Quines curses faràs aquest 2020?
Les tres grans fites són la Transgrancanaria (març), la Madeira Island Ultra Trail (abril) i l’Ultra Trail del Mont Blanc (agost-setembre). Després tinc un segon nivell de prioritat, que són curses importants, en què hi ha el Trail Menorca Camí de Cavalls, on faré la volta sencera a l’illa, una cursa a Eslovènia i la cursa que he fet aquest mes de gener a Mèxic. Després tinc un tercer nivell de curses per acabar de completar el meu calendari esportiu.
Quan tens unes setmanes de pausa per descansar i recuperar forces?
L’aturada la faig entre novembre i desembre. Començo el gener a competir per obrir temporada i a partir d’aquest moment ja és un no parar. Aquest 2020 em surten una o dues curses per mes.
Com treballes per assolir un pic de forma màxim en els moments més importants de l’any?
Fa cinc anys que m’entrena la Laia Díez, que va ser quan vaig començar a córrer amb un plantejament seriós, i ella s’encarrega de preparar-me les planificacions i les càrregues d’entrenament. El més important és tenir clar quins són els objectius reals de la temporada per poder arribar a aquestes curses amb el pes ideal i sentint-me súper bé durant tota la setmana prèvia. És un moment precís que has de quadrar: no pot arribar ni abans ni després.
Això inclou canvis en l’alimentació durant la temporada?
La meva nutrició la porta l’Anna Grífols. Tot i no seguir un plànning estricte cada dia, perquè més o menys menjo el que crec que em pot anar bé, les setmanes abans d’una gran competició sí que segueixo una dieta bastant estricta. Controlo l’esmorzar, el dinar, el sopar i fins i tot el ressopó per arribar amb un pes entre 61 i 63 quilos a la cursa.
Com et prepares mentalment per les curses? No deu ser fàcil afrontar amb ple convenciment proves amb distàncies tan llargues!
Això m’ho treballo jo amb l’ajuda dels clatellots que em donen a casa. El millor que et pot passar és que si et passes de llest et diguin: «escolta xato, que no n’hi ha per tant amb això que has fet». A la pràctica, entreno sempre sol i quan acumulo unes quantes hores corrents tinc temps d’avorrir-me, d’organitzar-me, de posar-ho tot en ordre. És el millor moment, perquè durant el dia amb el ritme que portem no tens temps per pensar fredament. Abans de fer l’UTMB de 2017 vaig fer unes sessions de coaching després d’haver-me retirat a la Lavaredo Ultra Trail i d’entrar en un moment de crisi personal i de confiança, amb dubtes de si podria fer la cursa o no. Van ser tres sessions d’un parell d’hores i mitja cadascuna i aquells consells em van anar molt bé a l’UTMB i els continuo aplicant actualment.
Una dificultat i alhora al·licient és no saber sempre què et trobaràs en el camí en les curses que fas per primera vegada…
Normalment intento arribar al lloc de les curses amb una mica de temps. En alguns casos és impossible, com a Austràlia, però quan ho aconsegueixo busco els llocs que crec que poden ser claus durant la cursa. A Chamonix amb l’UTMB, per exemple, aniria a Courmayer a veure un punt concret i a Vallorcine a veure’n un altre perquè els considero importants. Intento fer un cert reconeixement del terreny a les curses grans, però el cert és que a la majoria de casos el descobreixes en plena competició. Això és divertit: «Osti, ara ve aquesta pujada? I mira que és llarga!». T’ho agafes com un repte personal.
En casos com la Transgrancanaria, que ja l’has guanyat tres vegades, tens algun punt clau del recorregut on ja et saps vencedor si vas al davant en solitari?
Sí, i no només això: ja em sé els temps de pas! Puc començar una pujada i saber que en una hora i tres minuts he de fer el cim. I sé que si vaig més lent és que les coses no m’estan anant bé. Et juga a favor el coneixement de la cursa i pots regular millor els esforços, però també hi pot haver un factor en contra en clau d’avorriment. Són curses de dotze, quinze, disset o vint hores i si t’ho coneixes massa bé pots desconcentrar-te.
Vas començar a córrer per muntanya després de patir una lesió. Quan descobreixes que és una activitat que t’agrada?
Vaig començar a córrer aquí a Sant Boi, per muntanya, i em va encantar. Vaig tornar-hi el dia següent i l’altre fins a enganxar-me. Va ser molt ràpid. Després vaig anar sumant quilòmetres: 10, 20, 40… fins que al cap de set mesos vaig fer la meva primera ultra trail a Menorca. I quan fas una ultra trail, tota la resta canvia. És brutal. A més l’experiència d’aquella cursa va ser especial i no ho havia viscut mai. Va ser quan vaig decidir que faria ultra trails.
És a dir, quan fas la primera cursa ultra trail ja ets conscient que allò s’acaba de convertir en la teva passió?
Mira, aquell dia em vaig perdre al quilòmetre dotze i al cap d’un moment em vaig trobar un altre corredor que també s’havia perdut. Ell em va dir que el seguís i vam fer tot el camí junts fins a la meta situada al quilòmetre 87. Van ser més de 70 quilòmetres fent el Camí de Cavalls plegats. Són un munt d’hores en què t’ho expliques tots: des de qui ets, qui t’acompanya i si tens ganes de pixar o cagar durant el trajecte, esperant-nos un a l’altre en aquests casos. Aquesta connexió no passa en curses de 20 o 40 quilòmetres i va ser decisiva, mola molt. D’això ja en fa set anys.
L’any següent ja vas començar a configurar un calendari d’ultra trails?
Sí, al cap de pocs mesos vaig apuntar-me a la Copa Catalana de Curses de Resistència i llavors vaig conèixer la Laia Díez, que havia guanyat de pallissa la prova del Camí de Cavalls. Vam coincidir a la primera cursa de la temporada a l’Ultra Trail Muntanyes de la Costa Daurada i vaig començar a entrenar amb ella.
Li vas demanar tu?
Exacte! Vaig anar a sopar a un restaurant i recordo perfectament que quan vaig entrar vaig veure que ella estava sopant amb la seva parella, analitzant la cursa, i jo els vaig dir a mons pares: «Escolteu, li vaig a dir que vull que m’entreni i m’aconselli». Vaig plantar-me a la seva taula i de primeres em va donar llargues: «Després de cursa ja en parlarem!». I així ho vam fer i encara seguim treballant plegats.
En quin moment ella se n’adona que ha topat amb un potencial campió?
Ella toca molt de peus a terra i al principi mai em demanava que li fotés gas per guanyar una cursa. Em deia que si m’agradava i estava motivat, podia aconseguir els objectius que em marqués, que ho havia d’intentar. Mai m’imaginava aconseguir el que estic fent ara, ho veia impossible. Ella m’aconsellava anar pas a pas: «Comencem aquí, després provem el circuit espanyol i si va bé anem a una cursa europea». Sempre m’ha aconsellat que m’ho prengui amb calma.
Quina és la primera cursa d’alt nivell que guanyes?
Per mi guanyar una Núria-Queralt fa sis anys va ser molt heavy. Són més de 90 quilòmetres passant per la Vall de Núria i acabant a Berga i va ser brutal. Òbviament no és comparable a l’UTMB, però hi ha moltes curses «desconegudes» amb un bon historial al darrere que et provoquen molta més excitació que d’altres de més famoses i que no són tan dures com aquestes. Per mi aquella cursa va ser molt important.
Quan passes a interessar-te a fons pel món dels ultra trails i per les curses d’arreu del món que t’agradaria disputar?
Va ser després de l’Spain Ultra Cup que vaig guanyar l’any després de triomfar a Catalunya. Volia fer un passet més i vaig fer la CCC del Mont Blanc, que vaig acabar en sisè lloc però em va anar molt malament, amb males sensacions. En qualsevol cas aquella va ser una experiència maca per adonar-me que era un nivell diferent. Va ser quan vaig decidir fer una aposta ferma per les ultra trails i per aquesta professió.
Com se sustenta econòmicament aquesta aposta esportiva?
És difícil, molt difícil. Mai he demanat res a casa per fer el que faig. Jo sóc enginyer i treballava a la Siemens. Entre el que cobrava i l’ajuda de patrocinadors per pagar-me tots els viatges i els hotels, no tenia costos. Anava a una cursa i ho tenia tot pagat si la cursa em convidava. Sempre he tingut bastant de morro en aquest sentit. Des del primer dia he preguntat si em convidaven, i si la resposta era afirmativa, hi anava. Quan comences a guanyar la gent es fixa més en tu i et conviden cada cop a més curses. Com que sempre he competit en circuits la informació entre els diferents organitzadors de les curses corre molt ràpid, així que en aquest sentit mai he tingut cap problema econòmic. Ara fa quatre anys que visc dels ultra trails i he al·lucinat amb el canvi viscut des de l’any passat cap a aquest 2020.
És el fenomen UTMB?
La Núria Picas m’ho deia fa anys. Té una furgoneta que és més que una casa i jo li preguntava d’on l’havia treta, que com la podia pagar, i davant les meves bromes em deia: «No, no, això no surt del Parlament. Tu guanya una UTMB i ja ho veuràs!». I realment és així. L’UTMB et dona un premi petit, de 2.000 euros, però tot el que ve al darrere és bèstia. I és una diferència gegantina respecte a quan vaig començar.
Ara que citaves la Núria: has tingut algun referent en les curses de muntanya?
No puc dir el Kilian. Ja no és que no estiguem a la mateixa lliga, perquè ell és superdotat en l’esport, sinó també perquè la seva vida és molt diferent a la meva. Jo visc a tocar de Barcelona, tinc els meus amics i la meva família aquí… sóc un tio normal. Ell no ho és, està a una altra esfera. Per tant, no el puc agafar com a referent. Però la Núria sí que ho era i ho segueix sent encara que ara no corri. Tinc molts amics, com l’Andreu Simon, que és un gran corredor i una història al darrere que encara és molt millor, però cap corredor en qui m’emmiralli. El meu referent esportiu, de fet, és en Carles Puyol. No era ni el més ràpid, ni el més alt, ni el que xutava millor ni el que feia les millors passades, però en actitud no el guanyava ningú. Era el capità i tirava del seu equip sense ser el millor tècnicament. Això només es valora quan no ho tens, com passa ara al Barça. Sempre he dit que per lideratge i actitud m’agradaria ser com ell.
Quins són els factors que creus que et fan guanyar pràcticament totes les curses que disputes?
Osti, no ho sé. Potser és el fet de no tenir por. Tothom ha de ser conscient en què és bo i en què no ho és. Jo no puc anar a un quilòmetre vertical o a una cursa de 20 quilòmetres amb intenció de guanyar. No ho aconseguiré. A mi em van bé les curses llargues, on aguanto bé l’esforç continuat. I sóc molt fort mentalment. Una altra qüestió clau és anar al 100% cap al teu objectiu. Potser aquesta és la diferència: conèixe’t molt bé i jugar les teves cartes. A mi em passa el que deia amb el Puyol: no sóc ni el millor pujant, ni el més ràpid en pla, perquè el Walmsley és més ràpid que jo, ni tampoc el millor baixant, perquè n’hi ha molts que em superen. Però si sumo cada cosa i hi afegeixo molts pebrots i molta actitud, em surten els resultats.
Has complert el somni de guanyar l’UTMB. Com mantens la motivació per seguir guanyant a partir d’ara?
Quan va acabar l’UTMB vaig estar un mes eufòric per la victòria, però després em va passar el contrari. Vaig dir-me: «i ara què faig?». No estava motivat per afrontar l’any 2020, no sabia quines curses fer, perquè totes les importants ja les he fetes. Vaig parlar-ho amb la Laia i he provat de llegir-ho des d’un altre punt de vista. Només el Kilian i el Marco Olmo han guanyat l’UTMB dos cops seguits. Intentem-ho. I si guanyés dos cops, podria buscar el triplet. Amb Transgrancanaria em passa el mateix: en porto tres i sóc l’únic que ho he aconseguit, però un pòquer faria patxoca, oi? Es tracta d’enganyar-te a tu mateix per mantenir una motivació màxima, però el cert és que l’UTMB era el meu gran objectiu des que vaig començar a córrer. Afortunadament, a mi la competició m’encanta i cada cursa és realment un repte que em satisfà afrontar. Aquest any la prova de Madeira em fa il·lusió perquè mai he aconseguit guanyar-la i hi haurà corredors estel·lars com el Xavier Thevenard o el Dmitry Mityaev, de manera que el cartell d’inscrits serà molt guapo.
Et queda algun repte pendent a llarg termini?
Anar als Estats Units, que encara no ho he fet. M’agradaria molt. Aquest any m’era impossible perquè volia tornar a l’UTMB, però potser el 2021 intento córrer la Hardrock 100. Tinc com una espineta clavada, perquè l’any passat vaig estar a punt d’anar-hi, però vaig acabar canviant el calendari.
Des que vas començar a córrer com ha canviat el món dels ultra trails?
Les curses de muntanya s’han anat especialitzant molt. Ara hi ha un circuit d’ultradistància, que és el World Tour, i que no té res a veure amb el d’skyrunning, que se centra en curses que ronden els 30 quilòmetres. S’ha professionalitzat molt i es nota molt el paper creixent dels patrocinadors, especialment en les ultres. Les curses de muntanya cada cop es coneixen més i generen més interès a les xarxes. Se li dona molt més valor a les curses més llargues i això em beneficia.
Era important per a tu guanyar l’Ultra Trail World Tour per segon any consecutiu?
L’objectiu era guanyar-lo el primer any, el 2018. Reeditar el títol ha sortit de rebot, no ho tenia en ment. Això podria tornar a passar aquest 2020, perquè al final corro les curses importants al llarg de l’any i si les guanyo, que és el que realment persegueixo, el World Tour també arribarà.
Ets sents reconegut a Catalunya pels teus èxits esportius?
Després de guanyar el Premi Fosbury, sí (riures compartits). Sí que em sento reconegut, segurament no de la mateixa manera que altres esportistes, sense negar pas els seus mèrits, com en Marc Márquez, els Gasols i altres, que practiquen esports que surten molt a la tele i veig que reben un interès molt més mediàtic que esportiu. El cert és que em sento molt satisfet i agraït del tracte que rebo en el món del trail running. Em sento esportista i entreno per ser-ho i és maco de tant en tant rebre felicitacions o missatges de gent que s’ha currat el que diu, que et segueix i que s’interessa realment pel que fas.
En aquest sentit, l’aposta televisiva recent de TV3 per seguir les curses de muntanya pot ajudar a créixer el sector?
Per descomptat: tot allò que ajudi a donar-lo a conèixer és benvingut. Com si acaba essent una disciplina olímpica!
Abans d’arribar a uns Jocs Olímpics potser s’hauria d’aclarir els dobles i triples circuits que hi ha en les curses de muntanyes amb diferents federacions implicades pel mig…
Al final són interessos econòmics que tenen, tothom vol la seva part del pastís. És un problema pels atletes, perquè no saps realment si val més la pena anar a un lloc o a un altre. No té massa sentit. Jo a les curses hi vaig a títol individual i amb la marca North Face i no tinc cap obligació amb seleccions ni res similar. Hi hauria d’haver un acord perquè una sola federació agafés el pes de portar aquest esport, perquè ara tens la d’atletisme i la de muntanya fent lligues paral·leles i nosaltres quedem al mig
Creus que hi ha opcions reals de veure les curses de muntanya als Jocs a curt-mig termini?
Jo crec que acabarà sent una disciplina olímpica, però hi ha el risc que passi el que ja es va viure amb la BTT, on tiren d’un circuit tancat i anar fent voltes, cosa que no té cap sentit. Si el que defensem és natura i córrer en llibertat, no té lògica estar tancat en un recorregut fent voltes com un cros. No em motivaria fer una ultra trail de 120 quilòmetres en un circuit de 10. Si l’UTMB es retransmet amb càmeres i drons, als Jocs també es podria fer i garantir el seguiment televisiu. Hi ha d’haver el múscul econòmic al darrere que t’ho permeti fer.
Entenc que l’última cosa que voldries és sentir-te engabiat corrent. Et sents lliure quan disputes una ultra trail?
És l’excusa perfecta per gaudir de grans paisatges mentre visites illes i ciutats. Quan vaig a Gran Canària sempre m’excita molt pensar que creuo l’illa de punta a punta. Ja no penses en arribar a l’altra banda, sinó que al cap de vint quilòmetres arribaràs a un poble i més endavant et trobaràs un lloc natural molt xulo. Vas fent sense parar i alhora et permet descobrir llocs. El que més ens agrada és aquesta sensació de ser lliures.
De cara al futur t’imagines vinculat a les curses de muntanya un cop s’acabi la carrera com a corredor d’elit?
Jo ara faig d’entrenador i tinc força gent que em segueix i m’agrada molt. M’agradaria estar lligat al món de l’esport però l’enginyeria també m’agrada molt. Potser podria ajuntar les dues coses, com fan els enginyers de producte de les marques de muntanya. També vaig fer un màster en direcció d’empreses i he tocat molt màrqueting i em va agradar molt. Realment no ho sé. Molts em pregunten quan em retiraré i tinc 28 anys! Sempre van apareixent nous projectes i vés a saber d’aquí a dos anys què m’estarà interessant més. Planificar a deu anys vista ho veig impossible. En dos mesos et pot arribar un projecte, agafar-lo i que et canviï la vida.
Et veus organitzant una cursa?
En això hi he pensat bastant, sí, en muntar alguna cosa, però no per descobrir un lloc molt desconegut. Havia organitzat l’Ultra Trail Barcelona fa anys quan treballava en una altra empresa i no era professional de l’esport i és una cursa que es feia a Begues. Sempre he pensat que algun dia m’agradaria recuperar-la i muntar-la bé, fer un esdeveniment gran que crec que aquí també ens mereixem. Però vaja, ara és impossible.
Molta gent és incapaç de vincular muntanya i Baix Llobregat…
…i res més lluny de la realitat. Jo sempre he entrenat aquí. L’UTMB la vaig guanyar aquí, amb la preparació prèvia. Ho tenim tot per córrer i és una pena que no s’aprofiti prou.
Acabo amb un projecte no competitiu: com ha anat l’experiència amb Save the Artic?
Doncs finalment ho vam poder fer al novembre i ara ja comencem a moure el documental. Va ser una experiència molt xula, amb molt de fred. Al principi ho volia fer just després de la Transgrancanaria però després vaig pensar que si em feia mal la temporada se me n’anava a n’orris. Al fer-ho un cop acabada la temporada em va servir per desconnectar. Van ser quatre o cinc etapes corrent per la Lapònia noruega, sense pressa per acabar, gaudint de tot plegat. Unes sensacions molt diferents de les que acostumo a viure.
Aquest model el voldràs repetir les properes temporades?
Sí, i tant. Aquest any la idea és buscar transmetre el mateix missatge de sensibilització sobre el canvi climàtic però des de l’altre extrem, cercant la calor més bèstia, també en distància llarga, però potser en una sola etapa, sense parar, potser sense aigua, en quinze hores d’esforç continuat. Cal afinar els detalls, però és un projecte que em ve molt de gust fer.
