Els amants de les aigües obertes a Catalunya tenen un referent indiscutible: Montserrat Tresserras (Olot, 1930 – 2018), la primera dona del món que va aconseguir nedar el Canal de la Mànega dues vegades en sentits oposats i que ha mort aquest dilluns. Amb una col·lecció lloable de reptes assolits entre el 1957 i el 1970, la garrotxina ha estat el far que ha guiat els grans noms d’aquest esport en les darreres dècades.
Després de nedar durant 5 hores i 18 minuts, el 12 de setembre de 1957 Montserrat Tresserras va posar els peus a la platja del Zainar i va decidir que amb allò no n’hi havia prou. Que tenia molta més força i resistència per pensar en un repte molt més gran. S’acabava de convertir en la primera dona de l’estat espanyol en creuar nedant l’Estret de Gibraltar i les cròniques de l’època asseguren que no hi havia ni el més mínim senyal de fatiga en el seu rostre. Tresserras tenia un dipòsit ple d’energia que aniria buidant durant més d’una dècada llançant-se assíduament al mar.
Montserrat Tresserras s’havia plantejat el repte de l’estret després de veure que 2 anys abans el doctor gironí Felip Sánchez Babot el completava amb èxit. L’olotina es va preparar a consciència amb dues travessies prèvies a la costa brava entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós, primer, i entre l’Escala i Roses, després.
La gesta de Tresserras va generar la primera onada d’atenció mediàtica i de recepcions oficials en diverses institucions, que la veurien desfilar unes quantes vegades més a mesura que anava devorant rècords internacionals. El repte amb més repercussió de la seva carrera va ser, sens dubte, el Canal de la Mànega. El va travessar per primera vegada el 1958 i el va completar en el sentit contrari tres anys més tard, essent la primera dona del món en aconseguir-ho. Però Tresserras no es conformava mai, i sempre volia obrir noves rutes i assolir fites impensables. D’aquesta manera, no ha de sorprendre veure la travessia Mallorca – Menorca al seu palmarès, fent companyia a la Concordia – Colón (entre l’Uruguai i l’Argentina) o les Santa Fe – Coronda i Santa Fe – Rosario en aquest darrer país, en què ha posseït durant anys i panys el rècord absolut de la distància.
Un repte titànic inacabat
La trajectòria de l’olotina va estar marcada per les ganes de provar-se una i altra vegada. No sempre els reptes plantejats van acabar amb èxit. Sens dubte, la proesa incompleta més bèstia va ser l’intent protagonitzat el 1965 d’unir la Península Ibèrica i les Pitiüses nedant, un intent inèdit.
Tresserras, que s’havia preparat a consciència, va sortir des del Portitxol de Xàbia (Marina Alta, Alacant) i va nedar més de 55 hores seguides fins que es va veure obligada a parar quan ja veia l’illot d’Es Vedrà (Sant Josep de sa Talaia, Eivissa). Una autèntica barbaritat. De fet, haurien de passar més de 40 anys fins que David Meca es convertia en el primer home en assolir el repte el 2006, una fita que el juny de 2014 també va aconseguir l’eivissenc Juanjo Serra en la seva tercera temptativa i que aquest 2018 Tita Llorens ha assolit sense neoprè en una fita brutal.
Malgrat aquest intent no reeixit, Montserrat Tresserras passarà a la història com la nedadora que va obrir totes les portes possibles als amants dels reptes en aigües obertes, la dona que va plantejar missions impossibles i que va imaginar recorreguts insòlits. La gran pionera de les aigües obertes, que fita rere fita, va forjar un palmarès irrepetible.
