L’anomenat “esport rei” està esverat, aquesta setmana. Se celebra el Mundial de Clubs, un artefacte competitiu que sovint peca de dubtosa competitivitat però més que dels partits i els equips, del que s’està parlant més és de la pionera introducció del vídeo com element per ajudar les àrbitres en la seva tasca. S’ha utilitzat dos cops en les semifinals després que la utilització de la tecnologia hagi estat un tema tabú durant lustres. Gianni Infantino, nou president de la FIFA, és el gran abanderat d’aquesta introducció però en les dues aplicacions que s’ha fet s’ha aixecat polèmica i les veus en contra del vídeo no s’han fet esperar. Però el problema és realment el vídeo?
El vídeo s’utilitza, està plenament instaurat i serveix per ajudar els col·legiats en diferents esports com el futbol americà, el rugbi, el tenis o el bàsquet. Són esports, però, amb diferències respecte el futbol ja que, per exemple, la lògica del temps corregut que té un descompte proporcional només existeix a la galàxia dels onze contra onze.
En un món tant mediàtic com el del futbol a casa nostra les veus contràries a l’ús de la tecnologia es poden revestir d’arguments plans com “el futbol no és així” de Luka Modric o “les coses han d’estar més clares” de Zinedine Zidane o d’altres més recargolats i trobats com “el que fa popular el futbol és que és imperfecte” de Joaquín Luna a La Vanguardia de dijous. Deixem el futbol amb el seu trama audiovisual-esportiu. En tots els casos que trobem entre l’altre esport, l’ús del vídeo es consolida i no compta amb veus crítiques perquè queda clar quan, com i a petició de qui se’n pot fer ús. Vegem-ne diferents casos.
El Futbol Americà, pioner
Havia de ser a Estats Units. La primera vegada que la NFL va utilitzar repetició instantània per determinar accions del joc va ser el 1976. Art McNally, director d’arbitratge, volia saber quant durava detenir el joc per veure el vídeo i com aquesta acció afectaria el desenvolupament del propi partit. Va ser un test quasi més tècnic, per contemplar la possibilitat d’introduir la tecnologia, que no pas esportiu. L’experiment, però, es va fer en un dels partits de la jornada, el Monday Night Football entre Dallas Cowboys –l’equip d’Amèrica, li diuen– i els Buffalo Bills. I la cosa va funcionar.
La NFL va decidir seguir experimentant l’ús de la tecnologia. Durant partits de pretemporada la lliga va utilitzar aquest recurs d’una manera més ambigua; recolzant-se en diferents angles, provant en diferents jugades i analitzant en quines situacions es podia ajudar més l’arbitratge. El 7 de setembre de 1986 va ser la data clau en la qual la repetició instantània va ser utilitzada per primera vegada. Va ser en un matx entre els Chicago Bears i Cleveland Browns.
A partir d’aquell any, la NFL va anar consolidant i ampliant l’ús de la tecnologia. Des del 1999, a més, la tecnologia no sols està a disposició dels àrbitres sinó que són els entrenadors els que poden demanar assistència de vídeo davant d’una jugada dubtosa amb el “challenge”.
El beisbol, més modern
En el beisbol el suport televisiu va ser més tardà. És a partir de 2008 que a la gran lliga americana, la Major League Baseball, es comença a utilitzar la repetició de jugades per jutjar diferents jugades com ara ajustar a la dècima i el mil·límetre si un corredor ha assolit una base o no. El 2014, encara més, es va tornar a emular la NFL donant la possibilitat de Challenge pels entrenadors.
En bàsquet, ocasional però important
En el món de les cistelles la repetició en vídeo també és emprada i consolidada. S’utilitza a instàncies dels àrbitres –tot i que els entrenadors ho poden demanar és a criteri arbitral que s’articula el procés– per contemplar diverses situacions de dubte. Així els àrbitres recorren al vídeo per determinar si un tir al darrer segon ha sortit de les mans abans que la botzina soni –també cal ressenyar com a ús tecnològic el marc d’il·luminació dels taulers, pels mateixos casos– o també per assignar possessió en cas que una pilota hagi sortit de la pista sense tenir clar en qui ha rebotat, sobretot en els últims minuts de joc.
En rugbi, el TMO
Els “avants”, els assajos en què no queda clar si l’oval ha estat ben plantat o veure si els anotadors que juguen més a prop de la línia, els ales, han trepitjat o no la línia acostumen a ser els elements davant dels quals l’àrbitre consulta el seu company de vídeo. Els cànons diuen que la consulta ha de ser explícita i, a més, tant les imatges que es revisen com el diàleg que es produeix entre col·legiats són públics. De vostè, com sempre en el rugbi. L’àrbitre de televisió també pot actuar d’ofici en casos d’agressions flagrants, per exemple.
Tennis, l’ull de falcó
També és molt popular en el tennis la utilització del conegut com “ull de falcó”. Fa només 10 anys que es va provar per primera vegada a l’Open de Miami però es va instaurar ràpidament i permet revisar una jugada per determinar si una bola és bona o no, recolzant la feina dels jutges de línia. L’ull de falcó l’han de demanar els propis tenistes que tenen fins a tres peticions per set, en la majoria de partits. La rutina de l’ull de falcó s’ha instaurat sense dificultats en el món de les raquetes i també ha generat la reacció del públic d’amonestar el jugador que el demana sense tenir raó, en alguns casos.
Què n’ha d’aprendre el futbol?
El món de futbol, cofoi com pocs, pot seguir mal utilitzant la tecnologia o deixar-se influenciar per aquests exemples. En la darrera Eurocopa a les porteries ja hi havia càmeres per especificar si un xut dubtós era gol o no, per posar un exemple. Una altra cosa és si seran capaços d’introduir les repeticions de vídeo sense problemes.
El fet de no aturar el temps, en un esport caracteritzat per la picaresca, sembla restar números a la credibilitat d’una acció que es podria utilitzar per perdre temps, precisament. Per aplicar la utilització del vídeo caldria que tinguessin clars en quins casos, a instància de qui, si amb algun límit per període i amb quina conseqüència en el temps de joc. Sembla que és demanar-li molt de moment a un esport que, de fet, no té cabuda a la Fosbury.
