Marina González: “El meu somni són els Jocs Olímpics” Conversa amb la guanyadora del Premi Fosbury 2019 a la millor esportista de l'any per votació popular

La Fosbury publica aquesta setmana les entrevistes amb els guanyadors dels Premis Fosbury 2018 i 2019.
Si parlem de Salt, parlem de gimnàstica. El club d’aquesta localitat gironina fa 40 anys que rutlla i s’ha convertit en una referència per a la gimnàstica artística del nostre país, tant pel talent dels seus esportistes com per les seves instal·lacions. En un dia ennuvolat de febrer ens trobem al Salt Gimnàstic Club amb la Marina González, que arriba acompanyada de tota la família: fa dos anys i mig que viu a Madrid i els caps de setmana que els té lliures els González Lara procuren fer vida plegats. El president del club també ve a la cita i aprofitem per conèixer de prop com treballa aquesta entitat en el dia a dia.
La Marina González és de Malgrat de Mar, només té 17 anys i fa uns mesos va ser protagonista de la classificació de la selecció espanyola per als Jocs al mundial d’Stuttgart. El 2019 també va viure un debut extraordinari a la copa del món amb una medalla d’or en terra que confirma el talent d’una jove que no para de saludar a la gent del club. Tothom s’alegra de veure-la i de saber que les coses, a Madrid, li van d’allò més bé. Li expliquem que malgrat rebre milers de vots va ser una crida a última hora a les seves xarxes socials la que la va fer guanyar el Premi Fosbury 2019 per votació popular. Sens dubte, hi ha un munt de gent pendent del què fa i farà aquesta esportista amb les idees molt clares.

Com afrontes aquest any amb l’horitzó de Tòquio 2020 a l’estiu?

Aquesta temporada estic preparant els Jocs i són uns mesos molt durs. Queden cinc mesos que seran molt exigents, amb molta intensitat i ho hauré de donar tot per assolir el meu somni, que és participar en uns Jocs.

Has hagut de canviar els entrenaments respecte anys anteriors?

No, segueixo la mateixa dinàmica però centrada en un objectiu clar.

Tu necessitaràs estar en plena forma abans dels Jocs per ser seleccionada amb l’equip espanyol, on hi ha molta competència…

Abans dels Jocs hi haurà l’europeu, les copes del món i els controls, que són petites concentracions on venen jutges al gimnàs i ens puntuen. Partint d’aquestes competicions els tècnics aniran perfilant l’equip olímpic.

Participar al darrer mundial ajuda a tenir més números?

Sí, fa pujar punts, és clar. Les gimnastes que hem estat al mundial tenim una mica més de possibilitats de formar part de l’equip dels Jocs, però no és segur.

Amb qui mantens aquesta «batalla» interna per ser seleccionada?

Som unes quantes, no només les que estem concentrades a Madrid, sinó que també hi ha bon nivell per exemple a Barcelona o a Mallorca. Jo estic entrenant amb l’Ana Pérez, la Roxana Popa, la Laura Bechdejú, l’Alba Petisco i un bon grapat més de gimnastes. Totes estem a un bon nivell lluitant per les places. És qüestió de detalls.

La Laura Bechdejú també ha sortit de Salt. Com ha anat la retrobada a Madrid?

Molt bé, portem molt de temps juntes. Ella va venir primer i dos anys més tard m’hi vaig sumar jo. Hem compartit un munt d’entrenaments!

Les instal·lacions del Salt Gimnàstic Club, referents al nostre país / Fosbury

En quin moment et vas interessar per la gimnàstica?

La vaig descobrir veient els Jocs Olímpics de Pequín de 2008 a casa del meu avi. Devia tenir uns set anys. Li vaig dir: «yayo, yo quiero hacer eso. Me encanta y quiero apuntarme». Va ser veure-ho per la tele i enamorar-me. El meu avi em va suggerir que els demanés als meus pares d’apuntar-me i així ho van fer. I directament, en lloc de posar-me amb el grup de nenes que comencen, em van posar al grup que competia en campionats de Catalunya!

Com s’explica?

Ni idea, mai ho he acabat d’entendre. Suposo que devien veure alguna cosa en mi. També recordo haver anat de públic a una competició internacional entre Cuba i Espanya i hi havia el Gervasio Deferr. Jo era molt petita i deia que volia ser gimnasta. De fet, li vaig dir al Gervasio, tot un campió olímpic, que jo volia participar a uns Jocs Olímpics. Devia tenir sis o set anys, imagina’t! No sabia ben bé ni què era l’esport. El Gervasio li va dir als meus pares: «Aquesta nena ho té claríssim. Prepareu-vos!».

Tenies ganes d’aprendre ràpid quan vas començar?

Sí, veia les meves companyes i em deia: «Jo vull fer això!». I intentava posar-me les piles i les coses em sortien força bé.

Quan comences a notar que pots lluitar pels primers llocs en competicions rellevants?

Al principi estava a Mataró i anava guanyant cosetes, cosa que em feia molta il·lusió. Però no hi ha hagut cap moment que hagi pensat que sóc bona i que guanyo coses, sinó que he anat entrenant i millorant i m’he anat trobant amb bons resultats.

Com arribes al Salt Gimnàstic Club?

Per un tema de trajectòria m’anava millor formar d’aquest club, que és potent, i després em van canviar d’escola i em van portar a Les Alzines (Girona). Llavors agafava un bus al matí, anava a l’escola, em quedava aquí a dalt tot el dia, agafava un altre bus fins a Salt per entrenar i tornava a casa al vespre.

Tu vivies a Malgrat de Mar. Déu n’hi do la quilometrada diària!

Sí, la vaig començar a fer amb deu anys. I més endavant, el setembre de 2017, vaig rebre una beca i me’n vaig anar a Madrid a viure, estudiar i entrenar.

Com funciona que et donin la beca?

Es fixen en tu en funció dels resultats que vas fent al Campionat d’Espanya. Un cop entres al seu radar van veient la teva evolució any rere any i si la cosa funciona la beca acaba arribant.

El potencial del Salt és enorme i sou unes quantes les gimnastes del club que heu acabat participant en grans competicions internacionals. A què es deu?

Per l’equip establert a Madrid hi ha passat la Vir (Virgínia González), que ha estat entrenadora meva, la Clàudia Vilà, la Nora Fernández, la Laura Bechdejú i jo. És un club potent, que té molta tècnica i que t’ajuda a arribar lluny. Les entrenadores saben el camí a seguir perquè alguna d’elles ja l’ha viscut abans.

Això deu generar molta expectativa i força pressió a mesura que surten els resultats. Com ho has gestionat des de tan petita?

Costa una mica, és un sacrifici que no és fàcil de fer. Quan t’esforces molt sempre hi pot haver el dubte de si valdrà la pena. Hi ha un moment que te n’adones que estàs a punt de petar, que no pots més. Estic convençuda que tots els esportistes ens hem plantejat deixar el nostre esport alguna vegada, perquè també hi ha mals moments, però sempre em recordo que vaig començar per un motiu i que fins que no arribi al meu objectiu no pararé.

Marina González, al Salt Gimnàstic Club, després de l'entrevista / Fosbury

Marina González, al Salt Gimnàstic Club, després de l’entrevista / Fosbury

Tens por de no assolir l’objectiu olímpic?

És una possibilitat, però si intento aconseguir-lo i no me’n surto, no passa res. El més important és la satisfacció de donar-ho tot pel meu somni, tota la feina feta.

Deus haver vist moltes companyes que per mil motius diferents han abandonat la gimnàstica. Costa de pair?

Quan passa amb algú proper m’impacta, perquè jo també podria ser aquella persona que ha decidit deixar-ho, ja sigui perquè no pot seguir endavant per lesions o perquè se sent satisfeta d’haver arribat fins on ha arribat i ja està. En temes de salut, però, no es pot fer res més que assumir la realitat.

La salut és clau en la gimnàstica. Tu has tingut una lesió de gran rellevància i diverses lesions menors…

Quan tens una lesió, per molt lleu que sigui, no t’agrada gens, perquè et trenca el ritme encara que sigui una qüestió de dies. La lesió que em va fer parar de veritat va ser la del colze, que me’l van haver d’operar. És una lesió que m’ha fet pensar, analitzar la situació, ordenar les idees. Des d’aquella lesió tinc força més clars els objectius que persegueixo. Abans no havia tingut cap lesió greu i tot anava força rodat, però no mirava als costats, només fixava la mirada endavant. Una lesió important et permet guanyar noves perspectives. Per exemple, veure una competició des de fora i aprendre a saber-la controlar, el ritme, allò que és important. Des de la lesió he tornat més forta.

Et refereixes a la lesió que vas patir abans dels Jocs del Mediterrani de 2018 amb 15 anys. Com reacciones quan amb aquesta edat estàs una temporada sencera allunyada de les competicions?

Quan em vaig lesionar el primer que vaig pensar és que no tocava, que no podia ser, que era un moment horrorós per lesionar-me. Em vaig plantejar el meu futur, és clar. Jo tenia clar que volia tornar al màxim nivell, però durant els mesos de recuperació tens molts dubtes sobre si seràs capaç d’agafar el ritme de nou o si t’has quedat molt enrere en tot el temps que has passat en blanc. Em va costar tornar a agafar el ritme de competició després de vuit mesos fora. Però un cop li vaig tornar a agafar el punt, tot plegat ja era una etapa superada.

Quan parles de controlar una competició a què et refereixes? A controlar els nervis?

Veure una competició des de fora et fa adonar que no n’hi ha per tant. Hi ha els jutges i hi ets tu, i la teva única feina és fer allò que ja fas als entrenaments, no has de fer res d’un altre món. És importantíssim tenir el cap fred. Mentalment he madurat molt en aquest aspecte.

La gran dificultat és fer l’exercici que tens més o menys apamat en els entrenaments en el moment precís de la competició. És un tot o res?

Genera moltíssima tensió. La principal preocupació és que no se te’n vagi el cap. T’has de concentrar en l’«ara mateix» i no pensar en res més. Has d’estar pendent de cada peu, de cada pas i ser conscient que ets capaç de fer-ho bé. Si se te’n va un peu, adéu. Has d’entrar en una bombolla i aillar-te de tot. Pensar en replicar la feina dels entrenaments. De fet, tinc un sistema que funciona: a les competicions penso que estic en un entrenament i als entrenaments penso que estic en una competició. Ho faig sempre.

Tens algun aparell preferit?

M’agraden tots, però el terra el gaudeixo especialment per la part artística. Allà puc ser jo mateixa, em puc expressar. En barra et pots expressar, però estàs dalt la barra i estàs molt limitada. En terra et pots deixar anar.

Participes en l’elaboració de la part artística i en la tria musical de l’exercici de terra?

Més o menys. L’entrenador t’indica quins passos has de fer i alhora tu pots aportar idees en funció de com ho veus i com t’hi sents. Acaba sent una col·laboració entre uns i altres.

Quan augmenteu dificultat als exercicis, els moviments nous que incorporeu els treballeu constantment?

Sí, entrenem els exercicis sencers que farem a la competició, i mai els deixem de fer, però quan introduïm un element nou el treballem fins que ens surti.

Tens alguna referent en el món de la gimnàstica?

M’agrada molt Aliya Mustafina, perquè és súper elegant. Bé, i la Simone Biles, és clar. Ara és la millor i és increïble tot el que fa i com combina elegància i potència. És una segona Nadia Comaneci i està canviant el món de la gimnàstica completament.

Noteu el seu impacte?

És que no només canvia l’esport, sinó que li dona una visibilitat espectacular. Aconsegueix que moltíssima més gent miri la gimnàstica artística. Veure una noia fer un doble mortal amb triple pirueta és irreal. Les nenes s’hi fixen i es diuen: «És possible fer això!». Pot ser molt difícil però ja no és impossible.

Marina González al costat d’Eduard Nogué, president del Salt Gimnàstic Club / Fosbury

L’any passat vas participar a la lliga de clubs amb el Salt amb bons resultats. És compatible amb la rutina a Madrid?

Sí, totalment. És fàcil de gestionar perquè mentre entrenes per uns objectius participar a la lliga és ajudar al club. A més, t’ajuda a no perdre ritme de competició, a saber controlar més els nervis.

Amb el Salt hi mantens contacte habitualment?

Sí, cada dos per tres estem parlant de com va tot. Jo els explico les novetats que incorporo als entrenaments i també el seguiment sobre els estudis.

Aquest és un altre gran tema. A tu els estudis t’han anat bé sempre malgrat el munt d’hores que dediques a la gimnàstica. Com ho compagines?

És cert que sempre he tret bones notes. Aquest any és més complicat, perquè estic fent segon de batxillerat i m’està explotant el cap. Ja sabíem que no és fàcil, però entrenant pràcticament set hores al dia i anant sis hores a classe la cosa es complica. No ho fa gaire gent, això. Hi ha altra gent en una situació similar que ha decidit partir-se el segon de batxillerat, però jo el faig sencer i la situació és de bojos. Però mira, de moment ja tinc la primera avaluació aprovada malgrat haver faltat quasi tot el primer trimestre pel mundial. Això sí, de nit he d’estar estudiant sempre.

Els professors entenen la teva situació?

Sí, però veuen a tothom de la mateixa manera. Ells saben que en el nostre esport hi dediquem més hores que en d’altres amb dos sessions diàries.

La selectivitat està col·locada en un calendari pràcticament impossible per a tu..

Sí, és fatal, però la vull fer. Aquest 2020 és un any súper exigent. Se m’ajunta el segon de batxillerat, la selectivitat i els Jocs Olímpics. Tot és molt intens i ho he d’intentar donar tot, el 101%.

Quin és el primer objectiu de 2020 en aquest camí que et marques cap als Jocs?

L’europeu és molt important, perquè allà es fixaran molt en com formar un equip per a Tòquio, però he d’anar de mica en mica, fent competicions i anar mirant els equips que es formen.

Tens algun punt molt fort que et faci guanyar punts?

El cert és que totes estem bastant igualades. Cadascuna de nosaltres té alguna cosa especial. A mi m’agrada molt l’artístic i crec que ho valoren molt, perquè no busquen només la brillantor física sinó l’elegància i a mi és una part que m’encanta treballar.

Si aconsegueixes una plaça per als Jocs, què t’agradaria que passés allà?

M’agradaria poder ajudar a classificar l’equip entre els 8-9 primers llocs. Crec que hi ha opcions reals de fer-ho. A l’europeu hauríem d’entrar a la final i aconseguir una bona plaça. En clau individual no m’ho he plantejat, prefereixo no pensar en els resultats sinó en executar els exercicis de la millor forma possible i ja veurem què surt.

Marina González, amb el Premi Fosbury 2019 / Fosbury

Marina González, amb el Premi Fosbury 2019 / Fosbury

Et va sorprendre molt guanyar un or en el teu debut a la copa del món?

Era la meva primera experiència amb la selecció espanyola i volia fer-ho el millor possible, però en absolut m’esperava guanyar una competició en el primer torneig internacional que faig d’aquestes característiques, on ningú em coneix, ningú m’ha vist abans i surto del no res. Entrar a la final de terra ja em va sorprendre, especialment perquè era la primera en competir i no tenia cap referència. Hi havia moltíssimes gimnastes al darrere que podien pujar la nota, però em vaig mantenir en els primers llocs. Del dia de la final recordo que després de l’exercici em van posar en pantalla i van posar la nota i el lloc, però jo no m’hi fixava, només em mirava a la tele, tan feliç de ser allà, m’era indiferent tot. Estava contenta, m’havia anat bé i em vaig acomiadar. I al sortir és quan les entrenadores em van dir que anava primera i que faltaven només dues gimnastes per competir. Ja tenia medalla!

Tens la sensació que podràs tornar a viure un moment com aquest?

Va ser molt especial penjar-me l’or i m’encantaria que es repetís moltes vegades més i per això lluitaré, per tornar a viure la mateixa sensació.