pel Camp Nou. Al mateix partit contra Clermont també va fer marca Josevata Rokocoko, el jugador de Fidji capaç de trencar defenses amb facilitat de ‘sevens’ i desmuntar tots els esquemes defensius dels rivals.
En definitiva, el Camp Nou acull la final de totes les finals. Rècord d’assistència assegurat i una via làctia d’estrelles sobre la gespa. A tres quarts de nou començaran 80 minuts de somni en un camp que no és prou gran per totes les primeres espases que hi combatran.
