Per Guillem Carreras
La introducció del ciclisme a Catalunya no fou gens senzilla. Quan Claudi Rialp i Manual Duran Ventosa decideixen crear el Club Velocipèdic de Barcelona (1884), les entitats ciclistes britàniques ja superaven els dos centenars. Segons relaten Eugenio Izquierdo i Maria Teresa Gómez [El asociacionismo velocipédico español en el siglo XIX], utilitzar la bicicleta per la via pública podia causar “agressions morals, econòmiques i fins i tot físiques”. En el pitjor dels casos, la pràctica ciclista era percebuda com una excentricitat aristocràtica, pròpia de les classes benestants, i consegüentment subjecta a ser sabotejada (durant les dècades de 1870 i 1880, no escassegen els bans dels governadors civils protegint els ciclistes); en les millors circumstàncies, els ciclistes havien d’afrontar una tributació desmesurada per poder circular per la via pública.
Afortunadament, l’animadversió social envers el ciclisme desapareix a finals del segle XIX. Coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona (1888), els “velocipedes” comencen a ser vistos amb uns altres ulls. 1891 és un any d’inflexió. Rialp propulsa la creació de la Sociedad de Velocipedistas de Barcelona i del seu mitjà de difusió: El ciclista. En els seus primers anys de vida, la SVB aconsegueix inaugurar el velòdroms del carrer Sant Pere amb Girona (1892) i el de la Bonanova (1893). Per celebrar l’obertura de les instal·lacions del carrer Sant Pere i encomanar l’afició pel ciclisme, el 28 de juliol de 1892 es va realitzar una passejada pels carrers més cèntrics de Barcelona. Com a curiositat, destacar que el jurat va premiar els cinc ciclistes millors vestits.
Durant aquesta dècada, s’adopta definitivament la bicicleta estàndard (quadre trapezoide, rodes de la mateixa grandària, tracció posterior), es construeixen velòdroms, s’organitzen excursions, i sobretot apareixen noves societats ciclistes: la revista Los Deportes en registra 106 arreu d’Espanya l’any 1898, configurades habitualment entorn cercles culturals i literaris que els hi aportava un gran prestigi.
En aquest context, els impulsors d’El ciclista tingueren un paper destacadíssim en la projecció del ciclisme català i espanyol. El primer director de la revista, l’esmentat Claudi Rialp, fou el gran promotor de la Unión Velocipédica Española (1895), germen de la Federació Catalana de Ciclisme; el popular periodista Antoni Viada, director a partir de 1895, va ser un dels cinc fundadors de l’UVE; Eugeni Vert-Rouvier, administrador de la revista, el principal autor de l’Anuario Velocipédico Español. Els responsables de la capçalera, que mantenia corresponsalies a Londres, París i Madrid, estaven especialment interessats en traslladar l’actualitat estrangera als seus lectors. En consonància amb l’organització de la majoria de societats velocipèdiques, que també oferien la possibilitat de practicar altres modalitats físiques, El ciclista oferia informació d’altres esports. En aquest sentit, convé llegir la declaració d’intencions que els responsables d’El ciclista escriuen en el primer exemplar:
“Periódico dedicada al sport el nuestro, cuanto se refiera a las diversiones favoritas de la sociedad elegante de España y del extranjero, tendrá un lugar señalado en nuestras columnas. Hablaremos, pues, con preferencia de velocípedos, ocupándonos de cuanto a éstas máquinas ataña, no sólo desde el punto de vista recreativo, si que también desde el técnico y de la utilidad práctica que su empleo reporta y puede reportar en multitud de casos y funciones de la vida social, encomiando y demostrando desapasionadamente las ventajas de cualquier género que reúnan las máquinas reputadas mejores (…) Los patines, las carreras de caballos y todo cuanto á tan precioso y útil animal se refiera, las Regatas, el Tiro de pichón, la Caza en general y la Pesca, la Esgrima, la Gimnasia, en fin, cuanto en el mundo elegante constituye una diversión y un ejercicio, será tratado por El Ciclista”
Les repetides referències a la societat i al món elegants segueixen remetent-nos a una societat burgesa que tenia pretensions d’assolir prestigi i estatus social mitjançant la pràctica esportiva. L’esport desenvolupant la funció que en tantes altres èpoques havia jugat les disciplines artístiques: una eina d’elitisme social. Un bon exemple és el mateix Claudi Rialp, condecorat amb el títol de baró per Alfons XIII (1925). De totes maneres, aquest empeny no pot ocultar l’entusiasme que els promotors del ciclisme a Catalunya manifestaren, ni l’èxit que assoliren en la seva empresa, aconseguint popularitzar un esport fins llavors marginal.
Catalunya fou pionera en la promoció de la vessant tècnica i social del ciclisme. Sense tota aquesta tasca pedagògica, la seva proliferació com a fenomen competitiu (regit per una normativa estandarditzada) hauria estat inconcebible. Més enllà de la seva finalitat divulgadora, El ciclista fou l’eix vertebrador de la Societat Velocipèdica de Barcelona, la boia que mantenia unida l’associació. Deixant a banda el paper importantíssim que desenvoluparen molts els seus membres a nivell individual, la seva publicació fou essencial per l’ evolució del ciclisme a tot el país.
