El camí a Murrayfield es fa a peu. Hi ha diverses opcions, faltaria més, totes molt dignes. Amb autobús, amb el relativament nou i polèmic tramvia que et porta del centre d’Edimburg a l’aeroport. O si es vol, amb taxi. Un suïcidi. Però a veure un Sis Nacions el més recomanable és caminar. Veure la gent, els pubs, els càntics, les gaites o les banderes. Veure l’ambient. Beure’t l’ambient. Acostar-se a l’estadi on juga la selecció de rugbi d’Escòcia és gairebé un ritual que pot començar a qualsevol pub del centre de la bonica capital escocesa i a mesura que s’acosta el partit, ens hem d’anar acostant també nosaltres al camp.
La primera parada pot ser a Grassmarket. Una plaça del casc antic de la ciutat plena de pubs tots adornats amb les banderes de les sis nacions que participen al torneig. Algun també pot ser que s’hagi “oblidat” de posar l’anglesa.
En un dia tant dur com el dia de partit, és recomanable menjar quelcom. Un dia a l’any no fa mal, així que és recomanable un bon esmorzar escocès. Ja sabeu: bacó, salsitxes, mongetes amb tomàquet, ous ferrats i xampinyons, etc. Així, lleugeret. Tot regat amb una bona cervesa o cafè. Una recomanació, fer-ho al Last Drop, un pub que recorda l’últim glop que feien els condemnats abans de morir penjats a la plaça. Tenien un últim desig i, com a bons escocesos, escollien un bon whisky o una bona cervesa abans de morir. Un local amb molt bon ambient on a les seves parets hi ha sogues i records del passat macabra de la plaça.
A Grassmarket ja començarem a veure ambient. Tot bastant verd, i és que l’afició d’Irlanda s’acosta cada dos anys a Escòcia aprofitant el que es diu el “Celtic Link”, la connexió cèltica. Qui més qui menys té un parent a Irlanda o Escòcia i entre l’illa verda i la de Gran Bretanya hi ha menys una hora en avió, així que per molts, Edimburg és un bon desplaçament.
Pugeu per West Port, famós perquè allà vivien els assassins més famosos de la ciutat, William Burke i William Hare. Tot seguit, empalmeu amb Bread Street, conegut per haver-hi el triangle de bars de topless, alguns ja es quedaran aquí i no arribaran al camp. Si sou dels que en realitat us interessa el partit i voleu arribar al camp, passareu per Morrison Street on hi ha un pub que es diu Lebowski en honor a la pel·lícula dels germans Coen. No és que sigui un mal pub però us recomano no parar a cada bar que trobeu, encara us queden 25 minuts o mitja hora ben bona. Així que tireu recte i arribareu a Haymarket.
En aquest barri conegut per l’estació amb el mateix nom, aquí començareu a veure ambient de rugbi. Centenars de persones baixen a aquesta estació per anar a veure el partit. Ja siguin de l’afició visitant com milers d’escocesos d’arreu del país o que viuen a Anglaterra o Irlanda s’acosten a la capital per veure el partit i baixen en aquesta parada que és la més propera a Murrayfield.
Abans d’arribar a l’estació hi ha un monument en forma de rellotge que recorda els jugadors de futbol del Hearts que es varen allistar a la Primera Guerra Mundial. Gent jove, molt jove, que no va tornar de la Gran Guerra. Just al davant d’aquest homenatge, hi ha una bona opció per fer la segona pinta, el Haymarket pub, pub ampli amb un bon reguitzell de diferents marques de cervesa, ja que hi sou proveu-les escoceses, una Best o una McEwans són molt bones opcions. Però si voleu anar a un pub típic i on el rugbi sempre és benvingut, teniu el Ryries Bar, tot i que és més petitó. Si teniu sort i no hi ha molta gent, millor el segon.
El camí a Murrayfield segueix per Haymarket Terrace. Allà hi trobareu una bona botiga on només venen material de rugbi. Aquest és el lloc i el moment si voleu comprar una samarreta o jaqueta d’Escòcia o de qualsevol altra selecció (si us plau no compreu res d’Anglaterra). Passada la botiga us sorprendrà un edifici a mà dreta ja a West Coates (no us espanteu, canvien els noms dels carrers però es camina en línia recta). Un enorme jardí és l’entrada a una escola digne de Harry Potter, és el Donaldson’s School, una antiga escola per sords de 1851 que durant molts anys va estar abandonada.
És a partir d’aquí que es flaira rugbi. Centenars de persones segueixen caminant amb el seu kilt i parant a “refrescar-se” a les cases que hi ha a banda i banda de West Coates, que en realitat són Bed and Breakfast que aprofiten per fer l’Agost el Febrer. És aquí on començareu a veure la gent parlar de rugbi. És aquí on començareu a veure botiguetes que venen bufandes, banderes o boines amb cabell pèl roig.
Si hi ha un partit abans totes les mirades estaran en la televisió. És ara quan veureu aquella gent disfressada del que sigui per tal d’animar al seu equip i que surt enfocada durant el partit. És en aquest carrer on veureu més faldilles que mai. Recordeu que es diuen kilts i la llegenda diu que no hi ha res a sota. Ho comprovareu a la mitja part del partit quan és moment d’anar a lavabo. Serà la foto més curiosa que fareu.
El tram final del recorregut
Però encara no esteu a Murrayfield. Haureu de travessar el pont de Roseburn. Ja a Roseburn Terrace els taxis i els autobusos no passen. Tot és peatonal. Moment per escoltar i veure els nens com toquen les gaites per aconseguir diners per la lluita contra el càncer, leucèmia o qualsevol altra bona causa. No està molt ben vist que us feu una foto amb el nen, el seu kilt i la gaita i no deixeu cap moneda. Aquí ho deixo.
A Roseburn Terrace hi ha dos pubs que són obligats. Un és el Roseburn Bar i l’altre és el Murrayfield Bar. Molt originals, els noms. Verdaders mausoleus del rugbi, el problema és que estarà ple i haureu de fer cua per entrar-hi. Podeu provar quan acabi el partit. Si no teniu paciència i voleu arribar a l’estadi, el teniu ben a prop, baixeu per Roseburn Street i amb 10 minuts, degut a l’aglomeració de gent, ja sou a Murrayfield. Un cop a dins el recinte podreu fer l’última pinta, si és que us aguanteu, als voltants de l’estadi en el bar que té instal·lat una coneguda marca de cervesa negra que comença per Gui i acaba per “Nnes”.
Amb més o menys cerveses, gaites, faldilles i banderes, el camí a Murrayfield pot tenir diferents parades però si us plau, anar a veure un partit del Sis Nacions és més que un partit, així que el que han fet centenars d’escocesos durant dècades gaudiu-lo. Així que amb cervesa, converses i càntics, el camí a Murrayfield es fa sense presses i a peu. És el primer temps.
