Paisatgistes a cop de pedal: l’Europa idealitzada i improbable que promociona el ciclisme

3 minuts de lectura

El ciclisme és un paisatge. Els corredors s’entesten a recórrer amb pressa i els més agosarats fan esforços agònics per arribar una mica abans.

Però és només un paisatge. Tot i que el públic es jugui la vida a les cunetes i que als hotels faci olor de moqueta i liniment. Malgrat les bicicletes ultralleugeres, les estratègies, les marques patrocinadores, malgrat els esforços poètics dels cronistes que han explciat mil vegades les mateixes batalles. És un paisatge. I sovint no passa res.

Els organitzadors de les grans curses del calendari són com els notaris que va descriure Josep Pla: “Han configurat el nostre horitzó”. I cada any giren sobre els mateixos temes: blat de moro, gira-sols, oliveres, castells abandonats entre vinyes, palauets, carrerons empedrats, molins de vent. Tot s’hi val. Tot està en venda. Regions, províncies, departaments -i com que es diguin les variades unitats de l’Administració- són avui en dia els grans promotors de l’espectacle. Europa s’ofereix com un decorat pel consum planetari.

Tour de France 2015 - 25/07/2015 - 20ena Etapa - Modane / l'Alpe d'Huez - 110,5km - La Croix de Fer
Tour de France 2015 – 25/07/2015 – 20ena Etapa – Modane / l’Alpe d’Huez – 110,5km – La Croix de Fer

Del menú que hem vist aquesta temporada val la pena aturar-se en quatre llocs: quatre espais en els quals perdre resulta cada vegada més improbable.

Clàssiques

Les proves d’un dia són l’excusa per convertir les cunetes de Bèlgica, els Països Baixos i el nord de França en estampes bucòliques: famílies sobre l’herba esperant el pas de la cursa. Formatges, banderes, llambordes i molins de vent poden fer creure a l’espectador que entre les Ardenes i el mar del Nord només cal un espai de llibertat per recórrer-lo en bicicleta. En realitat, al territori dels grans rodadors abunden els camps delimitats amb filferros, els vedats de caça, l’olor de la indústria ramadera i els vestigis de l’arqueologia industrial. El màxim exponent d’aquest curiós paisatge és la ciutat de Roubaix. Allà acaba la clàssica de les clàssiques, la prova de les llambordes que només es mantenen per conservar l’èpica de la cursa. Allà, a Roubaix, l’espectador incaut tindrà dificultats per trobar un centímetre de terra sense cimentar.

Giro

El 30 de maig, a la penúltima etapa, el Giro va remuntat la vall de Susa (a la província de Torí) fins a la base de Colle delle Finestre. Tot i l’autovia, en la breu plana encara predominen la remor del riu Dora Riparia i les olors fresques del Piemont. Els corredors, potser jugant les seves últimes bases, van veure les pintades que omplen l’escenari: lemes contra el Tren d’Alta Velocitat (TAV) que des dels anys 90 amenaça d’unir Torí i Lió. El TAV vol foradar Susa i al viatger -fins i tot al viatger virtual que segueixi l’etapa per televisió- li costarà entendre la suposada necessitat de convertir la vall en un gruyère de comunicacions urgents. En les altures de Colle delle Finestre (2.178 metres), on el públic es va acumular per gaudir dels girs del gran grup sobre el camí terrós, Susa sembla tan sols la promesa del descans.

Tour

El director de la Grande Boucle va voler ser original, així que aquest any va portar la carrera fins al cim pirinenc de Pierre Saint-Martin. Qui hagi pujat des d’Isaba (Navarra) seguint el curs de riu Belagua fins el pas a França sap que a les altures l’espera una estranya altiplà de formes capritxoses. I sap també que, abans de baixar per l’enrevessada vessant francesa, trobarà un mirador que la llegenda assegura que allà els Pirineus són atlàntics. Fins a aquesta cim va ascendir el Tour el 14 de juliol … o gairebé. En realitat, els corredors van pujar pel costat francès i, abans de coronar el Col de la Pierre Saint-Martin (1.766 metres), van prendre una desviació a l’esquerra fins a l’estació d’esquí de la Pierre Saint-Martin: una notable destrossa, un monument bigarrat als apartaments de muntanya.

Vuelta

Ermita d’Alba (1.173 metres). Així es diu la novetat asturiana d’aquesta edició de la Volta. A finals del segle passat només es podia pujar caminant o a cavall. El muntanyer es trobava llavors amb un grapat de vaques i unes cabanes a punt de caure. I, si hi havia boira, aquest racó de l’Aramo semblava un lloc fora del temps. Després van fer la carretera i l’àrea recreativa. Ja es pot pujar i baixar en cotxe. Les cabanes semblen intents de xalets andorrans. Els ramaders pasturen en tot terreny. En fi, al progrés només li faltava que arribés una etapa de la Volta. Va passar el 7 de setembre.

 

Javier de Frutos / Periódico Diagonal

Quin és l’estat de salut del català a l’esport?

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!