En plena conversa sobre el colonialisme hispànic, un bon amic em recomanava el film “El darrer soldat”. El film tractava sobre un grup de soldats espanyols que resistien al complex religiós de Baler les darreres fuetejades dels locals antiimperialistes. O això creien, ja que resultava feia (dies?) que els locals havien marxat dels voltants del recinte.
Al cap de poques hores em trobava amb una amiga filipina, la qual em transmetia els seus condols per l’eliminació d’Espanya a mans d’Eslovènia a les semifinals de l’Eurobàsquet, tot mentre llistava de memòria la pràctica totalitat de jugadors del seleccionat (alguns que ni jo coneixia) i se li enlluernaven els ulls quan parlava d’un tal Ricky Rubio.
Dues històries bizarres i a priori inconnexes, més enllà de situar les illes Filipines al mapa. Però no, massa coses estan connectades a la vida. De nou em va aparèixer el bo d’Orwell al cap i allò de què l’esport és una guerra sense armes.
La primera guerra d’alliberament nacional
Ens hem d’emmarcar en els darrers anys del segle XIX, quan sota regència de Maria Cristina d’Habsburg (sí, la de la plaça i la parada de metro), els autòctons filipins començaren moviments insurreccionals davant la dominació dels colons espanyols. Les illes filipines, anomenades així des de l’arribada de colons espanyols al segle XVI i en honor al rei Felip II, van pertànyer al Virregnat de Nova Espanya des de 1565. Quan feia pocs anys que s’havia arribat als tres centenaris de l’ ocupació (això em sona…), les coses van canviar.
A grans trets, els independentistes filipins lluitaven per la sobirania de les illes, la promoció d’una societat solidària i igualitària entre autòctons i colons i la participació dels filipins en els òrgans de govern espanyols.
Després d’anys de repressió, l’arribada de Miguel Primo de Rivera (tiet de l’homònim saltador d’alçada) va dur ambdós bàndols a pactar una treva que només duraria uns dies. En uns anys molt convulsos i en el marc de la guerra hispano-estatunidenca, Espanya va acabar cedint les sobiranies de Cuba, Puerto Rico i Guam als nord-americans de forma gratuïta, així com la de les Filipines per 20 milions de dòlars. I així és com a la pràctica, les illes rebatejades com a Filipines passaven de mans espanyoles a nord-americanes.
El poder tou
Hi ha moltes formes de colonització: mitjançant el poder de la força, tal com hem estem tornant a veure a casa nostra, n’és una de les més utilitzades; els nord-americans però van desenvolupar durant el segle XX el que anomenen com a soft power. Un tipus de colonització que vulgarment en diríem amb vaselina: una colonització a priori molt més amable, no hi ha policies ni lleis que la imposin a la força. Però una colonització a parer meu molt més perillosa, doncs colonitza les idees. Aquest poder tou ha tingut dos grans pilars: la llengua, amb la imposició de l’anglès com a idioma d’ús mundial i la cultura, mitjançant principalment les produccions hollywodianes que ens han mostrat com hem de viure, és a dir, com hem de vestir (texans), com hem d’interaccionar, quina música hem d’escoltar o quins esports hem de practicar. I aquí és on els Estats Units i la Gran Bretanya han mostrat tenir una arma poderosíssima.
El tercer mercat del món
Com en la majoria de països, els esports de caràcter més lúdic i no tan competitiu que es disputaven fa dos segles han pràcticament desaparegut. En el cas filipí, ràpidament podríem citar el silat, una art marcial i espiritual basada en la imitació de moviments animals compassats per bandes musicals; o el divertit i simple palo-sebo, on l’únic objectiu és ser el primer a enfilar-se al capdamunt d’una llarga canya de bambú on hi ha diversos premis.
Avui dia però, aquests esports han quedat reduïts al folklorisme o a indrets remots, i si un passeja pels carrers de les Filipines, el que més es trobarà són improvisades pistes de bàsquet.
Nike considera aquesta agrupació de 7.641 illes amb un centenar de milions d’habitants el tercer mercat més gran del món pels seus productes d’aquest esport, només per darrere dels Estats Units i la Xina. Si tenim en compte que en xifres absolutes del seu Producte Interior Brut, les Filipines són el 29è país del món, podem veure l’abast d’aquesta passió.
Com tantes d’altres coses, la clau d’aquest èxit ha estat en l’educació. Tan bon punt els estatunidencs van agafar les regnes de la nació asiàtica, van introduir la pràctica de bàsquet i el beisbol a les escoles. Aquest primer ràpidament va gaudir de més èxit, donades les facilitats que presentava: només calia una pilota i una cistella, el perímetre per jugar-hi podia ser reduït (3×3) i no calia un gran nombre de gent per a practicar-ho.
Tot i aquesta desmesurada passió, els èxits internacionals no han acabat d’arribar, probablement per dos motius: el primer com en gairebé tots els esports serien els escassos recursos del país, que no es pot permetre invertir en equipaments ni en beques esportives per als seus millors jugadors; el segon seria més aviat genètic, ja que els filipins no es caracteritzen per ser un poble alt precisament. L’únic èxit destacable va ser el bronze aconseguit al Mundial de 1954 (millor actuació d’un equip de fora Europa o Amèrica). El documental Pinoy Hoops de National Geographic explica curosament aquest fenomen.
L’hoquei gel, el surrealisme
Aquest estiu, com ja hem parlat a la Fosbury, s’han disputat a Kuala Lumpur els Jocs del SudEst Asiàtic (SEA Games). Uns jocs on han participat onze nacions i on s’han practicat 38 esports. Per primer cop, un d’aquests esports ha estat l’hoquei gel. La sorpresa és evident: hoquei gel al sud-est asiàtic? Als cinc països participants, un s’imagina de tot menys habitants practicant hoquei gel: Indonèsia, Malàisia, Singapur, Tailàndia i les Filipines.
La final enfrontaria aquests dos últims, en un emocionant partit en el qual els filipins van superar un 0-3 inicial i es van acabar enduent l’or amb el 5-4 final. Però anem al moll de l’os, hoquei gel a un país tropical com les Filipines?
Abans parlàvem de Hollywood. Allà neix aquest or, concretament el 1992, any en què al país asiàtic es va popularitzar el film Mighty Ducks, una història per a nens on l’hoquei gel era protagonista. Aquesta història va fer per una part que l’any següent una nova franquícia de l’NHL a la ciutat californiana d’Anaheim en prengués el nom, i d’altra banda, que molts joves s’aficionessin a l’esport. Amb un petit hàndicap: no el podien practicar enlloc.
No ha estat fins fa pocs anys, que el desenvolupament econòmic ha portat pistes de gel artificials a alguns centres comercials de Manila. Allà és on a les nits, un cop el centre està buit de consumidors, aquells joves que fa 25 anys es van enlluernar amb el citat film, avui compleixen un somni si més no estrany.
Després de dècades de guerres i opressió, l’últim soldat a les Filipines té forma de pilota taronja i de disc gelat.
Imatges: Marcin Gabruck; Flickr.
