Cada quatre anys, els millors jugadors d’Anglaterra, Escòcia, Irlanda i Gal·les s’ajunten en un sol equip per passejar els millors jugadors de la Gran Bretanya per un dels tres països més poderosos de l’oval mundial. Sud-Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda acullen des del 1888 una gira que s’ha convertit en un espectacle esportiu i mediàtic, i que ahir va viure el primer (i segurament més polèmic), dels episodis: l’anunci de la plantilla. Deixant de banda si el tour ha perdut l’essència inicial per convertir-se en un circ mediàtic, un dels aspectes més llaminers en el món de l’esport són els processos de selecció: qui ha quedat fora de la convocatòria?
Warren Gatland (seleccionador del País de Gal·les) és l’encarregat de dirigir els Lions en aquest tour per Nova Zelanda, on hi jugarà un total de deu partits. Els més importants d’aquests enfrontaments seran els tres tests contra els All-Blacks, però els britànics no podran relaxar-se en cap moment, doncs la resta de rivals seran equips novazelandesos del Super Rugby (Blues, Crusaders, Highlanders, Chiefs i Hurricanes) i dos combinats més (els New Zealand Provincial Barbarians i els Maori All-Blacks).
Amb aquest dur calendari per davant, la primera sorpresa de Gatland va arribar en el nombre de convocats per a la gira: 41. El seleccionador comptarà amb quatre jugadors més dels que estaven previstos (amb un cost extra de 600.000 lliures) per a un tour que es preveu molt exigent degut a l’entitat dels rivals. El segon anunci més esperat era el del capità: per segon cop consecutiu, Sam Warburton liderarà els Lions. Tan sols havia passat una altra vegada que el capità dels britànics repetís; quan el mític Martin Johnson va ser-ho els anys 1997 i 2001. Paraules majors.
Però l’ull de l’huracà de la polèmica van ser les nacionalitats dels convocats. L’aire místic que acompanya aquest equip no evita que en cada gira es faci un recompte de quants jugadors aporta cada país. Enguany, el repartiment ha quedat així: Anglaterra 16, Gal·les 12, Irlanda 11 i Escòcia 2.
L’Escòcia que tant va meravellar al Sis Nacions, derrotant a Gal·les i a Irlanda, només tindrà dos representants, Stuart Hogg i Tommy Seymour, la xifra més baixa des de 1930. Ni els germans Gray (sobretot el petit Jonny sonava), ni Finn Russell, ni Zander Fagerson, ni Huw Jones, ni Ryan Wilson… cap d’aquests jugadors del “XV del card” ha entrat a l’equip malgrat haver quallat tant un excel·lent Sis Nacions com una gran temporada amb els seus equips (els Glasgow Warriors van classificar-se per als quarts de final de la Champions per primera vegada).
Warren Gatland s’espolsava qualsevol acusació d’escollir en funció de la nacionalitat: “Entenem que estaran decebuts, però no es tractava de quin país venen. Hem ajuntat el que hem cregut que és l’equip més fort possible”. No tan sols l’absència d’escocesos ha estat motiu de discussió, doncs l’alt nombre de jugadors gal·lesos també ha aixecat polseguera tenint en compte que el “XV del drac” va quedar cinquè a l’últim Sis Nacions.
Amb un jugador més que Irlanda i cinc menys que la totpoderosa Anglaterra, els dotze representants de Gal·les semblen molts per a la premsa britànica, que ha acusat Gatland d‘escombrar cap a casa. La inclusió, per exemple, de Ross Moriarty (tot i un molt bon Sis Nacions) ha estat discutida, sobretot tenint en compte que s’ha prescindit de l’irlandès Jaime Heaslip o de l’escocès Ryan Wilson.
Un dels factors que sembla haver estat decisiu a l’hora d’escollir ha estat la versatilitat dels jugadors. Watland ha convocat homes que poden ocupar vàries posicions, avançant-se a possibles lesions que puguin succeir durant el viatge. Maro Itoje (el més jove i a l’hora dels més aclamats) ja ha demostrat poder jugar de segona o de tercera, com Iain Henderson i Courtney Lawes. També Moriarty o CJ Stander són capaços de d’ocupar qualsevol de les posicions de la tercera línia i als tres quarts Owen Farrell, Eliot Daly i Jared Payne són homes preparats per desenvolupar-se bé en diferents posicions.
Però sorprèn, per exemple, que un jugador versàtil com Simon Zebo hagi quedat fora de la convocatòria, especialment quan és fixe amb Irlanda per sobre de Payne. L’elecció del centre anglès Ben Te’o enlloc de l’irlandès Garry Ringrose també ha despertat queixes i una de les absències més destacades és la del segona línia Joe Launchbury, candidat a millor jugador del Sis Nacions i exclòs contra pronòstic dels British&Irish Lions. En aquesta decisió sembla haver pesat el criteri d’un dels ajudants de Gatland, Steve Borthwick, entrenador de davantera dels Saracens (semifinalistes de la Champions), doncs han preferit convocar George Kruis (Saracens), qui malgrat perdre’s el Sis Nacions compta amb la confiança de Borthwick.
Un altre anglès es troba en el centre de les discussions. El controvertit capità del “XV de la rosa” Dylan Hartley ha quedat fora dels Lions en detriment de qui és el seu suplent amb Anglaterra, Jamie George (també dels Saracens). Sense moure’ns de la primera línia trobem encara un altre motiu per debatre: Kyle Sinckler, sense haver jugat un sol matx de titular amb Anglaterra ha passat per sobre de pilars com Zander Fagerson, Samson Lee o Cian Healy. E major dinamisme de Sinckler respecte als tres candidats anteriors ha pesat més que l’experiència o els mèrits durant la temporada.
Polèmiques, debats i preferències a part, i tenint en compte que encara poden haver-hi canvis per lesions, la plantilla dels British&Irish Lions és d’una qualitat excel·lent. Des dels germans Vunipola, passant per uns mitjos excepcionals (Murray, Webb, Youngs, Farrell, Biggar, Sexton), una tercera de luxe (Warburton, Tipuric, O’Brien, Stander, Faletau…) i uns backs d’escàndol (North, Williams, Watson, Joseph, Davies…), Warren Gatland té una col·lecció de cromos variada i de qualitat per afrontar la gira. Serà suficient per tombar els All-Blacks? La resposta, al mes de juny.
Podeu consultar la plantilla en les imatges següents:
